Zaid, Gabriel. Los demasiados libros: 1972-2022. Barcelona: Debate, 2023. 170 p. ISBN 978-84-19399-90-8. 18,90 €.
Avui per avui, Los demasiados libros és molt àmpliament considerat un dels llibres que, per la seva amenitat, agudesa i influència, major impacte han tingut entre els professionals i aficionats a l’ampli i divers sector del llibre.
L’origen d’aquest llibre del poeta i assagista mexicà Gabriel Zaid es remunta com a mínim a la tardor de 1970, quan a la revista de Buenos Aires Mundo nuevo va publicar-hi un article amb aquest mateix títol, però en realitat la primera versió del que seria un dels capítols centrals del llibre («Interrogantes sobre la difusión del libro») ja havia format part del volum recopilat per Enrique González Pedrero Los medios de comunicación de masas en México (publicat per la Universidad Nacional Autónoma de México el 1969). Anant fins i tot més enrere, convé recordar que Zaid es va graduar en enginyeria a l’Instituto Tecnológico de Monterrey amb una tesi sobre la indústria editorial, publicada el 1959 (Organización de la manufactura en talleres de impresión para la industria del libro en México).
Tot i així, aquest llibre va començar a prendre forma uns anys després, quan, a partir d’una sèrie d’articles que hi estaven temàticament connectats i que va donar a conèixer a les revistes México editor i La vida literaria, l’autor va confegir un llibre que l’argentí Carlos Lohlé va incorporar al seu llavors encara incipient catàleg i del qual en va tirar dos mil exemplars el 1972. Uns anys després, reescrit a partir de reflexions molt vinculades als temes centrals de Los demasiados libros que havia anat publicant a finals dels anys setanta i principis dels vuitanta a les revistes mexicanes Diálogos, Vuelta i Letras libres, Zaid el va presentar al Premio Anagrama de Ensayo, i el març de 1996 en va quedar finalista (per darrere d’El planeta americano, de Vicente Verdú), per la qual cosa aquell mateix any el publicava la mencionada editorial barcelonina a la seva col·lecció «Argumentos». També de 1996 són les edicions mexicanes, tant en espanyol (a Océano) com en traducció a l’anglès de Susan Beth Kapilian (a Diana). L’any 1999 el llibre va incorporar-se al tercer volum de les obres de Zaid Crítica del mundo cultural, i va ser sobretot a principis d’aquest segle que van començar a proliferar les traduccions de Los demasiados libros (Zaid té el detall, autoirònic tractant-se d’aquest títol, de mencionar en aquesta edició més recent el nombre d’exemplars que n’han fet cadascuna de les editorials).
A banda del molt personal i subjugant estil de l’autor, l’explicació de l’èxit continuat de Los demasiados libros potser calgui buscar-lo en la diversitat de temes‒ i fins i tot d’aspectes de cadascun dels temes que tracta‒ i en l’àmplia informació de què se serveix Zaid per presentar-los, amb molta gràcia i d’una manera molt lúcida; el que en podríem dir un llibre que es fa llegir.
Si bé és cert que els diversos capítols han anat experimentant canvis en les successives edicions, i que no en tots els casos aquestes modificacions responen a qüestions menors d’estil i a la voluntat d’actualitzar la informació, els títols de cadascun d’ells resulten tan ben triats i informatius com el del mateix llibre.
A «Los libros y la conversación» l’autor gosa polemitzar amb Sòcrates per, a continuació, lamentar la progressiva banalització de la lectura, que atribueix sobretot a la recurrent «manca de temps» (i no només per llegir, sinó per llegir bé) i sentencia que la cultura és essencialment conversar i que bona part del que gira al voltant del llibre no són sinó maneres diverses d’animar una conversa universal i atemporal. En conseqüència, una de les funcions transcendentals dels editors és promoure converses interessants, sense perdre de vista que «El aburrimiento es la negación de la cultura». Però no s’acaba aquí la responsabilitat ni la importància dels editors, perquè «bastan muy pocos miles de ejemplares leídos por los destinatarios adecuados para cambiar el curso de la conversación, las fronteras del arte literario o la vida intelectual. ¿Qué sentido tiene entonces lanzar libros al infinito, para que se pierdan en el caos?».
Precisament, «Quejarse de Babel», que en la nova versió té en compte per exemple la publicació per comanda (el printing on demand), es pot interpretar com una reivindicació de la conveniència de publicar aquella mena de llibres que molt difícilment tindran una recepció molt àmplia, però en canvi satisfaran les necessitat o els interessos d’una minoria (que no cal que sigui immensa, i molt menys selecta!), perquè contribuiran a la diversitat cultural i potser tenen un enorme potencial transformador en molt diversos aspectes.
«El costo de leer» posa el focus sobre un altre tema sempre recurrent, el del preu dels llibres, que sovint és una de les fal·làcies dilectes dels no lectors. No només demostra fefaentment que en termes generals els llibres són barats, i fins i tot massa barats, sinó que posa el dit a la nafra en destacar la importància i el preu del temps en relació al llibre i lamentar que el que s’ha encarit sobremanera és el temps dedicat a la lectura.
Que Los demasiados libros és una entusiasta reivindicació de la lectura com una de les armes més poderoses per transformar a millor tant els individus com les societats es posa també de manifest a «La oferta y la demanda de la poesía», que és una severa advertència sobre la sobreproducció bibliogràfica, tal com s’anuncia en el títol del llibre, i on constata que, paradoxalment, l’avenç de l’alfabetització i l’extensió de l’educació superior no s’ha anat traduint en un progressiu augment dels lectors sinó en una proliferació inabastable de persones que volen ser llegides, i com adverteix a «Cilicio para autores masoquistas», on apel·la a la responsabilitat dels escriptors, «Tu libro es una brizna de papel que se arremolina en las calles, que contamina las ciudades, que se acumula en los basureros del planeta. Es celulosa, y en celulosa se convertirá». És a dir, que hi ha qui no troba temps per llegir però sí per escriure llibres que no aporten res de nou o interessant a la conversa, a cap conversa. No només l’estil de Zaid és amè, irònic i fins i tot divertit, sinó que fins i tot les idees que posa sobre la taula ho són.
A «Lectores en Wikilandia» (publicat originàriament a Letras libres, amb posterioritat a l’edició d’Anagrama), Zaid es posa una mica en el paper d’historiador de la cultura per rastrejar la falsa novetat que suposa la col·laboració intel·lectual, l’origen de la qual situa com a tard en el Renaixement, perquè al cap i a la fi, en la immensa majoria de casos, els grans avenços culturals s’han produït amb una certa lentitud i gràcies al progressiu refinament i aprofundiment del pensament (col·laboratiu). Cadascun dels divuit textos que composen Los demasiados libros, alguns molt sintètics i breus, d’altres més desenvolupats i matisats, mereixen una lectura atenta, una interpretació acurada i fins i tot una mínima glosa o comentari.
Es tracta, doncs, d’un recull de textos breus i unitaris, estructurats a l’entorn d’alguna idea o idees cadascun d’ells, però que s’enriqueixen els uns als altres, que conversen entre si, i en el seu conjunt clarifiquen molts dels aspectes que interessen els amants del llibre i de la lectura i el conviden a ampliar, aprofundir i enriquir la conversa a l’entorn d’aquest gran tema.
Josep Mengual
Tècnic editorial, autor de Negritas y cursivas
Afegeix un nou comentari