Martínez Vallés, Luis. La máquina del tiempo y otros viajes temporales. Barcelona: Minotauro, 2024. 254 p. ISBN 978-84-450-1854-5. 18 €.
Començo a escriure aquesta ressenya i, sobre la taula, hi tinc el meu rellotge de butxaca. És un model antic, podríem dir-ne vintage, i mentre teclejo va fent tic-tac. Abans d’acabar la primera línia, crec que l’he sentit marcar uns quatre o cinc segons. El miro, les agulles indiquen les 10 hores i 8 minuts. Retorno a la pantalla, i veig que el rellotge de la barra d’eines marca una hora diferent, les 22:14; el marge em molesta, així que agafo el de butxaca i, tot girant els engranatges, l’avanço uns minuts fins a fer-los coincidir. Tot seguit torno a escriure. Més tic-tacs. Fer aquesta crònica m’ha «costat» (metàfora econòmica) uns 50 segons més, però tampoc sé en què els he invertit. Han passat, s’han esfumat. I ara els dos rellotges diuen que són les 22:16. Quin viatge al futur més prosaic, em dic.
Resulta curiós com acostumem a comparar el temps amb els diners. El temps és or, el malgastem o el guanyem; «del temps i dels diners se n'aprofita qui els mana». Així mateix, sigui per raons econòmiques o existencials, també l’equiparem amb la vida: el tempus fugit és el tòpic d’una vida que s’escapa, que passa confosa amb el ressò del tic-tac, que se’ns escola entre els dits com ho fa la sorra dins d’un rellotge, com els 50 segons (ara ja deuen ser-ne uns 120) que desconec on han anat a parar. Malgrat que, des d’Einstein, la física ha acceptat el temps com una dimensió afegida a l’espai, sembla que la nostra imaginació encara no ho ha assumit: el llenguatge segueix processant-lo com una cosa fantasmal, intangible; estem a la seva mercè, el percebem ocult rere cada canvi i, malgrat tot, roman fora del nostre abast.
Això últim no és del tot cert. Així com aspirem a l’emancipació econòmica, a l’aboliment del treball, o altres maneres de viure, la imaginació (sense distincions entre ciència, filosofia o art) també ha cercat un nou relat per explicar que el temps no és indeformable, que no passa igual per a tothom i que potser, algun dia, serem capaços de manipular-lo, talment com l’espai: heus aquí la màquina del temps. Escric el punt i a part, torno a mirar el rellotge: 22:35, el temps vola (tic-tac, tic-tac) i hi ha molt a dir. Vull parlar el llibre de Martínez Vallés, dels tantíssims viatges temporals que s’han somiat; cal afanyar-se, retallar aquesta distància dins d’un sol instant (els pocs minuts que us suposarà llegir això). Obro Spotify i, per inspirar-me, sintonitzo la banda sonora de The time machine (2002, composada per Klaus Badelt). És hora d’entrar en matèria.
La màquina del tiempo y otros viajes temporales (2024), de Luis Martínez Vallés és un llibre sobre viatges en el temps, especialment en la ficció. Amb una extensió de dues-centes cinquanta pàgines, i un estil desenfadat i proper, el text entrellaça, a partir de capítols dedicats a cada format, més d’un centenar de llibres, films, sèries, còmics i teories científiques, amb la màquina del temps com a fil conductor. Així doncs, començant per la novel·la The time machine, d’H.G. Wells (1895), i la seva adaptació cinematogràfica per George Pal (The time machine, 1960), a les quals dedica una anàlisi més extensa, l’autor desplega un creixent ventall de títols i idees, juntament amb fragments d’entrevistes, opinions i ressenyes. Aquest és un plantejament interessant, ja que permet que el lector observi l’abast del fenomen a partir de molts casos; així mateix, també ens permet entendre el perquè d’un llibre que concentra tantes referències. I és que, com deia Schrödinger sobre la física quàntica, la causalitat és incerta, i no podem assegurar l’evolució d’una mateixa partícula dins l’espai-temps, sinó merament aproximar-ne tots els recorreguts possibles des d’un punt fins a un altre; segurament, amb les idees succeeix el mateix. On comença l’anhel per controlar el temps?, per viatjar-hi a través? Fins i tot si prenem la novel·la de Wells com a punt de partida, l’espectre de camins i replantejament possibles creix exponencialment fins a fer-se inabastable. D’aquesta manera, un llibre com el de Martínez Vallés es converteix, com el DeLorean de Back to the future (1985), en un dispositiu que ens guia i ens protegeix a través d’aquest recorregut, condensant les quantitats ingents de temps (que, com hem vist, es tradueixen en vida i diners) necessàries per conèixer els relats que, des de 1895, la ficció i la ciència han generat, estiguin vinculats o no amb la novel·la original. Miro el rellotge, són les 22:59; per cinquena vegada, reprodueixo el tema I don’t belong here, de 3:48 minuts de durada.
No cal que us refieu de la meva paraula; podem deixar que parlin el temps i els números. De manera aproximada, es considera que una persona adulta llegeix unes 200 paraules per minut, és a dir, unes 3,33 paraules per segon; una xifra ben màgica. Si calculem el nombre de paraules total del conjunt de novel·les citades per Martínez Vallés (ara són 23:17, he dedicat 11 minuts i 19 segons a fer-ho) obtenim, aproximadament, el número de 2.096.000. Per tant, si imaginem un lector ideal en el buit, que llegeix sense interrupcions i de manera continuada a la velocitat de 3,33 paraules per segon, aquest trigarà a llegir-les totes 636.900 segons, que són 10.515 minuts, és a dir 176,43 hores, per tant, 7,27 dies. Per si no ens semblés prou, també caldria sumar-hi la setantena de films esmentats, junt amb les sèries, els còmics i els articles científics. I és que, malgrat no haver-les pogut comptar, si suposem que el llibre té, per exemple, unes 60.000 paraules (18.000 segons/300 minuts/5 hores), i ho comparem amb el corpus total que s’hi condensa, tot plegat pren l’aparença d’un forat de cuc literari, un punt que plega i travessa l’espai-temps de la ficció i ens ofereix la possibilitat d’explorar-lo a la velocitat, si no de la llum, almenys de la d’un lector quotidià.
Un avís per a (crono)navegants: si cerqueu una visió unitària sobre la naturalesa del temps, o una veu forta que l’expliqui, aquí no la hi trobareu. Per exemple: l’estudi de Martínez Vallés comença amb una atenció especial a la novel·la de Wells i el film de Pal, que es centra, principalment, en l’anècdota i el comentari biogràfic, sense analitzar-los profundament. La comparació podria donar lloc a noves observacions, a més de les proposades; per dir-ne una, no es comenta un canvi ben significatiu, com ara que Wells imagina la degradació futura de la humanitat en funció del conflicte de classes, mentre que Pal ho canvia per l’amenaça nuclear. La resta de capítols compilen molts més textos i films, però mantenen aquesta forma de filtrar la informació i, d’aquesta manera, la màquina del temps de Martínez Vallés pot acabar recordant un rellotge amb moltes busques, però sense cap número.
Paradoxalment, aquest és el seu Jekyll i Hyde. D’una banda, el cos del llibre aglutina fragments extrets de llocs diversos, i de diversa índole, sense que el criteri de selecció o d’ordenació resulti del tot clar (el capítol dedicat als films, per exemple, enumera el director i els actors, resumeix l’argument i explica els mitjans per viatjar en el temps, però aquesta estructura no es repeteix en cap altra secció). Tanmateix, és aquesta heterogeneïtat la que genera un calidoscopi temàtic capaç d’abraçar veus i plantejaments diversos, i així el llibre ens obre a moltes perspectives sobre el tema, malgrat no comentar-ne cap en profunditat. Potser per aquesta raó, l’estil recorda més al de les notes d’un investigador que al d’un assaig.
Dit això, també cal considerar que qualsevol llibre sempre demana un esforç de lectura; només és la mesura d’aquest el que varia. En aquest cas, un lector amb prou curiositat i ganes, com el protagonista de Wells entre les runes del futur, pot descobrir que, si bé la superfície del text, com la d’un planeta vist des de l’espai, pot semblar homogènia, quan hi aterrem hi ha molt a explorar. Perquè Martínez Vallés, a més d’escriptor, director i conductor de pòdcasts, també és un gran col·leccionista d’informació, i aquesta destresa, junt amb les hores que hi ha invertit, esdevenen un tresor (sí, el temps és or). I és que, a més de resumir arguments i ressenyes, l’autor també rescata opinions de creadors i investigadors tan diversos com ara Christopher Nolan, Carl Sagan, Robert Zemeckis o Kip Thorne, i d’aquesta manera ens convida a una conversa, tan insospitada i coral, com si haguéssim quedat atrapats, per uns instants, a la biblioteca còsmica de la Gran Raça de Yig (on, segons Lovecraft, s’hi cobeja tot el saber de l’espai-temps).
Torno a mirar el rellotge. Ja són les 12 en punt, les 24 completes o el 0 d’un nou recompte. És l’hora de les campanades, de la Ventafocs, dels comiats i dels cucuts dels rellotges suïssos. Tanco la tapa del meu, m’aturo per escoltar-ne el tic-tac, ara ja esmorteït. Cap síntesi substitueix llegir un llibre; nogensmenys, fins que la màquina del temps no sigui inventada, haurem d’enfrontar-nos als límits que l’univers ens imposa. Potser per això necessitem catàlegs, perspectives i estudis generals. I potser per aquesta raó creem tantes ficcions sobre viatges en el temps; per un intent d’escapar de l’imperi del rellotge, de tancar-ne la tapa, i així imaginar que les coses, com el gat de Schrödinger, poden existir de manera diferent quan no les mirem. O quan ho fem amb uns altres ulls. La màquina del tiempo y otros viajes temporales no us permetrà retrocedir en el temps, però sí que podreu travessar lectures i visionats com si fossin mers instants. Tampoc us transportarà al futur, però podreu treure el cap per universos paral·lels i, fins i tot, atrevir-vos a deixar anar el text, i explorar-los pel vostre compte. I si ho feu, i no caieu (com jo) en l’error de mirar el rellotge, de tenir-lo obert sobre la taula, potser sentireu que, certament, l’espai-temps és relatiu, i que, cada vegada més desapercebuda, ja gairebé no reconeixeu aquella remor llunyana, quasi incognoscible, que estranyament segueix i seguirà fent tic-tac, tic-tac, tic-tac…
Martí Jareño
Investigador en teoria de la literatura i literatura de gèneres
marti.jareno@gmail.com
Afegeix un nou comentari