Luna, Paul. La tipografía: una brevísima introducción. Trad., Esther Monzó. València: Campgràfic, 2023. 221 p. ISBN 978-84-96657-64-9. 24 €.
Titular aquest llibre com a La tipografía: una brevísima introducción, ratlla la ironia. El text, breu, unes dues-centes pàgines, aporta una extraordinària quantitat i qualitat d’informació sobre el fet tipogràfic i, per extensió, cal·ligràfic. La narració s’inicia amb la mostra dels primers alfabets històrics i finalitza a l’actualitat, coordinant una seqüència lineal dels fets consignats. Els continguts s’organitzen en vuit capítols i dos annexos més o menys monogràfics on, de manera sistemàtica, es presenten i comenten els diferents referents alfabètics utilitzats en la cultura occidental.
Cal dir que les anàlisis presentades són de mena molt diversa i molt àmplia, ja que es troben aportacions estrictament històriques combinades amb altres de caire filosòfic, formal, estètic, procedimental, etc., construint un cos referencial on poder-se referir.
L’autor Paul Luna és catedràtic emèrit del Departament de Tipografia i Comunicació Gràfica de la Universitat de Reading (Regne Unit), centre de referència mundial en el camp de la gràfica. Aquesta tasca docent i investigadora la compagina amb una pràctica professional desenvolupada des de la responsabilitat del disseny corporatiu de l‘Oxford University Press i tot de passada, ser col·laborador en diversos projectes tipogràfics professionals.
Per la seva banda, el text es fa difícil d’etiquetar. En una primera instància, sembla que hi hagi una voluntat acadèmica, però també sembla que s’insinua una estructura de manual d’aplicació, o potser és la proposta d’un text de divulgació científica o finalment senzillament és una bona narració històrica. En qualsevol cas, es pot afirmar que el text està redactat des de la modèstia, des d’aquella senzillesa que fa entreveure un bon pòsit de saviesa digerida, assimilada i sobretot profunda.
Aquesta, diguem-ne, indefinició argumental és conseqüència directa de la voluntat de Luna de fornir al ciutadà mitjà d’una ferramenta que l’ajudi en la presa de decisió a l’hora de redactar qualsevol text. En el nostre fer diari ens trobem cada dia més i de manera irremeiable amb la, podríem dir, universalització de l’ús alfabètic en la nostra quotidianitat. Hem passat de la imatge a la lletra com a medi de relació. No solament això, sinó que ara fins i tot som capaços de fer-nos els nostres propis productes gràfics. En conseqüència, s’ha de preparar la societat en el coneixement de les lletres, de les seves formes, usos, aplicacions i especialment en el control de la comunicació gràfica, ja sigui pública com privada.
És així com en el repàs de referents històrics i formals, l’autor va desgranant les petites o grans variacions que la morfologia de la lletra va aportant, tot vinculant-les a les determinacions d’estils artístics o bé a les necessitats de comunicació. Es volen donar les pautes d’actuació en l’ús adient de la tipografia segons les necessitats del missatge a donar. Això vol dir: aspirar a construir un sistema de reconeixement dels trets gràfics en un sistema de pautes que regulin la utilització de la tipografia.
Curiosament, en el text comentat no apareix en la seva extensió el concepte de «projecte». En certes ocasions sembla que compareix de manera solapada en algun comentari o argumentació, però en cap moment hi ha un anunci clar i diàfan on es digui que qualsevol acció de disseny implica l’elaboració d’una voluntat prèvia i específica on quedi clar que solament el projecte dona valor, entitat i realitat a l’acció del disseny. És sempre el projecte el que guia el procés, i especialment aquell que condiciona la capacitat d’informació i interpretació del producte gràfic.
També s’ha de comentar que, tot i que la voluntat de l’autor estreba a definir allò que és tipografia mitjançant exemples, no acaba d’aconseguir-ho. No esmenta en cap moment l’esquema/sistema sobre el qual es creen i operen els alfabets i, per extensió, qualsevol producte gràfic. Ens referim al binomi de les dobles parelles, això és allò que es coneix com a «grafisme/contragrafisme» i «cursus/ductus». El primer conjunt sistematitza la relació que hi ha entre el traç (negres) i la superfície (blancs), mentre que el segon «cursus» emmarca el recorregut del traç i el «ductus» informa dels valors de negre que hi ha en un alfabet.
En aquest afany per formar el ciutadà mitjà en el camp de la tipografia, també faltaria emmarcar les tres dimensions que la defineixen i sobre les quals es mostra: l’horitzontalitat que assenyala la linealitat del discurs, la lectura; la verticalitat que ens confecciona la morfologia, la forma en què se’ns presenta el text; i finalment la tercera, que es correspon al significat: la narrativa. Vegi’s que aquest sistema simplement indica direcció, forma i sentit, valgui la polisèmia d’aquesta darrera.
En qualsevol cas, el llibre en si mateix és un bon compendi de referències i un pou d’informació útil, especialment per a aquells que volen entrar en el camp gràfic, no solament de la tipografia, sinó també de la proposta gràfica, ja sigui analògica com digital. Un conjunt de dades i opinions on queda de manifest que això de les lletres és seriós i mereix més cura i atenció.
Dr. Enric Tormo Ballester
Catedràtic de Tecnologia del Disseny, Facultat de Belles Arts de la UB
Afegeix un nou comentari