«The art of reading»

Young, Damon. The art of reading. London: Scribe, 2017. 166 p. ISBN 978-1-911344-18-6. 14,75 € en paper, 9,55 € llibre electrònic.

Aquesta és una ressenya sobre un llibre titulat The art of reading, publicat el 2017. Si el títol us sona d’alguna cosa no us estranyi: el web de la biblioteca de la Brown University, per exemple, dona més de 30 llibres (bé, documents) amb aquest títol; cap d’ells no és de 2017, però només d’aquest any n’hi ha 69 que inclouen la paraula «reading» a la portada. L’autor (o l’editor) del llibre que ressenyem, doncs, si es pensa que usant aquestes paraules el farà més atractiu, o és atrevit o és ingenu.

Seguint el procediment ja habitual d’algunes editorials anglosaxones, du a la contracoberta i fins i tot a la coberta (i no ja amb una faixa) tot de lloances d’altres autors (que, reconec, no em sonen de res). A El libro más peligroso (Madrid: Es Pop, 2016; una altra moda, per cert, la de posar «llibre» en el títol), K. Birmingham explica (p. 362) que aquest costum d’imprimir les crítiques dins del llibre es troba ja en els editors americans de l’Ulysses de Joyce, que així van obligar el jurat que havia de decidir la seva legalització (novembre de 1933) a considerar que les lloances també eren part del llibre i que, censurant-lo, censuraven T. S. Eliot et al.

M’he enfrontat amb el llibre intentant no deixar-me intimidar per les crítiques, i tampoc per la penosa sensació de familiaritat que m’anuncia el títol: l’enèsim llibre sobre les bondats de la lectura. El que intenta l’autor és proposar un mètode de lectura fonamentada en sis virtuts, desenvolupades en sis capítols: curiositat, paciència, valor, orgull, temprança i justícia. La base d’aquestes virtuts prové de la filosofia (aquesta és l’especialitat de l’autor), i especialment de l’ètica, que ell aplica a moltes obres literàries, tot i que cada capítol sol centrar-se en una de sola, o en un episodi de la història de la literatura: «Paciència», per exemple, es basa en aquella esplèndida narració d’Alan Bennett que aquí es va traduir com Una lectora poc corrent (Empúries, 2008), mentre que «Justícia» explica el rebuig inicial de Virginia Woolf cap a l’esmentat Ulysses. Els capítols es divideixen en subcapítols (que no consten, però, en el sumari) amb temes més específics.

Damon Young parteix de la seva pròpia biografia i és prou honest a l’hora de reconèixer que les seves lectures d’infància no eren les obres de Shakespeare ni el Quijote, com solen insinuar alguns prohoms literaris, sinó els tebeos i les novel·letes. La seva honestedat, però, fa que les seves experiències ens resultin inevitablement alienes, perquè aquí poca gent ha començat a llegir amb Winnie the Pooh o The magic faraway tree; les aventures de Batman, de Frank Miller, són un clàssic del gènere, però dubto que els qui les han llegit aquí ho hagin fet de nens. És clar que la globalització també ha envaït el terreny de les lectures infantils: «Vaig aprendre a llegir amb les aventures d’Astèrix» (p. 3), i tampoc cal gaire globalització per incloure-hi The celebrated cases of Sherlock Holmes (p. 2). Però ens resulta difícil compartir aquelles experiències, i tampoc farem cap esforç per «recuperar» Frank Miller.

Young vol mostrar familiaritat amb els grans noms i els petits, i barreja conscientment el que els sociòlegs anomenen el mass-, el mid- i el high-cult, és a dir tot l’espectre que va de l’alta cultura al mer entreteniment. Això ens ha d’ajudar a entendre, per exemple, que els diversos Batman del tebeo i la televisió «no comparteixen una ànima essencial sinó el que Ludwig Witgenstein anomenava “semblances familiars”» (p. 36); també ens ha de permetre denunciar «l’esnob que desqualifica les complicacions del Silmarillion com una fantasia escolar» (p. 98). L’intent és lloable però sovint fa la sensació que, més que la voluntat d’abolir barreres, hi ha la d’exhibir un cert (deixeu-me usar un altre anglicisme) name-dropping, és a dir, una profusió d’autors i cites; només a la p. 37 trobem Ursula Le Guin, H. P. Lovecraft, J. L. Borges, V. Woolf, S. de Beauvoir, J. Joyce i T. Hughes. La barreja d’estils potser el fa menys acadèmic però atabala més que no pas instrueix.

No hi ha índex de noms, ni bibliografia, però en un capítol final es donen indicacions de cada una de les obres citades, amb alguns comentaris: aquesta és una moda que comença a estendre’s per als assaigs i considero que és més agradable de consultar que les enfadoses notes bibliogràfiques al peu. La manca d’índex m’obligaria a fer una comprovació més elaborada per confirmar el que un sospita sempre d’un autor anglosaxó, i és que el name-dropping és inevitablement monolingüe. Veig algunes excepcions: «Curiositat. La biblioteca infinita» va dedicat a l’inevitable Borges; més inesperat és que «Orgull» es basi en Kazantzakis i la censura que va patir per La darrera temptació de Crist. La procedència dels filòsofs és més variada: Pascal (a propòsit de Kazantzakis) i també Sartre o Heidegger. Però així i tot, la presència d’autors anglosaxons és tan imposant que, un cop més, la lectura se’ns fa llunyana, i tampoc les observacions són tan agudes que valguin, per exemple, una traducció.

Lluís Quintana Trias
Universitat Autònoma de Barcelona

tipus document

Afegeix un nou comentari

Filtered HTML

  • Les adreces web i de correu electrònic es transformen en enllaços automàticament.
  • Etiquetes HTML permeses: <a href hreflang> <em> <strong> <cite> <blockquote cite> <code> <ul type> <ol start type> <li> <dl> <dt> <dd>
  • Les línies i paràgrafs es trenquen automàticament.