Martí Monterde, Antoni; Rosell Nicolás, Teresa (eds.). Comparatisme i crítica literària: la literatura comparada a Catalunya. Barcelona: Edicions de la Universitat de Barcelona, 2023. 297 p. (Figura). ISBN 978-84-9168-936-2. 28 €.
En una entrada d’aquest Blog de l’Escola de Llibreria del 2 de febrer de 2022, Ramon Aran dona compte del projecte La literatura comparada a Catalunya, liderat per Antoni Martí Monterde i Teresa Rosell, del qual han sortit diversos volums, l’últim del qual és el que ressenyem aquí. Em remeto doncs al que diu Ramon Aran sobre la proposta general i passo a donar notícia sobre els autors estudiats en aquest volum de 2023. Els capítols es poden classificar en tres grans blocs: el primer és el dels estudis dedicats a aspectes teòrics; el segon se centra en crítics literaris, i el tercer, en autors.
Pel que fa al primer bloc, Borja Bagunyà parla de la creació del cànon en l’entorn acadèmic, Josep Maria Fulquet, de la traducció, i Jaume Pérez Montaner, de la creació literària. Bagunyà encapçala el volum, possiblement perquè va ser l’encarregat de la ponència inicial de les jornades en què es van presentar aquests textos, i fa el que s’espera d’un ponent: incentivar i, si cal, provocar, amb idees imprevistes. Val a dir que sap xocar el seu auditori, enterament acadèmic, amb afirmacions potser trivials però contundents («hi ha poques idees més mal enteses que la del respecte al lector» (p. 16), «hi ha poques coses més pernicioses, actualment, que la idea d’un escriptor professional» (p. 17)), que de vegades requeririen més precisió («la teoria neix com un embogiment de les àrees de coneixement tradicionals, dels protocols de lectura i de les idees de text i de llenguatge» (p. 20)) perquè la proposta epistemològica que se’n desprèn, reivindicant «tenebres metafísiques» per a la teoria literària, no sembla gaire aplicable en el món acadèmic.
Josep Maria Fulquet comenta alguns aspectes de la teoria de la traducció, amb exemples de la literatura catalana, com el debatut cas de les traduccions de Dickens per Josep Carner, on es decanta pels qui consideren (com qui firma aquesta ressenya) que «el Dickens de Carner no és Dickens, sinó Carner» (p. 96). A partir de l’obra d’Even-Zohar, justifica les traduccions en català en el cas de «nacions petites, en què una literatura dèbil com la seva no pot produir la varietat de gèneres […] que conrea normalment un sistema ja consolidat» (p. 98). La proposta de Jaume Pérez Montaner és potser més difícil de seguir perquè avantposa les citacions (molt suggerents però potser excessives) a l’anàlisi a la qual donen suport. És ple de suggeriments però potser les conclusions, tal com estan presentades, resulten una mica trivials: «tota la literatura en general és, en el fons, […] un joc incessant de subtils i impensades correspondències amb les obres anteriors i amb les futures» (p. 201); d’altra banda, no estic segur que les intuïcions de Rilke «que insinua que només podem acostar-nos a l’obra d’art a través de l’amor» (p. 202) siguin les més adequades quan calgui fonamentar una teoria literària.
Entre els estudis del segon bloc, sobre crítics literaris, potser els que més s’ajusten al que anuncia el títol del llibre sóns els de Sílvia Coll-Vinent sobre Crexells; Francesc Foguet sobre Tasis, i Marina Porras sobre Gil de Biedma. Coll-Vinent estudia, amb rigor i claredat, l’obra de Crexells com a crític d’autors anglesos; seria interessant que, en un estudi més aprofundit, expliqués en quin sentit la tria que va fer Crexells per apropar la literatura anglesa als lectors catalans s’ajusta al cànon (Shaw, Chesterton…) i en quin sentit valora autors avui gairebé oblidats (Belloc).
L’estudi de Foguet sobre Tasis, ben documentat, permet conèixer les opinions discreprants de Tasis i Sales sobre la importància de Pedrolo en el cànon de la literatura de postguerra (p. 81); m’ha sorprès assabentar-me del pes de les opinions de Sales en l’adaptació al castellà de la Historia de la literatura universal (2a ed., 1967) de Paul van Tieghem (p. 81), que en la meva innocència creia que era una simple traducció. Es podria aprofitar aquesta dada per estudiar la intervenció dels editors espanyols (molt sovint catalans) en la traducció d’enciclopèdies de literatura com Bompiani o Garzanti. Marina Porras detalla, amb claredat i dades precises, el descobriment de la crítica contemporània anglesa per Gil de Biedma i Gabriel Ferrater, un episodi prou conegut però sovint presentat per la crítica amb vagues al·lusions. Algunes afirmacions contundents («el corpus teòric de Gabriel Ferrater, de Joan Ferraté i de Gil de Biedma és molt superior en qualitat i interès al dels suposats ideòlegs del moviment [Barral i Castellet]» (p. 244)) potser exigirien alguna matisació.
Alguns capítols tracten crítics que els estudiosos consideren poc coneguts i, fruit de recerques que sovint han d’haver estat laborioses, dediquen força espai a les circumstàncies històriques i biogràfiques, que de vegades van en detriment de l’estudi comparatístic, i acaben valorant amb excés autors que potser no per res han quedat en segon pla. L’hongarès Ferenc Olivér Brachfeld «el geni magiar», absolutament desconegut de qui firma aquesta ressenya, és presentat per Guillem Molla de manera entenedora i sembla que suficient; pel que es desprèn del text, l’adjectiu «geni» sembla més una mostra d’afecte que no una definició. Tampoc sé gran cosa de Ventura Ametller, presentat (i reivindicat) per Jaume Pons Alorda, també amb afirmacions agosarades («una de les aportacions filosòfiques i literàries més importants dintre del marc mundial fetes des de Catalunya i els Països Catalans» (p. 210)), que més endavant es matisen («malgrat les seves deficiències» (p. 215), «de vegades peca de naïf» (p. 220)); caldria definir teories que es donen per sabudes: no sé què pot ser «una investigació psicogeogràfica» (p. 221).
Àlex Matas, que presenta Sebastià Gasch, aprofita per parlar de Baudelaire (p. 104), Benjamin (p. 116) o la bohèmia de París (p. 117) amb presentacions que són massa llargues pel que s’està tractant, o massa curtes si volen ser rigoroses (certament caldria justificar millor la suposada influència de Schmitt en l’obra de Benjamin). L’interès de valorar el seu autor porta l’estudiós a citar sense reserves l’existència d’una «escola de París» (p. 102) defensada per Gasch, però caldria afegir alguna cosa sobre l’(escàs) èxit d’aquesta apreciació. Una apreciació acrítica semblant porta Jaume Ferrer a presentar un poc conegut Josep Maria Poblet com algú mereixedor d’un lloc destacat en la història de la literatura, però els elogis no crec que aconsegueixin treure’l del digne lloc on es troba: un periodista implicat en el seu entorn i un bon adaptador de vodevils francesos.
També és el cas de Josep M. Corredor, presentat per Oriol Ponsatí-Murlà amb un entusiasme que el du a reproduir sense comentari discutibles afirmacions de l’autor («la Flama del Canigó» és un element important en la conservació de la llengua catalana; les pel·licules censurades que els espanyols anaven a veure a Perpinyà eren «films pornogràfics dels quals ningú altre fa cas» (p. 226)); tampoc no estic segur que calgui reivindicar els volums assagístics de Corredor com a «fites» del gènere, entre els quals Ponsatí-Morlà no cita el que prové de la seva tesi sobre Maragall (la qual cita de passada (p. 227)), que certament seria difícil de reivindicar. Potser seria interessant ampliar, en un posterior treball, l’estudi de la recepció d’Ors a l’exili (p. 229) amb les aportacions de Fuster a Pont Blau (1954) i les polèmiques que va generar.
El tercer bloc estudia autors i obres literàries. En un lloc intermedi es troba l’estudi d’Antoni Martí Monterde, coeditor del volum, sobre l’obra literària i crítica de Pérez Montaner (que, en qualitat de crític, és autor com hem vist d’un altre capítol). Martí Monterde presenta la biografia de l’autor en l’entorn històric del País Valencià; algunes apreciacions semblen exagerades («gent excepcional» (p. 127), «magnífica escriptora» (p. 130)) però l’estudiós és convincent demostrant les innovacions de Pérez Montaner en la introducció de corrents crítics en la nostra literatura (p. 141). Més «comparatista» és l’estudi de Marta Pasqual, que relaciona, amb una perspectiva interessant, obres d’Aurora Bertrana, Vercors i Némirovski; potser seria bo que matisés afirmacions contundents («ja ningú posa en dubte el missatge [de Vercors]» (p. 181)) quan ja el close reading ens va advertir contra la recerca de missatges, i el comparatisme ens ha mostrat com totes les lectures acaben sent posades en dubte.
Jesús Revelles reconstrueix de manera detallada la història (molt comentada, però poc estudiada) de les successives redaccions de l’obra de Llorenç Villalonga en català i en castellà, i de les intervencions, sovint excessives, dels seus editors. Revelles s’entreté en detalls biogràfics certament escabrosos que no acaben però d’explicar aquestes autotraduccions i l’efecte que van produir en la redacció del text final. El volum es tanca amb un estudi d’Isabel Robles sobre Josep Palàcios; també aquí caldria una mirada més distanciada: l’autor considera que determinada frase és «inoblidable», o «una de les dues frases més dignes que ha confeccionat en la seua vida» (p. 283) però ¿són inoblidables o dignes també per al lector? La darrera part de l’estudi és la pròpiament comparatística amb l’obra de Camus (p. 288), sobretot centrada en l’estudi que el valencià fa de l’obra del francès.
Una qüestió que no es tracta en el volum, però que es desprèn d’alguns dels estudis, és el tractament que han de rebre les obres que provenen d’autotraduccions o de traduccions encarregades per l’autor o per l’editor; no són casos excepcionals: com ha recordat Antoni Furió fa poc, «la majoria de la producció escrita tant de Fuster com de Pla van aparèixer originalment en castellà» (Catalan historical review, núm. 16, 2023, p. 188). Un exemple el trobem en l’estudi de Robles, que esmenta les traduccions que va fer Palàcios de l’obra de Fuster al castellà (p. 283), però no les traduccions d’obres de Fuster al català, també a càrrec o sota la direcció de Palàcios, que em sembla que han d’haver estat, si fem cas a Furió, més nombroses. ¿Quin lloc tenen en el cànon de la literatura catalana aquestes obres?
Lluís Quintana Trias
Universitat Autònoma de Barcelona
Afegeix un nou comentari