Micó, José María. De Dante a Borges: páginas sobre clásicos. Barcelona: Acantilado, 2023. 237 p. (El Acantilado; 464). ISBN 978-84-19036-73-5. 18 €.
Aquest llibre és un recull de quinze assajos que, com el seu títol indica, ens durà de Dante a Borges passant per Jorge Manrique, Ariosto, Garcilaso, fra Luis de León, sant Joan de la Creu, Góngora, Lope de Vega, Quevedo, Petrarca, El lazarillo de Tormes, Cervantes, Rubén Darío i Gracián; un arc temporal de gairebé set-cents anys que és sobrepassat a banda i banda, ja que hi apareixen molts més autors, principalment poetes, des de l’època grecollatina fins al present, ja sigui com a exemples de referència o influència o per recollir-ne directament l’opinió respecte els autors citats anteriorment. Així doncs, no podríem començar aquesta ressenya sense destacar l’extraordinària erudició del seu autor, en José María Micó, poeta, músic, traductor i catedràtic de literatura a la Universitat Pompeu Fabra, així com la seva habilitat per desplaçar-se còmodament per un repertori tan ampli com complex.
Dit això, abordem el llibre des del punt de vista del llibreter (som al Blog de l’Escola de Llibreria). És a dir, preguntem-nos a quina secció de la llibreria hauríem de col·locar-lo i a quin tipus de lector podríem recomanar-l’hi.
Els llibres que parlen d’obres literàries poden ser la porta d’entrada per al lector iniciàtic. També poden guiar aquell altre que, ja coneixent-les, desitja aprofundir-hi de la mà d’un expert. I, finalment, poden ser una font d’estudi per a l’acadèmic. Els tres poden coincidir en l’objecte d’interès (diguem, per exemple, la Divina Comèdia de Dante), però no se’ls pot tractar igual perquè ni busquen ni estan preparats per al mateix. Al primer hauríem de seduir-lo (si no, correm el risc d’espantar-lo). Al segon, revelar-li les claus que enriquiran futures relectures, a més a més d’obrir-li nous horitzons que potser desconeixia. I al tercer, subministrar-li material de construcció per seguir progressant en el camí del coneixement de la història de la literatura.
Tenint en ment aquests tres tipus de lectors potencials, tornem al llibre. L’autor afirma en el pròleg que la grandesa d’aquests autors, tots ells clàssics de la literatura italiana, espanyola o llatinoamericana, no es deu al fet que representin les modes del seu temps, sinó just el contrari: a la seva singularitat. Una observació interessant que hauria de servir d’estímul a qualsevol aspirant a la glòria literària (busca el teu propi camí; si el que fas val la pena, perdurarà). També hi explica les circumstàncies de la redacció del llibre: els quinze assajos reunits, presentats en forma de capítols, tenen orígens diversos, tant pel que fa a l’època com inclús al lloc on va escriure’ls, així que es tracten dels fruits madurs d’una vida sencera dedicada a llegir, entendre, investigar i explicar.
Els capítols segueixen una progressió cronològica, amb algun salt endavant i enrere, però són autònoms els uns dels altres, de manera que poden llegir-se en l’ordre que es vulgui i en facilita la relectura per consultar-hi algun tema específic; un punt a favor per guanyar-se un forat en la biblioteca atapeïda del bon bibliòfil. Però, considerant el llibre com un tot, això també suposa un inconvenient, ja que ens trobem davant un tren amb quinze vagons, tots ells fastuosos, però sense l’impuls unitari d’una locomotora que ens empenyi a arribar fins al final. Un final, per cert, tan abrupte com un precipici. Acabat el capítol sobre la poesia de Borges, caiem directament a la data d’impressió de la pàgina del colofó (i un bon final és tant o més important que un bon principi; com a mínim per als que tenim el costum de llegir els llibres de forma ortodròmica).
Entrant en més detall en el contingut dels capítols, tenim els centrats en una sola obra (la Divina Comèdia, l’Orlando furioso, El lazarillo de Tormes, el Quijote), els que ofereixen una perspectiva global (com, per exemple, el dedicat als poetes del Siglo de Oro), els que estableixen reciprocitats entre autors (Cervantes i Ariosto, Dante i Góngora) i els que es focalitzen en un aspecte molt concret (les pretericions de Manrique, els estroncaments de la mètrica de Rubén Darío, l’evolució de les rimes i els sonets i l’ús d’encavalcaments de Borges...). Com dèiem al principi, en tots ells és impressionant la quantitat d’informació i la naturalitat amb què s’exposa. Però en el difícil equilibri entre ensenyar i entretenir (si fos fàcil, cap estudiant faria mai campana), els primers resulten, en general, més amables que els darrers. I l’exemple més palmari d’això el trobem en el sisè capítol, en el qual, perseguint les ressonàncies de la figura del sonet-pròleg del cançoner de Petrarca en els poetes del Siglo de Oro, i més concretament de les al·literacions del vers: «di me medesmo meco mi vergogno», l’autor enumera ni més ni menys que vint-i-sis poetes d’una tirada (si mai us heu preguntat per què els nans de Blancaneus o els samurais de Kurosawa eren set i no vint-i-sis, aquí teniu la resposta: la nostra capacitat per mantenir l’atenció com a espectadors és limitada; passa el mateix que amb les gotes de pluja: som molt sensibles a les primeres, que distingim clarament; però cada nova gota ens impermeabilitza una mica fins que, abans d’haver arribat a la desena, les següents senzillament ens rellisquen).
En resum, i tornant a les preguntes que ens fèiem abans, De Dante a Borges, de José María Micó, és un llibre admirable, potser més adequat per a la secció de crítica especialitzada que no pas a la de divulgació generalista, que probablement entusiasmarà l’acadèmic, satisfarà (alguns capítols més; d’altres menys) l’amant d’aquests gegants de la literatura universal i deixarà planxat l’agosarat inexpert que pretengui fer-lo servir com a primera pedra de toc. Però, en fi, el món és per als valents.
I posats a ser valents, us atreviu a pronosticar quins autors actuals seran recordats i llegits com a clàssics d’aquí cent, dos-cents i ja no diguem set-cents anys?
Lluís Planellas
De la 10a promoció de l’Escola de Llibreria
Afegeix un nou comentari