«El lector desmemoriado: desventuras de un bibliofrénico»

Taibo, Carlos. El lector desmemoriado: desventuras de un bibliofrénico. Las Rozas de Madrid: Negra Ediciones, 2020. 209 p. ISBN 978-84-122522-0-0. 13,90 €.

Carlos Taibo porta tota la vida acadèmica publicant llibres de la seva especialitat, les transicions polítiques en l’Europa Central i Oriental contemporània. N’és un gran especialista. També ha enarborat la bandera de la teoria del decreixement com a una de les solucions per frenar el capitalisme que està desgavellant les societats i el medi ambient. I ha defensat l’anarquisme com una forma viable d’organització social. Com si es tractés de roselles enmig d’un camp de blat, en els últims anys ha fet aparèixer entre totes aquestes obres polítiques alguns llibres que ens mostren les altres passions de l’autor: Fernando Pessoa, Walter Benjamin, Portugal, i també aspectes relatius a la manipulació a través de la llengua. Ara, amb El lector desmemoriado ens porta cap el terreny dels llibres i la lectura, dels que se sent un gran malalt, fins al punt d’inventar-se un nom per a la seva malaltia, bibliofrènia, com si es tractés d’una obsessió impossible de controlar.

El llibre reuneix 100 petits comentaris sobre llibres que l’autor ha llegit o sobre escriptors que admira. Aquests escrits provenen de les piulades i missatges de Twitter i Facebook que Taibo ha anat fent ens els últims temps. No es tracta d’un llibre de crítica literària, és una mena de llibreta de lectures, d’impressions personals sobre una infinitat de llibres. Al pròleg escrit pel mateix Taibo hi trobem explicació sobre la tria de textos i la forma com han estat escrits, i posa l’accent a argumentar per què es declara un lector desmemoriat: confessa que no recorda amb exactitud tot el que ha llegit, i que fins i tot cau en errors que no s’ha esmerçat a corregir. Ha deixat anar la seva percepció lectora sense entrar en el detall màxim de corroborar tot el que recorda. Aquesta manca de memòria confessa que es repeteix sovint al llarg del llibre i, al meu parer, aquesta reiteració pot arribar a produir l’efecte invers: una mena de falsa modèstia, que per altra banda crec que l’autor no sembla tenir. Em fa l’efecte que com que aquests textos no van ser escrits per publicar-se junts, l’adjectiu de lector desmemoriat ha acabat ressonant insistentment com un mall a l’enclusa massa vegades.

Sigui com sigui, els textos ens porten a les infinites lectures de Carlos Taibo, que explica que fa gairebé sempre als trens i autobusos, aprofitant els trajectes que el porten a fer conferències, a participar a jornades i congressos i a altres afers acadèmics o socials. I que precisament per aquest motiu prefereix comprar llibres de butxaca, «de lance» prefereix dir, per reduir el pes i el volum, fet que demostra la sovintejada pràctica lectora, no tant la voluntat acaparadora d’un bé que podria haver-se presentat com a mitificat. El sentit de l’humor traspua en molts dels articles, com quan recomana la lectura de la seva tesi doctoral sobre les relacions del poder militar en els anys de la perestroika de Gorbatxov a les persones que pateixen insomni («Farmacia y tesis doctorales») o el debat sobre la veracitat del Sant Prepuci de Jesucrist i la resta de relíquies venerades. Potser es deu als seus orígens gallecs, com ell mateix argumenta a «El humor gallego más acá de la retranca».

Taibo ens explica sovint com arriba als textos que consumeix, i de quina manera ho fa: per la seva passió per un autor és capaç de llegir l’obra en diversos idiomes, especialment en la llengua original del text, malgrat que no la domini completament. Així és com ha arribat a Kafka, Kavafis, Rosselló Pòrcel o Salvat Papasseit. No té por o menysteniment d’enfrontar-se a cap temàtica o gènere: sobta veure com gaudeix de la novel·la policíaca de Camilleri o com es declara seguidor de les novel·les policíaques japoneses. Llegeix filosofia, assaig, poesia i biografia quan vol aprofundir en la personalitat d’un autor. Lloa els epistolaris d’escriptors com José Rodrigues Miguéis i José Saramago i es declara defensor de la gran novel·la d’aventures («Verne y la novel·la de aventuras»).

En algun moment teoritza sobre la literatura, recomanant novel·lar els llibres d’assaig, reclamant un mapa de la Galícia literària o parlant dels límits entre realitat i literatura, com és el cas del text «De Ordesa a Arrabal». M’agraden especialment els capítols que dedica a la literatura de viatges, però sobretot als que ens transmeten el gust per la lectura, com és el cas de «Lecturas y viajes, viajes y lecturas», per mi un dels millors textos del llibre.

Parla molt de llibreries i no tant de biblioteques, i no sempre els bibliotecaris queden ben retratats, com és el cas de les preguntes sorprenents que li van fer sobre una data de publicació fictícia d’un dels llibres que ell havia prologat («Dos llamadas de la Biblioteca Nacional»).

L’editorial Negra Ediciones s’estrena en aquest món de lletraferits amb aquest llibre i un altre de Carlos Ruiz Villasuso, Narcohisteria. Declaren editar per simpatia i ho demostren amb un llibre cuidat, amb un fantàstic escrit de contraportada.

El llibre, en resum, és distret i conté textos que ens transmeten la passió per la lectura de Carlos Taibo. Està escrit en un castellà ric, ple de frases entre comes que en algun moment dificulten una mica la lectura per excés de circumloqui. L’autor ens parla dels seus grans autors de capçalera i ens endinsa en literatures que sovint no tenim tan presents, com la gallega, la portuguesa o la brasilera. Fa venir ganes de buscar i llegir molts dels llibres que comenta, i en definitiva, això és el que importa. Tot surt dels llibres i tot ens hi porta. Tant de bo hi hagi més lectors bibliofrènics com Carlos Taibo que ho expliquin amb aquesta passió.

Núria Silvestre Gusi
Directora de la Biblioteca Municipal de Manlleu BBVA