Suppress – Acabar – Destruir

Russ, Joanna. Com destruir l’escriptura de les dones. Trad., Míriam Cano; pròleg, Jessa Crispin; epíleg, Mariló Àlvarez. Barcelona: Raig Verd, 2022. 246 p. (Ciclogènesi; 27). ISBN 978-84-19206-93-0. 22,95 €.

La versió en castellà ja va ser ressenyada en aquest blog.

Era el 2018, baixava de l’AVE i caminava per primera vegada per Madrid. Sortia de l’estació d’Atocha i veig dos nadons que vaig confondre amb un Plensa, el monòlit en record de les víctimes de l’11M i els quatre cavalls d’un frontispici que decoren el Ministerio de Agricultura (suposo que llauren). Serien només tres dies d’agost, però ja tocava, ara que tenia un sou decent, no podia ser que no hagués vist mai un Velázquez en persona. M’encaminava cap a l’hotel, i abans de creuar el Paseo del Prado, vaig veure la primera de les estàtues clàssiques que decoren totes les ciutats. Claudio Moyano. Un home del XIX una mica enfadat amb un llibre entre mans. No sé qui és. Ui, mira aquestes guinguetes que hi ha aquí... això són llibres? Semblen antics... No et paris aquí, Diego, que ets molt a prop de l’estació i encara arrossegues la maleta, ja et deuen haver clissat un parell de carteristes, com a mínim.

Passà el que quedava d’agost, passà setembre, i arribà octubre. I no recordo en quina llibreria va ser que vaig veure Cómo acabar con la escritura de las mujeres de Joanna Russ (Dos Bigotes, 2018): va ser el títol irònic? Va ser la foto de la màquina d’escriure amb el paper estripat? Va ser el color rosa-xiclet de la coberta? Tot a la vegada? Fos el que fos el que em va atreure, li vaig demanar a l’Amadeu si podia ressenyar-lo per al blog. Resposta afirmativa.

I passaren les setmanes, i vaig llegir-me’l, i vaig escriure la ressenya, i la va patir qui la va llegir (reconec que el final és tot un embolic majúscul, la resta de paràgrafs també ho són, però menys).

I van passar uns pocs mesos, i es va anunciar quin seria el Premi Llibres Anagrama: Canto jo i la muntanya balla, d’Irene Solà (Anagrama, 2019), que amb la seva anterior novel·la, Els dics, del 2018, ja havia estat guardonada amb el Documenta. I la publicaran després de Sant Jordi... sí que hi confien...

I arribà la tardor, i a les llibreries començà a notar-se un canvi només perceptible per un ull entrenat: es publicaven llibres que incloïen en la seva bibliografia l’edició castellana del llibre de Russ. El primer que vaig detectar fou El coloquio de las perras de Luna Miguel (Capitán Swing, 2019). Llegint diagonalment a peu dret el seu pròleg, vaig veure que està subdividit en apartats, i un d’aquests s’anomena «Cómo acabar con la escritura de las mujeres (hispanas)». Però no vaig continuar llegint i tampoc el vaig comprar. I tampoc li vaig proposar a l’Amadeu d’escriure’n la ressenya. Per què? No sabria respondre.

I amb el nou any, Canto jo i la muntanya balla fou guardonada amb el Premio Cálamo «Otra Mirada» 2019, atorgat per la llibreria saragossana homònima. I va arribar el març del 2020. I va arribar el confinament. I molts vàrem aprofitar per llegir aquells llibres que feia potser anys que havíem comprat però que, per manca de temps, i perquè els llibres de vegades s’interposen entre ells, no havíem pogut llegir. I així va ser que vaig llegir La dona que mira els homes que miren a les dones de Siri Hustvedt (Edicions 62, 2017).

«En la biografia en tres volums que [John Richardson] va fer de Picasso, les dones de la seva vida s’anomenen sempre pel nom. I Gertrude Stein, la gran escriptora americana, que va ser amiga, però no amant, de Picasso, hi apareix repetidament sota el nom de Gertrude. Els homes que van ser amics íntims de Picasso (ja siguin famosos o desconeguts) gairebé sempre tenen dret a un cognom. Em fascina que cap dels autors que he llegit aparentment no s’adona que la literatura sobre Picasso contínuament converteix dones adultes en nenes.» (Hustvedt, 2017).

I durant el confinament estava més atent a les xarxes, professionalment i personalment. I ai, qui pogués viatjar. I ai, com enyoro els quadres de Velázquez que veig als vídeos del compte d’Instagram del Museo del Prado. I, apa, mira què han publicat: Las invisibles: ¿porqué el Museo del Prado ignora a las mujeres? de Peio H. Riaño (Capitán Swing, 2020):

«El museo es una elaboración cultural que legitima un pensamiento de género (y de raza y de clase) y otorga un origen natural a algo que no lo tiene: la dominación de un sexo sobre el otro. Por eso la perspectiva de género es imprescindible para impugnar las convenciones que han convertido en invisibles a, uno, las artistas que no están expuestas en el museo y, dos, a las visitantes a quienes se menosprecia con un relato supremacista, sesgado y hasta en algún caso manipulado.» (Riaño, 2020).

I va arribar el maig del 2020, i Canto jo i la muntanya balla fou guardonada amb el Premi de Literatura de la Unió Europea. I va arribar l’estiu del 2020, i continuaven les restriccions i, sí, ja podies sortir de casa, però anar-te’n ja era un altre assumpte. I el catedràtic Narcís Garolera va llegir Canto jo i la muntanya balla, i va escriure la seva opinió a Twitter: «Dona i jove, ho té tot pagat». Ho va esborrar, però amb una cerca ràpida, encara se’n troben ressons.

I a l’octubre, al Museo del Prado es va muntar una nova exposició, la primera després de la reobertura postconfinament: Invitadas: fragmentos sobre mujeres, ideología y artes plásticas en España (1833-1931)… però no la vaig veure perquè van ser uns mesos de confinaments perimetrals, de no poder sortir del municipi, de no poder sortir de la comarca, tocs de queda diaris o de cap de setmana, i cites prèvies. Però hi havia ganes de seguir aprenent. I sorgiren cursos i seminaris a finals del 2020 i principis del 2021, encara que fossin en format virtual. Com el seminari que va impartir Inés Macpherson a través de la llibreria La Tribu sobre autores de ciència-ficció i fantasia.

I les mesures restrictives començaren a relaxar-se, i alguns seminaris que havien començat des de casa, acabaren allà on s’impartien. I a l’Escola Bloom, després de dos seminaris virtuals i un de mig-mig, vaig poder anar a l’Escola per un de totalment físic: Algunes nord-americanes il·lustres, impartit per Míriam Cano. Un únic alumne. I em recordo a mi mateix, en una de les últimes sessions, recordant que jo havia ressenyat Cómo acabar con la escritura de las mujeres de Russ i sorprenent-me perquè no l’havia recordat abans, en les altres sessions.

I arriba l’agost de 2021, i ja podem fer vacances com abans. Més o menys, perquè anar a un altre estat no és senzill amb tota la paperassa necessària per certificar que t’has vacunat i que no estàs infectat. Però si el que vols fer és tornar al Museo del Prado i veure El Cid de Rosa Bonheur, l’únic que hauràs de fer és aguantar les tres hores de tren d’AVLO amb mascareta: res que no facis a la feina durant moltes més hores treballant de cara al públic. I torno a veure l’estàtua de Claudio Moyano i continuo sense saber qui és. I hi ha un matí d’aquesta setmana dedicat a deambular pel Retiro. I accedeixo al parc pujant per la Cuesta de Moyano, no només per veure l’estàtua i fer-li una foto; també per veure-hi les guinguetes atapeïdes de llibres vells.

I acabaren les vacances i va arribar la tardor del 2021, i amb ella el 27 de novembre, dia que va morir l’escriptora madrilenya Almudena Grandes, que entre els nombrosos premis literaris rebuts durant la seva carrera, un fou el Cálamo.

«Las experiencias artísticas, los libros, las películas, las imágenes, la música, por supuesto, son emociones, son vidas de más. Una persona que lee libros, que ve películas, que va a conciertos, vive más, no más años, pero sí muchas más experiencias que una persona que vegeta al margen de la cultura. Porque la cultura es emoción, la cultura es identidad, y la cultura es un ingrediente de la felicidad.» (Grandes).

I passaren els mesos, i ja era 2022, i ja es respirava la normalitat de poder respirar sense mascareta a molts més llocs i, si no es podia però no la duies, tampoc passava gaire res. I quan arribà la primavera, el Prado reviscolà amb un nou llibre dedicat: El Prado inadvertido d’Estrella de Diego, catedràtica d’Art Contemporani (Anagrama, 2022):

«Las mujeres artistas han estado arrumbadas en los almacenes durante siglos. Ahora ha cambiado la “fortuna crítica” y los grandes museos clásicos desearían tener en sus colecciones un número mayor de grandes maestras: Artemisia Gentileschi, Sofonisba Anguissola, Angelika Kauffmann, Mary Cassatt... Los museos que las tienen entre sus colecciones las exponen, pero ha costado tiempo y perseverancia que ocurriera. Hasta les dedican exposiciones individuales —o casi, ya que con frecuencia se prefieren colectivas o dobles—. Las instituciones comprarían los cuadros de esas mujeres a cualquier precio, solo que las obras en venta son escasas. Pese a todo, aún quedan artistas olvidadas fuera de las salas, en los almacenes, en especial artistas del siglo XIX que interesan a pocos, porque al fin y al cabo pintan cuadros de género y bodegones, pocos lienzos de historia o relatos literarios. En el siglo XIX —y hasta antes— era complicado que las mujeres pudieran pintar grandes cuadros que requerían de un estudio espacioso —otra vez La habitación propia de Virgina Woolf que nos persigue sin tregua, nos pisa los talones.» (Diego, 2022).

I també fou durant la primavera del 22 que va començar un nou club de lectura, de nou a la llibreria La Tribu, conduït per Berta Gómez Santo Tomás, on, cada mes, es llegiria (es llegeix) un llibre escrit per una dona. I durant el 2022 serien llibres sobre vivències en primera persona d’aquestes autores, és a dir, res de ficció, o només per reforçar la veritat relatada.

I de nou ja érem a l’estiu, i de nou la llibreria La Tribu, que no paren i que saben com temptar els seus parroquians, va anunciar que al setembre començaria el seminari «Espai íntim, espai polític», impartit per Anna Punsoda, i ja em veieu llegint Els anys d’Annie Ernaux (Angle, 2019) entre Sant Sebastià i Bilbao i Records de la meva inexistència de Rebecca Solnit (Angle, 2021) quan vaig tornar de vacances (ho sento, Silvia Federici, no t’he llegit encara, no he tingut temps).

«Feia temps que no pensava en les dificultats amb què vaig ensopegar a l’hora de publicar els llibres, o, més exactament, en els esforços dels homes per impedir-me publicar. Vaig tenir sort i vaig superar els obstacles que em van posar, però suposo que altres dones no ho van aconseguir. I ara m’adono que el món editorial era molt blanc, i encara ho és; em van tancar algunes portes a causa del meu gènere, però d’altres van continuar obertes gràcies al color de la meva pell.» (Solnit, 2021).

I si arriba setembre, això vol dir que hi ha nova edició de La Setmana del Llibre en Català, i això vol dir que es presentaran novetats editorials que poden ser molt interessants. I sí, n’hi havia una que era interessant. Ni més ni menys que la traducció catalana del llibre de Joanna Russ, que aquesta vegada canviava el verb del títol: si llegim en català, podem saber Com DESTRUIR l’escriptura de les dones (Raig Verd, 2022). I com si encaixessin peces del meu ésser i de l’univers en general, la traductora era Míriam Cano, que havia impartit el seminari d’autores nord-americanes a l’Escola Bloom. No és l’únic canvi respecte l’edició castellana, perquè també hi ha un epíleg de Mariló Àlvarez on recorda el tracte de Garolera vers Irene Solà (però Àlvarez només esmenta els tuits que el catedràtic no va esborrar) o les paraules que Joan Barril li va dedicar a Montserrat Roig («una nina inflable on satisfer el neguit literari d’urgència»).

«Cuando empecé a escribir no pensé que tendría que gastar tanta saliva y tantas horas de mi tiempo contando por qué, siendo mujer, me dedicaba a la literatura. Entonces ya sabía que era mujer, es una de esas dos o tres cosas que nunca me han hecho dudar. Pero me lo hicieron notar todavía más los ojos asombrados de aquel periodista que, ante mi primer libro, solo vio mis piernas, que no eran peludas.» (Roig, 2020).

Quan vaig saber de l’existència d’aquesta nova edició del llibre de Joanna Russ, em vaig posar en contacte amb l’Amadeu, i li vaig proposar exactament això:

«Al setembre, Raig Verd publicarà la traducció catalana de Cómo acabar con la escritura de las mujeres de Joanna Russ (en català, Com destruir l’escriptura de les dones): https://www.raigverdeditorial.cat/cataleg/com-destruir-lescriptura-de-les-dones/

Havia pensat de revisar la ressenya que vaig escriure de l’edició castellana i ampliar-la amb la catalana i investigar i fer referència a altres llibres semblants que han sorgit arran la publicació en castellà (em ve al cap un de Luna Miguel; segur que n’hi ha més).»

Com sempre que li faig una proposta, l’Amadeu em diu que ho consultarà amb «el jefe», i «el jefe» sempre m’ha donat permís, i aquest cop... també. Així que vaig fer el que feia ja massa temps que havia d’haver fet: llegir El coloquio de las perras de Luna Miguel.

«Qué extraño... Si eres hombre, poeta, alcohólico y acabaste tu vida de forma trágica, tienes todas las papeletas para convertirte en escritor maldito. Pero si eres mujer, poeta, vividora y acabaste tu vida de forma trágica, lo que muchos dirán de ti es que fuiste una “musa”, una “poetisa a la sombra de tu vida”, una “excèntrica”. Ser musa. Cuánto peso en una palabra tan breve. Cuánta condena.» (Miguel, 2019).

I com sol passar, aquella tardor va resultar ser de trobar sense buscar (o no ser conscient que estava perpètuament buscant): es va publicar una nova edició de Matar l’àngel de Virginia Woolf (Angle, 2019), Les dones i la literatura catalana (Peu de Mosca, 2022)...

«Allò que sovint s’anomena cultura “femenina” només pot designar un espai conquerit i/o permès i/o assignat a les dones a l’interior de la cultura masculina que, pretensiosament i abusiva, s’anomena general o universal. Per això és que Adrienne Rich –l'assagista i poeta americana– diu que les dones, quan escrivim, i, en general, quan “fem cultura”, és als homes a qui ens adrecem. És en els homes en qui cerquem l’aprovació, perquè sabem que és la seva valoració la que tindrà una força a nivell social. No deixa de ser la situació pròpia de tots els colonitzats.» (Marçal, 2022).

... Les nenes que llegien al lavabo de Sebastià Portell (Ara Llibres, 2021)...

«Si parla fins qui ara havia dut el morrió, certes coses seran dites per primera vegada. Si els qui llegim gosem fer-ho segons quins filtres, sense segons quins condicionaments, abastarem lectures i visions del món que fins ara havíem vist relegades a la nota de color que diversifica l’homogeneïtat de la tria. S’obrirà, entre la tinta i els ulls, una esquerda difícil de tornar a tancar, brollaran lletra i vida sense opció de retorn.» (Portell, 2021)

... Silencios de Tillie Olsen (Las Afueras, 2022)...

«En el siglo XX, [...] la mayoría de las escritoras nunca se casaron (Selma Lagerlöf, Willa Cather, Ellen Glasgow, Gertrude Stein, Gabriela Mistral, Elizabeth Madox Roberts, Charlotte Mew, Eudora Welty, Marianne Moore) o, si lo hicieron, no tuvieron hijos (Edith Wharton, Virginia Woolf, Katherine Mansfield, Dorothy Richardson, Henry Handel Richardson, Elizabeth Bowen, Isak Dinesen, Katherine Anne Porter, Lillian Hellman, Dorothy Parker). Colette tuvo a la suya a los cuarenta años. Puedo incluir a Sigrid Undset, Kay Boyle, Pearl Buck y Dorothy Canfield Fisher en el grupo de las que tuvieron más de un hijo, pero aun así, este es muy reducido, y todas ellas dispusieron de ayuda doméstica u otras circunstancias especiales.» (Olsen, 2022).

... o Vivir una vida feminista de Sara Ahmed (Bellaterra, 2018) (que fou lectura del club d’autores).

«Propuse un ejercicio en Twitter: consultad el índice de un libro que tengáis a mano y contad cuántas de las referencias son a hombres y cuántas a mujeres. Hice el ejercicio con un libro que casualmente tenía en mi mesa de trabajo de entonces [...]. De entre los cientos de citas en el índice, solo encontré unas cuantas referencias a mujeres. Dos de ellas eran reveladoras: una mujer citada como la esposa de un artista masculino; una mujer citada como la hija de un dios masculino.» (Ahmed, 2018)

I llavors vaig emular Ahmed i vaig demanar per Twitter quins llibres coneixia la gent que s’haguessin publicat en el període 2018-2022 i que tractessin el mateix tema que el de Russ. I vaig rebre diverses respostes. Malauradament, no he tingut temps de llegir Naixem de dona d’Adrienne Rich (Lleonard Muntaner, 2022) ni Com elles: antologia de poetes occidentals del segle XX a cura de Mireia Vidal-Conte (Lleonard Muntaner, 2017), també traductora de Matar l’àngel. Però sí que vaig fer cas (en part) a l’editorial Raig Verd quan em va recomanar L’onada a la ment d’Ursula K. Le Guin (2022) (com no fer-li cas, si ha publicat Com destruir l’escriptura de les dones?):

«Per tant, si soc
escriptora, la meva feina
són les paraules. Les cartes sense escriure.

Les paraules són la manera que tinc de ser humana, dona, jo.

La paraula és la roda que em fa girar,
la llançadora que em desplaça per l’ordit dels anys
per teixir una vida, la mà
que dona forma a l’ús, a la gràcia.

La paraula és la meva dent, la meva ala.

La paraula és la meva saviesa.»

I també vaig fer cas a una altra usuària quan em va recomanar Anónimas de Raquel Presumido (Antipersona, 2020): un llibre molt curtet però tot ell interessantíssim: la importància dels mal anomenats «contes de la vella»; dones de grans homes que no ho haurien estat si elles no haguessin estat en segon o tercer pla; treballs amagats i sexualitzats, com els de les secretàries; allò que no hi ha als llibres de text no existeix; i una dada il·luminadora: per fi vaig saber qui era Claudio Moyano:

«En 1857, con la Ley Moyano, se declara obligatoria la enseñanza tanto para niños como para niñas entre los seis y los nueve años. Pero una cosa era lo que se registrara sobre el papel y otra muy distinta lo que se llevara a cabo. Muchas familias no lo veían necesario o simplemente no podían permitirse que sus hijos asistieran al colegio, ya que eran mano de obra para la paupérrima economía familiar.» (Presumido, 2020).

Gran pro, l’obligatorietat de l’ensenyament, però els contres són, com quasi sempre passa, els temps en els quals tenen lloc aquests pros. Com els temps actuals, perquè vaig saber qui era Moyano, però aquesta vegada cap peça va encaixar. Havien de passar uns dies i una campanya electoral. I vídeos-recopilatori de les grans frases i grans pensaments (és un dir) dels candidats d’arreu. I el que va fer encaixar i desencaixar les peces, tot a la vegada, va ser un d’aquests pensaments, que com si fos l’inici del viatge de tornada, ens porten de nou a l’estació d’Atocha:

«Lo que sabemos es que el Gobierno quiere dar nombre de mujer a otras estaciones y ponerles el nombre de una mujer y yo lo que creo es que la Virgen de Atocha ya era mujer.»

Obres citades
Ahmed, Sara. Vivir una vida feminista. Trad., María Enguix. Barcelona: Bellaterra, 2018. 374 p. ISBN 978-84-72908-95-6. 20 €.

Diego, Estrella de. El Prado inadvertido. Barcelona: Anagrama, 2022. 304 p. ISBN 978-84-33964-92-2. 19,90 €.

Hustvedt, Siri. La dona que mira els homes que miren a les dones: assajos sobre feminisme, art i ciència. Trad.,Ferran Ràfols Gesa. Barcelona: Edicions 62, 2017. 410 p. ISBN 978-84-297-7571-6. 21,50 €.

Le Guin, Ursula K. L’onada a la ment. Trad., Elena Ordeig Vila. Barcelona: Raig Verd, 2022. 384 p. ISBN 978-84-19206-86-2. 23,95 €.

Miguel, Luna. El coloquio de las perras. Madrid: Capitán Swing, 2019. 176 p. ISBN 978-84-120645-6- 8. 16 €.

Murià, Anna; Russell, Elizabeth; Oliver, Maria-Antònia; Marçal, Maria-Mercè; Riera, Carme; Aritzeta, Margarida. Les dones i la literatura catalana. Introd., Georgina Monge. La Selva del Camp: Peu de Mosca, 2022. 133 p. ISBN 978-84-124997-4-2. 13 €.

Olsen, Tillie. Silencios. Pról., Marta Sanz; trad., Blanca Gago. Barcelona: Las Afueras, 2022. 136 p. ISBN 978-84-124802-3-8. 13,95 €.

Portell, Sebastià. Les nenes que llegien al lavabo. Barcelona: Ara Llibres, 2021. 144 p. ISBN 978- 84-1780-45-5. 18,50 €.

Presumido, Raquel. Anónimas: la escritura silenciosa de las mujeres. Pról., Silvia Nanclares. Valencia: Antipersona, 2020. 112 p. ISBN 978-84-09179-90-9. 12 €.

Riaño, Peio H. Las invisibles: ¿porqué el Museo del Prado ignora a las mujeres? Madrid:  Capitán Swing, 2020. 192 p. ISBN 978-84-121354-1-1. 17 €.

Roig, Montserrat. Som una ganga: textos feministes. Ed., M. Àngels Cabré. Barcelona: Comanegra, 2020. 280 p. ISBN 978-84-18022-34-0. 19,50 €.

Solnit, Rebecca. Records de la meva inexistència. Trad., Josep Alemany. Barcelona: Angle Editorial, 2021. 256 p. ISBN 978-84-18197-49-9. 19,90 €.

Diego Ruiz Llamas
De la 5a promoció de l’Escola de Llibreria