Barral, Carlos. Memorias. Ed. Andreu Jaume. Barcelona: Lumen, 2015. 938 p., [12] f. de làm. (Memorias y biografías). ISBN 978-84-264-2168-5. 29,90 €.
El primer que cal dir d’aquest volum, potser, és que està molt ben fet. Enquadernat en cartoné, amb un retrat excel·lent obra de la fotògrafa Colita, amb una sobrecoberta sòbria i molt elegant on es nota la mà de la dissenyadora Nora Grosse i que reprodueix un fragment d’aquesta mateixa fotografia i on el títol apareix en relleu i en color plata, amb unes guardes en bon paper, amb un interior maquetat amb gust on la caixa i el cos de lletra, generosos, són posats al servei d’una lectura còmoda, amb tres plecs de fotografies…, ras i curt: un bon llibre.
Pel que fa al text, el composen un pròleg a càrrec d’Andreu Jaume (responsable de l’edició), els tres volums convencionalment considerats de memòries de Carlos Barral (seguits, quan és el cas, dels prefacis i notes a les reedicions de cadascun d’ells), un apèndix format per dos capítols referits a la infància (que van deixar de ser inèdits quan, ja pòstumament, Tusquets els va afegir a la reedició que va fer el 1990 de Años de penitencia), i un índex onomàstic.
A grans trets, doncs, els textos són els mateixos que ja havia publicat Península amb el títol Memorias l’any 2001, precedits llavors d’un breu i encertat pròleg de Josep Maria Castellet i una sucosa introducció d’Alberto Oliart. Segons explica Andreu Jaume a la nota sobre l’edició que acompanya el pròleg d’aquesta nova edició, l’objectiu és dotar editorialment de caràcter unitari a allò que inicialment es va publicar en tres volums, i d’aquí la disposició –discutible, al meu parer– dels prefacis i notes de Carlos Barral després de cadascun dels textos (que bé podrien haver format part dels apèndixs, per exemple), la unificació de criteris de citació (donat que els llibres havien estat originalment publicats per editorials diverses, tret del cas de Península), i també s’han acarat les primeres edicions amb les successives reedicions per fixar un text el més net possible i que incorpora les últimes addicions i esmenes de l’autor.
Confessaré d’entrada que no m’he entretingut a fer un acarament sistemàtic de les diverses edicions, però una mirada més o menys superficial ja detecta algunes errades que, donades les circumstàncies i les múltiples reedicions que han tingut aquests textos, resulten una mica sorprenents a aquestes alçades de la vida dels llibres compilats. Per posar-ne alguns exemples: la manca d´accent a «Mas que las cuevas de Almería me recuerdan ahora ciertas habitaciones del desierto tunecino» (p. 269, la cursiva és meva), frases amb errates tan evidents com «Ver nada suscitava en Moissi gran rijo y ternura» (p. 293), «Se puso violentamente en pie e increpó a Novais que no entendía nada y le fue levantado de su silla a tirones de solapa» (p. 492), «...un pesebre de cabañas sobres unas lajas» (p. 485), la puntuació sense discussió possible errònia a «...la ausencia de criterio, la arbitrariedad y el talante ridículo de las resoluciones, eran una escocedura» (p. 459), a la qual segueix una altra frase també amb coma entre subjecte i predicat, o la persistència, tant al text com a l’índex onomàstic, de la referència a l’escriptor hispanomexicà Paco Ignacio Taibo com José Ignacio Taibo (p. 848 i 936), amb l’agreujant, i el context indueix a l’error, de no especificar si es tracta del Paco Ignacio Taibo I (Taibo Lavilla) o del seu fill i també escriptor, conegut popularment con Paco Ignacio Taibo II (Taibo Mahojo), per bé que aquesta errada és també ja present en la primera edició de Cuando las horas veloces (Tusquets, 1988).
De tota manera, la potència i capacitat captivadora de la prosa de Barral i l’interès d’allò que explica poden esfondrar tota mena de reticències que els lectors llepafils puguem tenir davant d’aquestes imperfeccions. Al llarg dels tres volums, l’autor recrea, d’una manera ben personal, la seva trajectòria vital i sentimental, així con la del seu context més proper, en tres etapes, tot i que el terme en aquest cas s’ha d’agafar amb pinces: la infantesa i l’adolescència d’un fill de la burgesia catalana il·lustrada (Años de penitencia, 1939-1959) l’estudiant universitari, el poeta i el seu camí cap a la fama com a editor literari (Los años sin excusa) i la decadència tant professional com de salut i l’entrada en política activa (Cuando las horas veloces, 1962-1981).
M'arriscaré a donar per fet que seran la segona i tercera etapes les que més interès suscitaran en el lector d’un blog com aquest, i per tant m’hi centraré, però d’entrada cal tenir en compte que Barral crea en aquests llibres una variant força peculiar dels gèneres autobiogràfics i memorialístics, i que fins i tot conscientment defuig sovint ja no només la precisió històrica sinó fins i tot l’estricta veracitat. El mateix Castellet se’n feia ressò quan a la presentació del volum de Península explicà que li va assenyalar a l’autor diverses inexactituds històriques que va detectar en llegir el manuscrit de Años de penitencia, però que a Barral això no li importava gaire, i que per tant les va mantenir en la versió publicada.
Dit d’una altra manera: que ningú s’esperi altra cosa que un aiguabarreig de veritats, mitges veritats, falsedats i silencis, donat que l’objectiu no és reconstruir els episodis evocats tal com es van produir, sinó més aviat recrear una època i uns sentiments a partir dels records que en tenia Barral en el moment que els va posar per escrit, i en alguns passatges és molt evident que recorda o evoca les coses segons li interessen per al seu objectiu, que no és altre que mostrar com es va anar construint la llegenda o el personatge d’un gran editor literari (que ho era), una part del qual tenia un punt de ficcionalitat. Potser serà aclaridor també recórrer a la novel·la de Barral Penúltimos castigos, publicada a la mítica col·lecció Biblioteca breve el 1983, on l’autor ficcionalitza un dels episodis menys i més mal coneguts de la seva vida professional, la sortida de l’empresa familiar en la qual s’havia format i les seves conseqüències, que va aixecar molta polseguera, però de la qual gairebé només en coneixem versions inequívocament interessades. Hagués estat molt oportú fins i tot incloure-la en aquest magnífic volum, donat que arran de la seva publicació va generar una polèmica, amb querella de l’editor Francisco Gracia Guillén per injúries inclosa, que va arribar al Senat en l’època en què Barral ocupava un escó pel PSC-PSOE. Per cert, no tinc notícia que l’esmentada novel·la s’hagi reimprès ni reeditat des que l’any 1994 Plaza & Janés en va fer una edició de butxaca, i no és fàcil de trobar. Insisteixo: si bé es decanta més cap a la ficcionalització, no hagués desentonat en aquest volum.
Aquest anar i venir entre els fets històrics concrets, els sentiments que van provocar (segons són recordats anys més tard) i l’activitat professional diària és assumida per l’autor com poc menys que un tret d’estil –com a mínim en aquest projecte narratiu concret–, la qual cosa fa que, entre els molts punts d’interès que té l’obra, no hi predomini el de ser font d’informació fiable i rigorosa sobre la història recent de l’edició a Barcelona. En diferents moments de l’obra apareix l’expressió directa de dubtes respecte a cronologia i exactitud d’alguns fets, i també al·lusions al tarannà amb què han estat escrites aquestes memòries. «Fiel a una forma de contar basada en la espontaneidad de la memoria, al compromiso de respetar sus lagunas e imprecisiones», va deixar escrit Barral al pròleg a la primera edició de Los años sin excusa (p. 615-617).
No caldrà resseguir potser les fites en l’extensa i brillant carrera de Carlos Barral, que es materialitza a Seix Barral, a Labor, a Barral Editores i a Argos Vergara, sobretot, però sí que és interessant veure com jutja en la distància el que considera el seu llegat més important, tot i que a estones ho faci amb una molt evident falsa modèstia: la posada en valor de la literatura internacional, i la llatinoamericana en particular, i el fet de posar en contacte l’edició espanyola amb els més importants editors occidentals del moment: Heinrich Rowohlt, Claude Gallimard, Giulio Einaudi, Giangiacomo Feltrinelli, etc., que es vehiculà sobretot en les cèlebres converses de Formentor (on hi va tenir un paper de primer ordre el també molt rellevant editor Jaime Salinas) i els premis homònims (ídem). En surt una informació molt valuosa, tot i agafant-la amb tota la precaució que fa al cas, de les explicacions sobre la importància de les relacions personals per promoure unes determinades línies, tendències i autors literaris, o de les converses de passadís i els tripijocs que desemboquen en la concessió d’un premi a un determinat autor en detriment d’un altre, perquè treuen a la llum aspectes que molt pocs altres editors han mostrat d’una manera tan clara i sense embuts en els seus escrits autobiogràfics. El lector avisat sabrà llegir com cal aquells passatges en què, quan el premi recau en un autor poc solvent, s’al·lega absència o complicacions diverses de les que va ser víctima Barral i li van impedir imposar el seu criteri, en contrast amb el seu fonamental i decisiu paper, segons diu com de passada, en aquells altres casos en què els premis es van atorgar a autors de rellevància contrastada.
És del tot indiscutible que Barral va ser un gran editor, i que la seva influència en la generació immediatament posterior, la de Beatriz de Moura, Jorge Herralde o Esther Tusquets, va ser molt profitosa i rellevant, no es tracta a aquestes alçades d’escatimar-li mèrits, però també és cert que aquests «alumnes avantatjats» van aprendre tant dels encerts com dels errors del seu mestre, i no van perdre mai de vista el perill que pot suposar per a un editor-empresari de personalitat forta dependre d’un grup editorial o deixar en mans alienes segons quines decisions de caire econòmic. El risc de no veure més enllà de la llegenda que el propi Barral va anar-se construint al llarg de la seva vida –el personatge que amb l’ajut de l’alcohol va acabar per menjar-se la persona, una mica a la manera del que passa sovint a les estrelles del rock–, no ens hauria de fer oblidar que, si bé va ser el gran impulsor de la carrera d’autors tan notables com Vargas Llosa, Julio Cortázar i tants d’altres, també va ser qui va posar en circulació edicions de novel·les de Raymond Chandler indecorosament mutilades, i no pas per culpa de la censura, com es podria suposar, sinó per un simple cas de mala praxi editorial: no els va fer traduir de l’anglès, sinó que els va encarregar a Joan Vinyoli a partir de versions abreviades franceses.
Més enllà del molt útil volum de Diarios 1957-1989 de Barral que va preparar Carme Riera amb la col·laboració de Pilar Beltran, i de l’Almanaque (que recull sobretot opinions sobre poesia), hi ha un estol de llibres de memorialística que és profitós de llegir en paral·lel a les memòries de Barral, com és el cas dels dels seus amics i companys Josep Maria Castellet (Els escenaris de la memòria, Memòries confidencials d’un editor i en particular Seductors, il·lustrats i visionaris) i Alberto Oliart (Contra el olvido), o bé l’excel·lent assaig de Carme Riera (La escuela de Barcelona), però tot i així el pòsit que deixa la seva lectura és que hi ha molts aspectes de la tasca editorial de Carlos Barral que encara avui estan per estudiar i analitzar abans que estiguem en condicions de destriar la llegenda Barral de la veritat històrica.
Josep Mengual
Tècnic editorial, autor de Negritas y cursivas
Afegeix un nou comentari