«Carlos Barral: el aristócrata indigente»

Alonso, Juan Ignacio. Carlos Barral: el aristócrata indigente. Madrid: Grand Guignol, 2019. 299 p (Grådo cero; 1). ISBN 978-84-120138-0-1. 18 €.

De recent aparició, Carlos Barral: el aristócrata indigente resulta de la tesi doctoral de l’autor de l’assaig, Juan Ignacio Alonso Campos, dirigida a la Universidad de Alcalá de Henares per Jon Juaristi el 2017, que va intitular-se Carlos Barral, la edición en la España franquista. Com la tesi, el llibre que ens ocupa situa en el centre del relat la tasca editorial de Carlos Barral, com a fita indiscutible en el procés fosc i complex de recuperació del sector editorial després de la desfeta de la Guerra Civil i en unes circumstàncies tan poc propícies per al món del llibre com un règim dictatorial amb mecanismes de control d’informació, com la censura, i una especial vigilància al sector literari, a més de les conseqüències de l’autarquia dels anys quaranta: racionament de paper, d’electricitat, destrucció d’impremtes durant la guerra, etc.

Aquest és el primer volum de la col·lecció «Grådo cero» de Grand Guignol Ediciones, empresa madrilenya que sembla continuar molt més enfocada als serveis editorials que a la configuració d’un catàleg propi i diferenciat. Aquesta col·lecció, potser vinculada a l’edició d’estudis resultat de processos doctorals universitaris, podria ser una bona oportunitat per separar-se d’un servei de maquetació i disseny, i edició per a altres segells o institucions.

L’obra de Juan Ignacio Alonso té el millor d’un assaig i d’una tesi doctoral. L’estil d’escriptura és lleuger i amè, d’un costat; i de l’altre, compta amb informació detallada i descriptiva, no només del personatge central, sinó de l’època que va habitar. Un tret diferencial del llibre és la interessant informació extreta de l’Arxiu General de l’Administració, situat precisament a Alcalá de Henares, dels més importants expedients de la censura franquista sobre els llibres publicats per Carlos Barral a l’editorial Seix Barral, a la qual va desenvolupar la major part de la seva tasca professional (l’estudi també dedica un capítol a la seva segona empresa editorial, Barral Editores).

Alonso dibuixa el perfil familiar de l’escriptor i editor Barral i tot i que podria semblar més propi d’una biografia que d’un estudi de la seva cara editorial, és una informació interessant que posa en relació aquesta figura amb molts d’altres personatges de la seva mateixa generació. M’explico: Barral, com Gil de Biedma, com els Goytisolo, provenien de famílies acomodades, de la burgesia si no catalana, sí establerta a Barcelona abans o després de la guerra del 36. I tots ells, d’una forma o d’altra, rebutgen ideològicament el seu origen social i protagonitzaran moviments, esdeveniments contestataris respecte del règim franquista, però especialment respecte del sistema de valors, sovint hipòcrita i beat, de la burgesia espanyola. En aquest sentit, és interessantíssim (i podria haver donat molt joc a l’autor del llibre) posar en relació la magna trilogia de Memorias de Barral[1] i les memòries de Juan Goytisolo, concretament el primer volum Coto vedado. En aquesta lectura comparada, també destaca un fet que apareix a Carlos Barral: el aristócrata indigente: la glossa dels tristos anys de postguerra a Barcelona, una ciutat grisa i vençuda, amb un clima de mediocritat intel·lectual contra el qual reaccionarien els protagonistes de l’anomenada Escola de Barcelona (el grup de la revista Laye, els intel·lectuals al voltant de Seix Barral i el ric conglomerat de la gauche divine barcelonina).

El relat dels anys d’edició queden perfectament perfilats al llibre. Com seguint la nissaga familiar, Carlos Barral entra a treballar amb Víctor Seix, que s’erigiria en el gerent perfecte, la contrapart ideal per a l’intel·lectual Barral. Un tàndem que garantiria els anys daurats de Seix Barral: els anys del Premi Biblioteca Breve, una resposta directa al Nadal, que premiava –així afirmaven les bases del guardó– la innovació narrativa de les novel·les; de la capitalització editorial de la gran operació de màrqueting que seria el boom hispanoamericà (Mario Vargas Llosa, José Donoso, G. García Márquez...); i dels mecanismes d’internacionalització de la literatura espanyola, gràcies als encontres a Formentor (ideats en origen per Barral i Camilo José Cela).

En resum, un llibre de fàcil lectura que ens endinsa en el món de l’Espanya dels anys cinquanta i seixanta, concretament al sector editorial. L’obra d’Alonso es converteix en una reivindicació de la tasca dels editors com a actors imprescindibles en la construcció de la història literària, a partir de la figura sovint oblidada de l’editor Carlos Barral.

Blanca Ripoll Sintes
Professora de literatura espanyola a la Universitat de Barcelona