La biblioteca en una bola de vidre

Rojas Herrera, Isabel María. Exlibris: contes d’amor i llibres. Sevilla: Punto Rojo Libros, 2020. 322 p. ISBN 978-84-18402-92-0. 17 €. 
Versió castellana del llibre (2022)[1]

Les biblioteques, les llibreries, sempre han ofert als lletraferits una convivència, encara diria, una connivència entre els llibres i la imaginació. Inconscientment, les experiències lectores d’aquests esforçats treballadors es barregen amb la realitat tangible del dia a dia, i de forma gairebé màgica van transformant la pura rutina. No és estrany trobar-se un bibliotecari parlant sol, discutint amb Scott Fitzgerald, amb Dante Alighieri o Ramon Llull.

Els llibres admirats, més enllà del seu límit temporal, són immortals en la ment dels llibreters i bibliotecaris, i continuen, estranyament, amb les seves vides dins d’aquells cervells de ratetes infatigables. Hi ha casos, però, en què el professional traspassa el llindar de l’escriptura i acaba formant part de les prestatgeries on treballa. De bibliotecaris famosos que han esdevingut escriptors en tenim exemples i bons: Jorge Luis Borges encapçala la llista, però podem parlar del poeta Philip Larkin o, fins i tot, en el cas català, tenim la Rosa Leveroni, també poeta i bibliotecària catalana pionera.

Exlibris: contes d’amor i llibres, és molt més que un llibre de contes a la manera tradicional; l’autora, Isabel Maria Rojas, ha teixit la seva fantasia llibresca a través de l’escriptura. I així, els personatges –alguns força il·lustres, com Catul, Saint-Exupéry, Jane Austen, Cervantes, Tolstoi– viatgen o són viatjats per la imaginació d’Isabel Maria. L’atmosfera de cada conte representa un espai amb una sensibilitat diferent. L’amor, l’erotisme i l’escriptura es barregen en la mirada bibliotecària que descriu les diferents aventures, on es desvetllen els instants màgics, els conjurs de les lectures, com en el conte «Ambulant» on una bibliotecària del front, a la Guerra Civil, llegeix als soldats exhausts pels efectes del combat un dels contes de Canterbury: «Vaig començar el relat amb veu tremolosa, però de mica en mica la meva afició de rapsode va vèncer la por i l’angúnia i vaig llegir amb veu alta i segura, intentant donar cops d’efecte i mostrant-me divertida. Efectivament, aquell conte els va fer aixecar el cap i parar les orelles, els va distraure una estona i els va fer oblidar per uns instants el lloc on es trobaven. Quan vaig acabar la història, em van demanar que els en llegís més i així van passar les hores, a les fosques i davant de la foguera, amb les històries de Chaucer.»

El llibre, com a mitjà d’evasió, permet a l’autora viatjar pel temps i l’espai i anar trobant arguments des de les experiències quotidianes i privades. La varietat dels contes d’Isabel Maria és sorprenent i mostra bona part de les seves reflexions al voltant de la lectura. En el conte «L’hospital de llibres» ens en deixa una de ben memorable: «Vaig comprovar que podia viure intensament, sense necessitat de gaire res per poder extreure suc a la vida, com havia dit un dia Henry Thoreau en el seu llibre Walden, o, La vida als boscos. Però jo no em vaig quedar dos anys als boscos, com va fer ell, vaig restar-hi per sempre més perquè ja no calia que seguís fugint; havia trobat el meu lloc en el món: havia construït un “hospital” per salvar uns llibres, però ells m’havien salvat a mi.»

El conte «Una illa d’històries» es converteix en tot un homenatge als llibres d’imaginació que ens han fet créixer: «Una tarda d’hivern, en Serafí els va explicar que existia una illa, més enllà de L’Illa del Tresor, que era tota feta de llibres: en comptes de sorra, palmeres i muntanyes, flors i animals, hi havia milers i milers d’històries disposades per ser llegides i no acabar-les mai, un paradís inesgotable per a la imaginació, per als somnis.» El conte esdevé una estratègia per introduir un gènere literari, així doncs, també en el relat «Sirena» on la poesia de García Lorca, Rosa Leveroni, Quevedo o Walt Whitman pren de la paraula l’acció dels esdeveniments, com un ressort que salta a partir de la suggestió poètica.

En fi, com en els contes de Les mil i una nits, Isabel Maria Rojas Herrera esdevé una Xahrazad moderna, que ens fa estremir amb cada història i, com en el cas de la protagonista, cada nit volem un relat més. Són quaranta-vuit narracions que ens erotitzen, ens transporten, ens enlairen a altres mons i, com escriu l’autora al conte «La bola de vidre», «Tots escrivim cada dia en el llibre de la nostra vida, encara que estigui tancat en una bola de vidre.»

Jordi Valls