Le Naour, Jean-Yves; Valenti, Catherine. 120 ans de prix Goncourt: une histoire littéraire française. Paris: Omnibus: Perrin, 2023. 575 p. ISBN 978-2-258-20254-2. 27 €.
L’any 1995, l’escriptor francès d’origen rus Andreï Makine va guanyar el Premi Goncourt amb la novel·la El testament francès (Columna, 1997; Tusquets, 2002). És el primer record que tinc sobre aquest prestigiós guardó, que cada any marca l’agenda literària del país veí. No sé per què m’ha quedat gravada a la memòria aquesta edició concreta del premi, potser perquè aleshores vaig estar temptat de comprar-me, i llegir-me, la novel·la guanyadora, cosa que finalment no vaig acabar fent. Però encara ara, quan remenant llibres en una o altra llibreria de vell, em cau a les mans l’edició de Tusquets, em quedo una estona fullejant-la amb un cert interès.
Més enllà d’això, no he tingut una especial predilecció cap aquest premi literari, tan publicitat a França. En general, i també per experiència particular, sempre m’he mirat aquests guardons, grans i petits, amb escepticisme. Fa poc, en una presentació d’Ariana Harwicz, l’escriptora argentina va explicar, des d’una visió clarament crítica, que un dels darrers finalistes del Goncourt havia sotmès la seva obra a la lectura prèvia de persones amb especial sensibilitat en qüestions de raça o ètnia perquè aquesta no resultés ofensiva. Aquest és el camí que segueix actualment la cultura, especialment aquella que té una vocació mainstream. Va ser l’últim cop que vaig sentir parlar del Premi Goncourt i no precisament des d’una perspectiva que encaixi amb la necessària veu lliure i insubornable que hauria de caracteritzar els creadors.
Així doncs, malgrat la meva francofília, el Goncourt em cau lluny. El seu nom m’arriba, tanmateix, amb ressonàncies d’èpoques en què la literatura francesa era un far que il·luminava i transcendia el seu propi territori. L’associo amb el fenomen tardoral que, any rere any, suposava la rentrée –tot un esdeveniment cultural a França–, o amb el programa televisiu Apostrophes que conduïa Bernard Pivot. Aquest és un món que ha passat avall, que diria Josep Pla. L’hem canviat pel de Netflix i Amazon Prime. Segurament cada època té el que es mereix.
Amb aquesta perspectiva, enceto la lectura –fragmentària, ho he de confessar– d’aquest 120 ans de prix Goncourt, un volum (i en aquest cas el substantiu descriu amb exactitud l’obra) sobre els primers cent vint anys d’història del guardó. És un repàs prou extens a l’existència del premi, que reflecteix també d’alguna manera un segle llarg d’història de la literatura francesa, amb totes les seves grandeses i mesquineses, que també les té.
Des de la seva concepció, la història del premi té un interès innegable. Segons expliquen els autors, Jean-Yves Le Naour i Catherine Valenti, l’Acadèmia Goncourt, formada pel conjunt d’escriptors encarregats de la convocatòria i concessió del premi, va arribar a ser una mena de contrapunt, o contrapès, a l’Académie Française. I això, en un país on les institucions oficials són un dels baluards de la grandeur, no és poca cosa. El llibre conté, tant en la introducció general com en el cas particular de cada lliurament anual, multitud d’anècdotes, moltes d’elles no estrictament relacionades amb la literatura. El mateix pes del premi, i les repercussions econòmiques que genera en forma de vendes, fan que el seu impacte vagi més enllà del que entenem per literatura. Així, la política, els interessos econòmics, les rivalitats literàries i personals o les egolatries no han estat exempts, ni molt menys, de la història del guardó. En aquest sentit, la història del Goncourt no deixa de ser un fractal de la història de França. O del món.
Les guerres, per exemple, han suposat sengles parèntesis en la concessió del Goncourt. Parèntesis molt breus, tot s’ha de dir, ja que només els anys 1914 i 1940 va deixar d’atorgar-se, tot i que aquests premis es van acabar concedint, amb retroactivitat, els anys 16 i 46, respectivament, en una mostra del fet que, fins i tot en temps de guerra, el món segueix girant, i les plomes segueixen fent lliscar la tinta pels fulls immaculats de paper.
Amb la lectura del llibre aprenem que hi ha un neologisme –galligrasseuil– que descriu l’elit de les grans editorials franceses (Gallimard, Grasset i Le Seuil), que durant anys s’han repartit el premi amb equilibris inconfessables. Sabem també que el palmarès de guanyadors inclou grans noms –Proust, Gracq, Gary, Modiano, Duras, Houellebecq–, però també absoluts desconeguts, almenys per qui signa aquesta ressenya (confesso que només conec un 25 % dels llorejats, 30 de 120).
Anècdotes i històries infinites, doncs, en un volum en què hem trobat a faltar quelcom tan bàsic i tan simple com un índex (cronològic o alfabètic, amb un bastava), que ens hauria ajudat a discórrer millor per la llarga història d’un premi que, com escriu la sociòloga Nathalie Heinich, citada pels autors, tot guanyador «sap que és, a la vegada, menys talentós del que, ingènuament, creuen els profans; però més envejable del que admeten els seus iguals».
Àlex Figueras
Autor de Bloc de notes
De la 6a promoció de l’Escola de Llibreria
"120 ans de Prix Goncourt - Une histoire littéraire française" de Jean-Yves Le Naour
Afegeix un nou comentari