«De los libros», de Michel de Montaigne

Montaigne, Michel de. De los libros. Trad., María Teresa Gallego; ilust., Max. Madrid: Nórdica Libros, 2019. 56 p. ISBN 978-84-17651-25-1. 15 €.

O seclum insipiens et inficetum![1]

Montaigne: home de lleis. Polític. Pensador, humanista, viatger. Personatge polièdric amb un denominador comú: la curiositat, la fam de coneixement. No debades, ha merescut el títol de gran referent del Renaixement francès, amb els seus Essais ―escrits entre 1572 i 1592, any de la seva mort― com a obra-cim que entronitza la reflexió en forma literària. Vint anys d’idees, plasmades en centenars de pàgines madurades des del retir del seu castell, donen molt de joc. És cert. Però no cal que ens aclaparem: podem aproximar-nos a Montaigne en petites dosis, tal com ens proposa l’editorial Nórdica amb De los libros.

En aquest text, ens trobem amb les seves meditacions sobre la lectura i la literatura, extretes del capítol X del llibre II dels Assaigs. Traduïdes del francès per María Teresa Gallego, i amb il·lustracions del més que conegut Max, tenim al davant una seixantena de pàgines que, sota una aparença accessible i llegidora, no amaguen un contingut profundament crític i esmolat.

En primer lloc, Montaigne fa tota una declaració d’intencions: i és que, contràriament a allò que podríem imaginar d’una figura que ha perdurat al llarg dels segles, l’humanista no pretén ser model de res. No vol erigir cànons, ni construir veritats absolutes fruit d’un intel·lectualisme autocomplaent. Al contrari: si Montaigne ens guanya de seguida, és per la manca de pretensió, per l’honestedat respecte de la seva tasca i el propòsit que l’ha dut a escriure aquestes reflexions: «Son estas de aquí obras de mi pensamiento con las que no intento dar a conocer las cosas, sino a mí mismo» (p. 11). S’autodefineix com un home impulsiu que anota les seves idees tal com se li van acudint, i això, lluny de generar al lector una certa sensació de desgavell, ens aporta una espontaneïtat, una fluïdesa, que sovint no trobem als textos dels grans pensadors. Ara bé, aquest fet no és fruit de la casualitat: només personalitats tan formades com les seves poden permetre’s aquest luxe, ja que l’estil aparentment despreocupat conté una alta càrrega de lucidesa que deixa pòsit. I quin pòsit!

El que fa Montaigne és dir-nos amb pols ferm: heu de posseir criteri propi. Anar al cor mateix de les coses. I no deixar-vos entabanar per l’artifici ni les giragonses estèrils. És en aquest sentit que el francès lloa els autors clàssics com Virgili o Plutarc, en tant que, des del seu punt de vista, brillen per la seva autenticitat narrativa. Als antípodes queden autors més tardans com Boccaccio i Ariosto o, grosso modo, els escriptors «españoles y petrarquistas con sus fantásticas exageraciones» (p. 25). La literatura no ha de ser afectada ni rebuscada, sinó comunicar idees valuoses a través d’un pensament genuí i d’un estil natural que Montaigne no troba en els seus contemporanis. Això, però, no significa que no pugui criticar, també, aquells referents de l’Antiguitat els textos dels quals no l’acaben de convèncer: considera, per exemple, que la filosofia de Ciceró és encertada, si bé de vegades la seva manera d’expressar-se acaba avorrint; també passa amb Plató, a qui té en gran consideració tot i que entén que alguns dels seus diàlegs «ofeguen» ―diu literalment― el tema sobre el qual parlen. No hi ha en Montaigne, doncs, idolatries cegues, elogis vans ni crítiques desfonamentades.

La conclusió que podem extreure de l’assaig és diàfana: tot ha de ser meticulosament avaluat segons el discerniment de cadascú. Amb arguments i humilitat, clar. Però hem d’atrevir-nos a fer-ho. I, després, a dir-ho, encara que la nostra opinió sigui més o menys acceptada. Ens falten més Montaignes i ens sobren predicadors. Qui li hauria dit al pensador que, en ple segle XXI, les seves paraules continuarien sent tan rabiosament necessàries.

Anna Pascual i Vall 
De la 4a promoció de l’Escola de Llibreria