Perec, Georges. Brief notes on the art and manner of arranging one's books. Trans., John Sturrock. London: Penguin Books, 2021. 95 p. (Great ideas; 119). ISBN 978-0-241-47521-8.
Georges Perec (1936-1982) és un escriptor francès prou conegut; la contracoberta del llibre que ressenyem el descriu com «one of the most singular and extravagant imaginations of the twentieth century». Certament és així, si remarquem que parla de la seva imaginació, no de la seva biografia, prou anodina excepte pel fet que la seva família (polonesos jueus emigrats a París) va ser víctima de les lleis racistes del govern francès de Vichy, que van dur la seva mare a Auschwitz, on va morir. En la seva autobiografia, W, o, El record de la infantesa (1975, edició catalana: L’Avenç, 2011), en narra els detalls.
En els seus escrits (és difícil atorgar-los un gènere precís), Perec es presenta com una mena d’antropòleg que descriu minuciosament la vida quotidiana dels seus contemporanis i les seves convencions, sobretot la convenció que fonamenta qualsevol societat: el llenguatge. Perec presta una especial atenció a les fórmules lingüístiques estereotipades que repetim sense pensar i, seguint la indagació de Flaubert sobre les «idées reçues», en revela els clixés, les frases fetes, els tòpics més rebregats. Però s’interessa també per les trampes de l’escriptura, que és una convenció que acompanya la llengua i que, de tan incorporada, no ens qüestionem mai. Així Perec (i altres companys seus de l’Ouvroir de littérature potentielle o OULIPO) és un incansable creador de palíndroms, textos amb una vocal desapareguda, textos escrits amb una sola vocal i altres jocs que aquí coneixem gràcies a la feina del seu incansable deixeble, Màrius Serra. No sempre és original (Jardiel Poncela havia publicat el 1930 «Un marido sin vocación (narración escrita sin utilizar la letra “e”, la más usual en castellano)») però sempre és sorprenent.
Aquestes recerques aboquen l’autor a escriure obres molt originals i, alhora, limitades per les pròpies premisses amb què les escriu: es fa molt difícil escriure una novel·la si qüestionem tothora les convencions que la sustenten i l’escriptura que ens la fa accessible. Inevitablement, els episodis duen fragments inserits que els amplien, amb els consegüents canvis tipogràfics que indiquen si són episodi o fragment inserit; apareixen notes a peu de pàgina que comenten els episodis, annexos que comenten les notes, etc. No cal dir que, en aquestes condicions, la classificació per gèneres (narració, autobiografia, assaig, article de diari…?) esdevé inservible. De fet, potser podem només considerar novel·la el llibre La vida, manual d’ús (1978, edició en català: Proa, 1998); la resta són textos inclassificables, alhora ficció i no-ficció, narració i assaig, text i comentari de text, que Perec va prodigar en innombrables revistes, diaris, capítols de llibres, programes de ràdio, etc. Quan finalment, el 2017, la seva obra ha tingut l’honor de ser incorporada a la Pléiade, la col·lecció canònica de la literatura francesa, els dos volums només reuneixen una part dels seus escrits.
El petit volum que aquí comentem està format per una selecció dels textos que van aparèixer en una antologia que va publicar Penguin el 1997 (cap dels textos aquí publicats, per cert, no surt als volums de la Pléiade). Alguns dels títols remeten a aquesta recerca antropològica: «Notes sobre els objectes que hi ha a la meva taula» (p. 34); d’altres contenen, com en qualsevol estudi científic, enumeracions amb (aparents) pretensions d’exhaustivitat, com la de possibles postures corporals a l’hora de llegir (p. 47). Les possibilitats i les limitacions del llenguatge empenyen Perec a jocs de paraules sofisticats, i al traductor a inserir notes a peu de pàgina o, simplement, a deixar-s’ho córrer, com en la llista d’interjeccions trobades en un diccionari, inevitablement franceses i intraduïbles (p. 95).
Probablement, el que més pot fer gràcia a algú de la professió és el que dona títol al llibre i que tracta de les maneres d’ordenar llibres en una biblioteca. Forma part d’un gènere (aquest sí) que els lectors d’aquest Blog potser coneixen tan bé com Perec, però ell sap ser enginyós i divertit, perquè l’humor en aquest autor no és un afegit: és una conseqüència inevitable de les seves indagacions antropològiques, que el duen a distanciar-se del que observa i a destacar-ne els aspectes més ridículs.
Un escrit potser més interessant per a la professió bibliotecària i llibrera és «Penser / Classer» («Think / Classify», p. 74) perquè reflexiona sobre les característiques i les conseqüències de classificar, activitat que aquesta professió coneix i pateix sovint. El text està dividit en capítols curts que, previsiblement, no estan ordenats per «a, b, c…» sinó per «d, a, n…» (l’explicació, a la p. 95). Inevitablement, s’hi fa referència a la classificació xinesa que Borges va explicar a Otras inquisiciones (1952, edició actual, Debolsillo, 2021) i que es va fer famosa gràcies al comentari que en va fer Michel Foucault a l’inici de Les mots et les choses (1966, edició en castellà de Siglo XXI, 2009); es proposa també el funcionament d’una màquina de fabricar aforismes (p. 94) que podria ser a l’origen d’aquests mems que denuncien els estereotips de la política i la publicitat.
Val la pena llegir, tot i que queda molt deslligat del conjunt, la ressenya (p. 1) sobre L’espèce humaine (1947) de Robert Antelme, que va narrar la seva experiència com a presoner en un camp de concentració alemany, perquè Perec recull observacions contemporànies (de 1962) sobre la literatura concentracionària, una qüestió avui encara molt debatuda.
Lluís Quintana Trias
Universitat Autònoma de Barcelona
Afegeix un nou comentari