Com pensen els escriptors

Cohen, Richard. Cómo piensan los escritores: técnicas, manías y miedos de los grandes autores. Trad., Laura Ibáñez. Barcelona, Blackie Books, 2018. 328 p. (Blackie Books; 108). ISBN 978-84-17059-85-9. 23 €.

Ara mateix, en aquest precís instant, estàs llegint. Sí, es una obvietat. I de moment, ho sento, no serà l'única. Ara ve la segona: perquè puguis llegir, abans jo he hagut d'escriure. Intentaré que sigui una lectura profitosa i que no tinguis la sensació de perdre el temps, però em temo que potser no la recordaràs com una gran lectura.

Escriure és fàcil, s'aprèn a l’escola. Però escriure bé és màgia: només unes paraules sobre un full o una pantalla són capaces d'atrapar-te i provocar-te sensacions. Així és com l'editor Richard Cohen ho defineix: màgia. I, així com hi ha mags que dominen les butxaques sense fondària i d'altres dominen la levitació, Cohen ha volgut saber què domina cada escriptor (de novel·la) i ho ha plasmat a Cómo piensan los escritores.

Abans, però, de parlar sobre el llibre, cal saber alguna cosa sobre Richard Cohen: a més de ser editor, ha escrit un parell més d'assajos. Sobre llibres, lectura o edició? No. El seu primer llibre tracta sobre l'esgrima i el segon és un llarg assaig sobre el Sol. Una advertència abans de llegir Cómo piensan los escritores: Cohen és curiós de mena i, com a tal, aquest és un llibre exhaustiu pel nombre d'exemples d'autors i obres que recull. Exhaustiu, sí, i molt. Però la primera crítica positiva és que és molt agradable de llegir. No és una llista, ni tampoc és un «mira quant he llegit i sé, i tu no», més aviat és un «mira què he trobat sobre això; oi que és interessant?».

Segueixo amb les coses bones: l'estructura. Si les novel·les comencen amb una primera frase, amb un nus i un desenllaç, Cohen fa igual: inicis que atrapen o conviden, desenllaços tancats, oberts o ves a saber com. I és al nus on parla de tot el que hi podem trobar: plagis (divertidíssim com plagiava Laurence Sterne), el nom dels personatges (amb sonoritat, amb significat, patètics per massa evidents, etc.), els diàlegs (molt interessant com Jane Austen feia parlar els seus personatges tot i que no estiguessin parlant), argument versus història (E.M. Forster versus Stephen King), el sexe i com de complicat és d'escriure'n, on es situa el narrador (si n'hi ha), l'ús de la ironia (no confondre amb els sentit de l'humor, sinó com de capaços són els escriptors de fer trobar la part còmica d'allò dramàtic), la revisió i la reescriptura (és un tema tan complex, aquest, que Cohen necessita dos capítols)[1] i la bellíssima imatge de les onades amb les quals Virginia Woolf es referia al ritme (i si ja sabia que Madame Bovary és un gran novel·la, ara voldria saber francès per poder apreciar-ne la musicalitat).

Ara seguiré amb una crítica que sembla negativa però que no ho és. O no del tot. Pràcticament tots els exemples són de llibres escrits en anglès. Sobta, per exemple, que al capítol sobre els inicis dels llibres parli sobre com a García Márquez li va impactar el començament de La metamorfosi[2] de Kafka, però que no parli dels inicis del colombià («Muchos años después, frente al pelotón de fusilamiento...»). I sobta més encara quan saps que el títol original d'aquest assaig és How to write like Tolstoy... i, vaja, Tolstoi escrivia en rus... Però he dit que aquesta crítica, només, semblava negativa: entenc que els exemples siguin en la llengua materna de Cohen. Per molt bona que pugui ser una traducció, de vegades no deixa veure què volia provocar l'autor en la seva llengua original, com el ritme de Flaubert del qual parlava abans.

I ara venen les crítiques negatives de debò, i totes dues són sobre l'estructura: primer, el llibre comença amb un pròleg on s'explica la ja esmentada comparació de l'escriptura amb la màgia. I s'hauria d'haver aturat aquí, perquè el que fa a continuació és un petit resum del que ens trobarem a la resta de capítols i no crec que aporti res si ja ens ho trobarem més endavant. Potser és una forma d'atrapar el lector, però en mi no ha funcionat, tot i que sí que m'ha atrapat la resta del llibre. I l'altre aspecte que em sembla negatiu és que m'esperava trobar notes al peu de pàgina, i aquesta mancança no la critico pas; però no vaig descobrir, fins que no vaig llegir prou pàgines, que al final del llibre n'hi ha d'altres, de notes, que no s'indiquen durant la lectura. I un cop descobertes, no s’entén per què ha calgut una nota per a allò que està complementant i, de vegades, perquè allò que penses que hauria d'estar complementat, no ho està. Sincerament, no ho havia vist mai en cap llibre, aquest sistema de notes, i no l'he acabat d'entendre: mai estàs del tot segur de si t'has saltat informació interessant o no perquè no t'ho indiquen, i un cop llegit el capítol, ja no recordes què hi havia a les pàgines indicades a les notes finals.

Retorno a les crítiques positives, em venen més de gust. I són per a l'editorial Blackie Books: primer, per haver canviat el títol del llibre, perquè Tolstoi hi surt, sí, però no tant. I, segon, per haver publicat el llibre amb dues cobertes: una dedicada a Jane Austen i l'altra dedicada a Mark Twain. Qualsevol lletraferit els reconeix i qualsevol lletraferit sap que potser no són els únics que mereixen protagonitzar la coberta, però ells dos s'ho mereixen.

Cohen, com he dit, compara la bona escriptura amb la màgia. El llibre comença amb un espectacle de màgia. Mai m'ha agradat que m'expliquin el truc. Cohen no ho fa. No pot. No es pot. Sí que hi ha una cosa que fa Cohen: t’agafen ganes d'escriure, et dona una confiança que abans potser no tenies. Per què? Perquè no t'assegura que escriuràs com els grans autors que ha compilat, ni tampoc perquè ja sàpigues a què li donen més o menys importància a l'hora d'escriure. No. T’agafen ganes d'escriure perquè veus que els grans autors tenien els mateixos dubtes mentre escrivien. I cadascun d'ells, tot i els dubtes, seguien escrivint.

Hi ha una altra conseqüència de la lectura de Cómo piensan los escritores: vols llegir més sobre com escriuen els autors que admires. I, de vegades, tenim la sort que aquests autors han escrit sobre el fet d'escriure (o algú ha compilat els textos on havien dit alguna cosa al respecte). Entre la lectura de Cómo piensan los escritores i la redacció d'aquesta ressenya, n'he llegit diversos. Seria un afegitó innecessari (i pedant) si digués quins he llegit i què hi diuen. Tant de bo tingués jo el talent de Cohen per escriure una petita compilació a imitació de la seva. Però no el tinc. Però sí que voldria fer dues recomanacions: si no teniu gaire temps, llegiu el pròleg de Mirall trencat de Mercè Rodoreda[3] i gaudiu amb la seva expressió «fer novel·les», i si teniu una mica de temps, heu de llegir Escriure: memòries d'un ofici de Stephen King:[4] com diu Cohen, «el millor llibre sobre la creació literària», i potser té raó.

Diego Ruiz Llamas
De la 5a promoció de l’Escola de Llibreria

Podeu fer-hi un tast del pròleg de l'obra.