D’amistat i creació

Cueva, Carmen G. de la. Escritoras: una historia de amistad y creación. Ilust., Ana Jarén. Barcelona: Lumen, 2023. 225 p. ISBN 978-84-264-2476-1. 21,90 €.

La vida de moltes dones del segle passat es va teixir amb fils enverinats per creences com «Las niñas no son nada», una perla que trobareu a la pàgina 32 del darrer llibre de Carmen G. de la Cueva, Escritoras. L’autora d’aquest assaig, però, ens parla d’un altre fil, d’un fil que uneix i allibera al mateix temps. O, encara millor, que allibera perquè uneix. D’aquí que el títol vagi acompanyat del subtítol Una historia de amistad y creación. «Tantas, tantas veces hemos oído hablar sobre la rivalidad entre mujeres, que en este libro quiero hacer una defensa apasionada de la amistad femenina y su infinita potencia». Una declaració d’intencions de l’autora que també recull i fa seva la il·lustradora Ana Jarén. El treball conjunt d’aquestes dues dones, juntament amb una edició en cartoné molt acurada i elegant, ha donat com a resultat un homenatge molt reeixit de 225 pàgines a tota una generació d’escriptores.

Carmen G. de la Cueva té formació periodística, i es nota. Ana Jarén va treballar en el món de la moda, i es nota. En cap moment no sembla que hi hagi intenció d’amagar-ho, al contrari. L’escriptora es vesteix de cronista d’una generació de dones valentes, i la il·lustradora fa que aquestes dones de vegades desfilin per les pàgines del llibre i altres vegades posin amb els seus dissenys davant una càmera que els dona imatge i veu.

Escritoras va néixer d’una difícil situació personal que l’autora explica al començament del llibre, però que la va dur a connectar amb la vida de moltes dones que havien hagut de fer grans sacrificis per poder crear i, més concretament, escriure: «Una mujer escribe cuando puede», diu al començament del primer capítol. De fet, es tracta d’un projecte que continua la trajectòria d’aquesta autora sevillana de donar veu a les dones des de l’escriptura. Anteriorment, ja ho va fer amb Mamá, quiero ser feminista (Lumen, 2016), entre d’altres llibres, o amb el seu blog La Tribu.

En aquest cas, i com ella mateixa diu en una entrevista a La Voz de Galicia: «Escritoras no és un llibre de biografies, sinó, a l’estil de l’assaig anglosaxó, una barreja de reflexions, fragments autobiogràfics i mirada personal sobre aquestes autores. Les històries ens les han explicat els homes i han omès tot aquest teixit d’amistat, amor, admiració i suport entre aquestes dones. He volgut explicar una història en què el valor principal és la importància de l’amistat femenina per no caminar soles».[i]

Carmen Baroja, María de la O Lejárraga, Elena Fortún, Carmen Laforet, María de Maeztu o Carmen Martín Gaite són tan sols alguns dels noms que l’autora utilitza com a representants d’aquesta generació de dones de principis del segle XX que van canviar el fil amb què cosien un dia rere l’altre per aquell fil invisible que les uniria gràcies a la seva amistat i a la seva passió per l’escriptura, però també a la creació d’institucions tan importants i alliberadores com la Residencia de Señoritas o el Lyceum Club.

Les paraules de l’autora ens ajuden a fer-nos una idea del que van suposar per a aquestes dones dos fets: per una banda, sortir d’una educació centrada en l’obediència, la passivitat i la submissió, en definitiva, en la doma (en paraules d’Emilia Pardo Bazán) per accedir al saber. Per l’altra, sortir de la casa familiar i de l’avorriment per descobrir el plaer. I és aquí on el paper de les il·lustracions és fonamental. Fils, ocells, papallones, flors, colors, vestits, mirades... construeixen un món simbòlic, oníric i fins i tot surrealista on val la pena aturar-se per observar i «llegir» cada element. De fet, la força evocadora de cada imatge que acompanya el text és tan potent, que si eliminéssim la paraula i llegíssim les il·lustracions, gairebé podríem seguir el «fil» de la narració. Darrere d’aquesta idea hi ha la manifesta voluntat de la il·lustradora, la també sevillana Ana Jarén, de mostrar escenes quotidianes on els detalls, la decoració, les mirades duguin l’escena més enllà i on el límit de la narració es trobi en la mirada del lector-observador.

Escritoras no és un altre recull de biografies d’escriptores que inunden els catàlegs de moltes editorials, destinat, en molts casos, a un lector escolar, per compensar una deixadesa històrica i pedagògica impossible de compensar. Quan el llegeixes i el mires, t’adones que és aquell àlbum quasi oblidat que un dia ens mostra l’àvia i que ens descobreix un passat inimaginable de la seva protagonista.

Carmen G. de la Cueva i Ana Jarén no són les protagonistes d’aquesta història, però són la veu que les escriptores que protagonitzen el llibre es mereixen. Com diu Cristina Oñoro a la contracoberta, el llibre és pura emoció i bellesa. I hi afegiria que ho és des de la coberta fins a la darrera pàgina, a on s’arriba passant per uns agraïments que, fins i tot en aquest cas, s’allunyen de l’habitual enumeració i continuen amb l’estil gairebé novel·lesc que recorre aquest assaig, i passant també per una bibliografia que testimonia el treball de recerca que hi ha al darrere i per una petita biografia del tàndem femení que signa l’obra.

I així arribem a la darrera pàgina. I, com en algunes pel·lícules, en què l’espectador pacient és premiat amb alguna escena extra després dels crèdits, Escritoras ens regala uns versos d’una famosa poeta que no desvelarem, però que ens retornen a la idea del primer capítol: una dona escriu quan pot. Una idea que podríem embellir amb la frase que tanca el cos narratiu d’aquest assaig: «Cuando una mujer escribe no le pertenece a nadie más que a sí misma».

Susanna Turon
De la 7a promoció de l’Escola de Llibreria