Proust, Marcel. Sobre la lectura. Ed. y trad., Mauro Armiño. Madrid: Cátedra, 2015. 93 p. (Letras universales; 508). ISBN 978-84-376-3460-9. 8,40 € paper, 4,99 € llibre electrònic.
Després de fer el cim amb la traducció d’A la busca del tiempo perdido (publicada el 2005 per Valdemar en tres volums d’un pam cadascun), Mauro Armiño vessa al castellà un dels textos anteriors de Marcel Proust, Sobre la lectura (Cátedra, 2015), en què es perfilen ja alguns dels temes que l’escriptor desenvoluparà posteriorment en la seva obra magna. El traductor s’ha basat en la primera edició del text publicada a la revista La Renaissance latine el 15 de juny del 1905, i que un any més tard Proust recuperaria com a pròleg a la seva traducció de Sesame and lilies, de John Ruskin. Posteriorment, encara sortiria publicat a Pastiches et mélanges, però alterat i sota el títol de Journées de lecture (1919).
Armiño realitza una feina d’edició minuciosa i detallista. La seva traducció compta amb notes que permeten aprofundir en el coneixement de l’obra proustiana, i encapçala el volum amb un pròleg que contextualitza Sobre la lectura. Per començar, explica qui era l’escriptor i pintor John Ruskin (1819-1900), la influència que va exercir sobre Proust, i ressegueix la seva aventura de traduir-lo al francès animat per la seva mare, que el va ajudar primer amb The Bible of Amiens (1903), i després amb Sesame and lilies (1906). Finalment analitza l’empremta ruskiniana en la Recerca, tot i que Ruskin, curiosament, no hi apareix citat. ¿Volia esborrar –com diuen que va fer Pla amb Proust– les empremtes del mestre per no delatar la seva influència essencial? Sigui com vulgui, Armiño –i basant-se en idees d’Antoine Compagnon– reivindica el paper fonamental que va jugar aquest historiador de l’art britànic, i el col·loca «en els fonaments mateixos de l’obra proustiana».
Proust va conèixer Ruskin a través dels articles de Robert de La Sizeranne (1866-1932), un historiador de l’art que el va definir com a «professor de la Bellesa». A grans trets, es pot dir que Ruskin relligava l’obra d’art a la moral, de manera que la gran pintura havia de despertar intuïcions que no són intel·lectuals ni sensibles, sinó morals. Al París d’entre dos segles, en plena onada parnassiana, les seves teories causaven furor i es parlava de «ruskinmania». Proust va passar per un procés que el va dur primer a sentir un autèntic fervor pel teòric britànic –amant de les catedrals gòtiques en les quals veia un passat medieval idealitzat–, i després a «alliberar-se» de la seva influència per acabar contradient-lo. Va ser justament quan la seva ascendència entrava en declivi que es va posar a traduir-lo. Amb tot, l’influx de Ruskin en el seu pensament és evident. Per exemple, mentre Ruskin defensava la «veritat de la impressió», Proust rebutjava el coneixement procedent de la intel·ligència en favor d’un de més intuïtiu (un antiintel·lectualisme que l’apropa a Bergson). Armiño assenyala, d’altra banda, que va ser Ruskin qui va donar la clau del relat en primera persona –el famós «jo»–, que va treure Proust de l’atzucac de Jean Santeuil. I encara més, s’hauria inspirat d’aquell Sèsam ruskinià que només respon al seu títol en la darrera frase, per construir l’estructura amb revelació final de la Recerca.
En tot cas, en aquest text trobem un Proust que dialoga, no ja amb el teòric de l’art, sinó amb un Ruskin convertit en l’apòstol de les reformes socials, que denuncia les injustícies provocades per la industrialització. En la primera de les dues conferències que integren Sésame et les lys, «Dels tresors dels reis», Ruskin defensa que la lectura és una arma política de les classes humils, una via d’ascens social. Proust, que no és especialment sensible al tema social, aprofita el panegíric per començar a relatar les lectures de la seva infància a Combray. Apareixen personatges que els lectors de la Recerca retrobaran amb un somriure als llavis: la Félicie (o Françoise a la Recerca), la tia-àvia de costums fixos, els espins blancs, la pèndola que xerroteja, els jocs de llum en els cobrellits de ganxet... la cambra, santuari de l’infant, i també la seva entrega absoluta a la lectura. Per al nen que llegeix, la vida del relat té més entitat que la circumdant. D’aquí l’estupor i la frustració que provoca el final d’una novel·la que ens ha absorbit. Paradoxalment, el record que imprimeixen les lectures de la infància –pensa Proust– no són tant els relats en si mateixos, sinó l’univers que els envoltava i que prenen forma de record sensorial: la llum, el so de les campanades, el sabor dels àpats... «lo que sobre todo dejan en nosotros es la imagen de los lugares y los días en los que las hicimos». Amb tot, Proust acaba defensant que el lector no ha de tenir una actitud passiva davant de la lectura, que no ens hem de deixar impressionar pels grans noms de la literatura, sinó buscar allò que desperten dins nostre: «La lectura está en el umbral de la vida espiritual; puede introducirnos en ella: no la constituye». És en aquest sentit que Proust afirma que la lectura no ha de tenir el paper tan preponderant que li assigna Ruskin.
A Sobre la lectura trobem un Proust personal que no té problemes a l’hora de carregar (en les notes) contra Sainte-Beuve, per exemple, o també reflexiona sobre un tema que retrobarem a la Recerca: les habitacions que habitem ocasionalment i que ens donen accés a la vida dels altres en tant que contenen experiències alienes, «por la noche, cuando uno abre la puerta de su habitación, tiene la sensación de violar toda la vida que ha quedado allí esparcida». Però també és una manera d’eixamplar la pròpia perspectiva, d’introduir-se en l’alteritat: «Por lo que a mí respecta, solo me siento vivir y pensar en una habitación donde todo es la creación y el lenguaje de vidas profundamente distintas de la mía, de un gusto opuesto al mío, donde no encuentro nada de mi pensamiento consciente, donde mi imaginación se exalta al sentirse sumida en el seno del no-yo».
Una cosa curiosa –i no sé si agosarada– que apunta Armiño és que Proust hauria traduït Ruskin també per «fer-se perdonar» pels seus companys de classe per dos motius: d’una banda pel seu mig judaisme que l’havia dut a defensar –en un entorn hostil– Dreyfus, i de l’altra, de les seves inclinacions homosexuals. I per què Ruskin? Doncs perquè era un defensor de l’art arquitectònic francès, i així passava per patriota. El millor de la versió d’Armiño –gran coneixedor de l’obra de Proust– és que es tracta d’una traducció fidel a l’original. Com ja va demostrar a la Recerca, Armiño no té por dels meandres que adopten les frases proustianes, sinó que les trasllada al castellà amb una fluïdesa exquisida, restituint –sense trair-la o simplificar-la– la riquesa exuberant de la seva prosa. En català Sobre la lectura està traduït sàviament per Anna Casassas i publicat per Quaderns Crema (2a ed., 1996).
Valèria Gaillard
Redactora de Cultura. El punt Avui
Membre de l'Associació d'Amics de Proust
Versió original de Sur la lecture (1905). Font: Gallica
Nota. Ha aparegut una nova edició d'aquest llibre publicada a Palma de Mallorca, per José J. de Olañeta. Afegim la coberta i la referència, per donar-la a conèixer.
Proust, Marcel. Sobre la lectura. Palma de Mallorca: José J. de Olañeta, 2020. 106 p. (Centellas). ISBN 978-84-9716-711-6. 10 € en paper.
Afegeix un nou comentari