Trobades saludables

Zweig, Stefan. Encuentros con libros. Edición y epílogo, Knut Beck; trad., Roberto Bravo de la Varga. Barcelona: Acantilado, 2020. 258 p. (El acantilado; 405). ISBN 978-84-17346-65-2. 22 €.

Com fer la ressenya d’un llibre de ressenyes? Com redactar comentaris enginyosos i arguments atractius amb la pretesa intenció de seduir en la lectura d’un text que parla d’altres textos? Com reproduir les sensacions que queden després d’assaborir les paraules que conviden a endinsar-se en posteriors lectures? Les obres de Stefan Zweig són d’una prosa delicada. Es reconeix com a lector apassionat i el descobrim com a malabarista de paraules. Inhalava curiositat i exhalava destresa. Escriptor, traductor, biògraf, periodista i crític literari, la seva trajectòria va lligada als llibres que ha llegit i als autors que ha ressenyat. Encuentros con libros mostra una part de les seves lectures. És una acurada selecció de trenta-cinc ressenyes, articles i pròlegs escrits per Zweig entre el 1902 i el 1937 que presenta l'editor Knut Beck i publica Acantilado.

Tanmateix, així com el tot és més que la suma de les parts, Encuentros con libros és més que un recull. Com molt bé indica el títol de la publicació, és una trobada de llibres amb tot el que implica de descoberta, de troballa i, per què no, de revelació. També, inevitablement, és una aproximació a una part de la vida dels autors d’aquests llibres que van deixar petjada en el model hermenèutic del crític.

«El poeta renace, se reinventa, y la música que resuena en su interior se transforma con él: su sangre hierve y, al enfriarse, destila poemas que desprenden un aroma distinto, en el que, sin embargo, se puede reconocer el antiguo, el de siempre.» (p. 37)

El primer contingut que trobem –i que fa de prefaci a les ressenyes que a continuació seguiran– porta per títol «El libro como acceso al mundo». Un text que és una declaració de principis i d’amor a la lectura. Per a Zweig, «desde que existe el libro, nadie está ya completamente solo, sin otra perspectiva que la que le ofrece su propio punto de vista, pues tiene al alcance de su mano el presente y el pasado, el pensar y el sentir de toda la humanidad.» (p. 8) L’escriptor austríac considera que malgrat que el llibre adopti una simplicitat en el format, el seu contingut és la porta d’entrada a l’amplitud del coneixement, a les grans idees d’un món divers i canviant. Fent un paral·lelisme, Zweig assenyala que si bé la roda, com a instrument elemental, ha estat l’invent que ha donat peu a viatjar, l’evolució de l’escriptura ha permès l’accés a l’intercanvi del saber, a les (re)construccions de vivències, a l’observació de l’ànima.

En la selecció de les ressenyes, el crític literari desplega elegància i vitalitat. Digereix la lectura de les obres comentades, per desenvolupar després valoracions ponderades que aposten per anàlisis textuals, en les quals Zweig aporta entusiasme i precisió. La seva agudesa desgrana quirúrgicament textos tant de grans escriptors reconeguts com d’altres que difícilment podem trobar en una traducció al català. La ploma depurada del crític passeja captivadora per eternes obres de la literatura com si fos la mà que llisca damunt d’un llit fet amb llençols de setí. La suavitat de les paraules i l’absència de rugositats presenta estimacions respectuoses, sense arestes, fins i tot en el desacord.

En aquesta presentació d’obres i de vides d’autors, Beck elogia l’equilibri de les ressenyes. L’admiració que Zweig desprèn per la literatura fa que cap dels textos presentats sigui objecte d’una crítica ferotge sinó que més aviat trobem un conjunt d’impressions harmòniques que conviden o bé al descobriment o bé a la relectura de l’obra. I així és com ho comparteix Beck:

«Para Stefan Zweig, el encuentro con un libro implicaba darlo a conocer a otros, en la medida de sus posibilidades. Además de las recensiones, pensadas fundamentalmente para los posibles lectores, publicadas en diarios y revistas, y de los prólogos que escribió tanto para las antologías que él mismo preparó como para los libros de otros, participó activamente en la vida literaria de su época compartiendo sus impresiones en cartas y recomendando la publicación de determinadas colecciones de libros.» (p. 251)

L’inici de les ressenyes és presidit, no sabem si fortuïtament, pel poeta i novel·lista Goethe, home de lletres i «patriarca de la literatura alemanya» que va concebre el terme Weltliteratur aplicat a la lliure circulació de textos literaris més enllà del seu origen. I què és aquest recull sinó un encontre de cultures literàries on trobem pinzellades en la fusió de textos d’orient i occident? On meravelloses anàlisis com la de Les mil i una nits ens mostren una part de l’essència de la literatura quan a partir dels contes i les narracions de Xahrazad el príncep «Shahriar no pierde detalle. [Y] Surgen preguntas que le hacen pensar»? La lectura de les ressenyes del crític provoca un desig desfermat en la recerca dels originals. És la prescripció lectora per excel·lència. L’afany de compartir emocions, de debatre sensacions.

En una de les lliçons inaugurals de la càtedra de Literatura Francesa Moderna i Contemporània del Collège de France, el crític literari Antoine Compagnon reflexionava sobre els usos de la literatura i apel·lava al poder de l’empatia com a principi de la lectura: «el texto literario me habla de mí y de los otros, provoca mi compasión, cuando leo me identifico con los otros y me afecta su destino, sus penas y sus alegrías son momentáneamente también las mías.» (¿Para qué sirve la literatura?, trad., Manuel Arranz. Barcelona: Acantilado, 2008, p. 60). El talent en l’escriptura brillant de Zweig realça la riquesa literària dels autors ressenyats. Dissecciona Rousseau, Mann, Balzac, Flaubert, Joyce, Whitman, Roth, Rilke. Les joies literàries, com assenyalava Compagnon, ens fan viure la vida d’altres persones, ens fan mirar amb els seus ulls i pensar amb el seu cervell. Les valoracions en les ressenyes provoquen fam en la lectura i aquesta ànsia forma part de l’univers Zweig quan recordant altres obres de l’escriptor rememorem una novel·la on un estudiant descobria la seva passió, l’amor al coneixement:

«Me ocurría lo que a aquel príncipe de cuento de hadas oriental que, rompiendo uno tras otro los sellos de las puertas cerradas, encuentra montones cada vez más grandes de joyas y piedras preciosas y explora cada vez con más avidez toda la hilera de estancias, impaciente por llegar a la última. Asimismo me precipitaba de un libro al otro, embriagado de cada uno, pero nunca saciado de ninguno: mi desenfreno había pasado ahora al terreno del espíritu.» (Confusión de sentimientos: apuntes personales del consejero privado R.v.D., trad., Joan Fontcuberta. Barcelona: Acantilado, 2014, p. 33).

Acantilado ha fet una molt bona feina. L’edició i la traducció són excel·lents. La imatge de la coberta, Don Quixot llegint en una butaca (Adolf Schrödter, 1834), amb un Quixot aclaparat i concentrat, envoltat de llibres, mereix una ovació especial. És la representació de la follia per la lectura. I amb això cal dir que la decisió de llegir Encuentros con libros requereix temps. No tant per les 258 pàgines del llibre que ha publicat Acantilado, sinó per les pàgines i obres que, sens dubte, el seguiran.

Ester Bueno
Gestió i Producció Cultural
Màster en Teoria de la Literatura i Literatura Comparada

Podeu fer-hi un tast de les primeres pàgines de l'obra.

tipus document

Afegeix un nou comentari

Filtered HTML

  • Les adreces web i de correu electrònic es transformen en enllaços automàticament.
  • Etiquetes HTML permeses: <a href hreflang> <em> <strong> <cite> <blockquote cite> <code> <ul type> <ol start type> <li> <dl> <dt> <dd>
  • Les línies i paràgrafs es trenquen automàticament.