Rodríguez, Joaquín. La furia de la lectura: por qué seguir leyendo en el siglo XXI. Barcelona: Tusquets, 2021. 346 p. (Condición humana; 8). ISBN 978-84-9066-894-8. 20 € en paper, 10,99 € llibre electrònic.
Volia posar com a títol d’aquesta ressenya: «Llegir o no llegir, vet aquí el dilema», parafrasejant el títol de la «Introducción» del llibre de què parlaré tot seguit, però he triat un títol amb una llarga tradició al darrere i que, a més, en descriu bastant bé el contingut. Així doncs, que es vagin publicant defenses de la lectura en un sentit general (per comprendre els textos que un es va trobant a la vida pràctica) o particular (la bona literatura, els clàssics, els textos admirables o venerables, el cànon) temo que és un símptoma inequívoc, d’una banda, de la preocupació creixent pels baixos índexs de lectura i de comprensió dels estudiants i, de l’altra, del neguit que causa a l’ensenyament de les lletres, als escriptors i al món editorial que la literatura (la culta sobretot, no tant la de consum) vagi perdent de manera progressiva però inexorable la posició que ha ocupat com a mínim des del segle XIX en el camp de la cultura.
Si, com explica el llibre de Rodríguez, a finals del segle XVIII s’observa una «fúria de la lectura», un afany tan gran de llegir que suscita la preocupació dels estaments eclesiàstics i polítics perquè els lectors àvids potser començaran a pensar pel seu compte, una mica més de dos-cents anys després, a primers del segle XXI, la «fúria», diguem-ho així, s’ha desplaçat cap a l’audiovisual i el digital. En parla amb autèntica preocupació Joan-Carles Mèlich al seu últim llibre, La fragilidad del mundo (Tusquets, 2021), després de la vibrant reivindicació de la lectura que va ser La sabiduría de lo incierto (Tusquets, 2019), que vaig tenir ocasió de ressenyar en aquest mateix blog.
Si algú em pregunta si val la pena llegir La furia de la lectura, de Joaquín Rodríguez, li diré de seguida que sí, que en traurà molt de profit, que és possible que s’hi entusiasmi i tot. Ara, com qualsevol reivindicació de la lectura, perquè això és el que és al capdavall, corre el perill de no convèncer, però estic segur que aquest llibre no deixarà indiferent perquè pot fer pensar molt. Les preguntes inicials, les primeres de les moltes que es formulen estratègicament al llarg del llibre, donen el to de l’argumentació i situen el problema que vol examinar: llegir, ens fa més bones persones?; la lectura ens fa més sensibles, receptius, compassius i intel·ligents?; una societat de lectors, és una societat millor?; les societats on es llegeix més, les més cultes, són aquelles on més es valora la dignitat humana? (p. 15). La resposta tòpica a totes quatre preguntes és que sí, i dic tòpica perquè, si ens ho pensem millor, la resposta també pot ser o ha de ser que no: llegir no ens fa més bones persones, ni més intel·ligents ni més compassius; una societat culta no és millor que una tribu africana o amazònica que manté la cultura tradicional oral, ni tampoc no garanteix el respecte a la dignitat humana com ho demostren les dictadures i els règims autoritaris durant el segle XX i el que portem del XXI. Davant d’aquest dilema, Joaquín Rodríguez es demana al subtítol del seu llibre, per què cal continuar llegint al segle XXI, és a dir, si cal continuar defensant la lectura.
Un cop ha fet aquestes preguntes, Rodríguez diagnostica que el «problema fonamental» ve del fet que les històries de la lectura les escriuen els qui llegeixen i no els que no ho fan i, per tant, no tenen en compte la lectura. Els lectors que escriuen històries de la lectura, continua, tendeixen a posar en primer pla els valors propis i generalitzen a partir de la seva experiència personal; que s’atorguin ells mateixos la condició de lector ideal té dues conseqüències: la primera és que tots els plans de foment de la lectura es basen en supòsits falsos perquè fan universal una condició individual, i la segona és negar-se la possibilitat de comprendre per què, si la lectura és tan important, ha servit de tan poc fins avui (p. 15-16). Rodríguez insisteix que abunden les històries de la lectura amb un patró determinat: «exponer el canon, desgranar algunas anécdotas personales de una infancia dedicada a sumergirse en las profundas aguas de las bibliotecas familiares y esperar que todo el mundo asuma lo evidente» (p. 16). Diu Rodríguez que el seu llibre pretén «contradecir todas estas historias» i alhora reclamar tres coses: una reflexió dels lectors habituals sobre la manera i les raons per convèncer els no lectors; comprendre les raons dels qui no llegeixen, que sovint respecten el cànon imperant tant o més que els lectors habituals; i examinar a fons els mecanismes històrics i antropològics de la lectura per tal d’entendre les complicades relacions que els humans hi han mantingut (p. 17).
El llibre que ha escrit Rodríguez potser vol contradir les històries de la lectura disponibles, però no n’esmenta cap; no és possible saber si es refereix, per exemple, a Una historia de la lectura (1996), d’Alberto Manguel,[1] o a la Historia de la lectura en el mundo occidental (1997), a cura de Guglielmo Cavallo i Roger Chartier.[2] Els retreu que es limitin a exposar el cànon, però no precisa si es refereix al cànon literari o a una altra mena de cànon; que l’autor introdueixi anècdotes personals de la seva iniciació en la lectura (podria ser el cas de la història de Manguel però no de la de Cavallo i Chartier), però aquesta llicència se la permet ell mateix; i que tothom accepti l’evident, afirmació d’una vaguetat excessiva que hem de suposar que fa al·lusió a aquell lector ideal esdevingut model universal. En aquest sentit cal dir que, dels tres punts del programa que planteja, només una part del tercer tindria relació, i només parcial, amb una possible història de la lectura; els altres dos em sembla que pertanyen a un altre tipus de discurs, entre l’assaig i la monografia, o potser el manifest. Tots dos són d’un interès innegable perquè la situació actual de la lectura els necessita amb urgència, i tots dos Rodríguez els tracta amb detall al seu llibre combinant-los amb notes històriques.
A un llibre anterior, Primitivos de una nueva era: cómo nos hemos convertido en Homo digitalis (Tusquets, 2019), Rodríguez ofereix una versió tan personal com documentada de la història de la «invención, uso y despliegue de las tecnologías de la comunicación» (p. 22), que va molt bé per completar La furia de la lectura, que, de la història de la lectura, només en recull alguns episodis significatius, molt ben triats, però que no constitueixen un discurs articulat. De fet, Rodríguez parla de «hitos relacionados con la lectura, porque la historia nos muestra cosas paradójicas que deberían hacernos dudar» de l’interès del fet de llegir i del profit que proporciona (p. 17). A la «Introducción» n’enumera algunes: els alts comandaments nazis eren grans lectors i els agradaven els clàssics («La lectura o la vida», p. 21-54); els grans filòsofs grecs, però sobretot Plató, creien que l’escriptura i la lectura constituïen una traïció a la tradició oral i falsificaven el veritable saber («Los primeros lectores», p. 55-72); alguns dels intel·lectuals més influents del segle XX, com ara Jean-Paul Sartre, van patir el dilema de triar entre l’escriptura i la lectura i l’acció («Leer en París»); uns altres escriptors, com ara C. S. Lewis o Elias Canetti, serveixen per il·lustrar que dedicar-se completament a la lectura pot fer que l’individu es tanqui en ell mateix i esdevingui socialment inútil, això si no l’empeny a alguna forma de bogeria, com els passa a Emma Bovary o a Don Quijote («Lectura y locura», p. 181-196); alguns dels grans comunicòlegs (Walter J. Ong) i antropòlegs (Claude Lévi-Strauss) del segle XX van arribar a dir que la condició tipogràfica de l’ésser humà era una submissió inacceptable contrària a la seva natura («No leer», p. 153-168); la proliferació de fonts digitals amb continguts audiovisuals i tota mena de textos provoca que la lectura tradicional es vagi fent menys atractiva, irrellevant, per a aquells que haurien de ser els nous lectors («Leer y crear colaborativamente», p. 263-281).
La furia de la lectura també examina algunes altres fites de la particular versió que Rodríguez fa de la seva història: la laboriosa exegesi bíblica tant en la versió cristiana com en l’hebrea («Leer como quien rumia», p. 91-103); les lectures públiques dramatitzades de Karl Kraus («Leer como Karl Kraus», p. 129-138); la difusió i publicació clandestines a la Rússia soviètica representada per l’obra de la gran poeta Anna Akhmàtova, com a primer pas per a la difusió i publicació de textos a l’actual Internet («Samizdat, autopublicarse», p. 139-151); la formidable expansió de l’hàbit de llegir que es registra a Europa a finals del segle XVIII, la «furia de la lectura» esmentada al títol del llibre, que suscita mesures de control de les autoritats polítiques i religioses («La furia de la lectura»). Això no obstant, en altres capítols Rodríguez analitza aspectes complementaris de la lectura: si té en compte les aportacions de la neurociència no oblida la sociologia, sobretot quan pren en consideració els índexs de lectura dels adolescents i l’abisme creixent entre els nadius tipogràfics i els nadius digitals («El milagro de la lectura», p.105-127); el refús dels joves a llegir com a defensa («No leer», p. 153-168); l’aprenentatge de la lectura a l’escola, l’accés als llibres i les maneres de llegir («La lectura letrada y la dimensión social de la lectura», p. 197-206); el temps de la lectura, una anàlisi molt suggestiva de la representació narrativa del temps i de la temporalitat de la lectura («El tiempo de la lectura», p. 235-250); les propostes d’alfabetització radical de Paulo Freire resumides en l’eslògan reading the word & the world (p. 244), és a dir, llegir el mot i el món («Leer el mundo», p. 251-262); la lectura i la creació col·lectives o en col·laboració tant a Internet com a l’escola com a programa de futur («Leer y crear colaborativamente», p. 263-281).
He reservat un capítol per dedicar-li un comentari específic. A «La importancia de las formas» (p. 207-218) el tema és la literatura, en concret la narrativa. Amb habilitat, Rodríguez tria la figura d’Émile Zola com a exemple de la doble funció d’intel·lectual políticament compromès i d’escriptor preocupat per la funció social de la literatura; Zola defensa una poètica, el naturalisme, que s’escampa per tota Europa i també per la Península, on Leopoldo Alas, Clarín, la fa seva en una primera etapa, però l’abandona més endavant per l’opció oposada que representava Gustave Flaubert, l’art per l’art. Per a la seva anàlisi, Rodríguez manlleva el concepte de camp literari de Pierre Bourdieu i fa una descripció sintètica de les opcions concurrents al camp literari en llengua espanyola a finals del segle XIX amb l’objectiu de remarcar la necessitat de llegir de manera adequada els diferents estils entesos com a posicions ètiques i polítiques indissociables (p. 217). Encara que Rodríguez no fa servir el concepte en aquest capítol, cal entendre que les posicions dels escriptors en qualsevol camp literari s’organitzen en funció del cànon dominant; naturalment, un cànon només el pot definir o imposar l’opció dominant en el camp que produeix el valor i els criteris de legitimació de les obres mitjançant instruments com la crítica, les revistes, les editorials i, per als autors consagrats (no pas per als més venuts), l’ensenyament (p. 271); un cànon que no solament imposa una jerarquia d’autors, obres i estils (la llista de noms que cal conèixer), sinó que prescriu com cal llegir-los, com s’han d’interpretar (p. 257, 299). Però Rodríguez no oblida que el cànon literari no té res d’immutable, sinó que evoluciona en funció de les lluites internes al camp i per efecte del poder, com evolucionen les pràctiques de lectura i els llibres mateixos ocupen una posició diferent en l’accés al saber (p. 103). I per això sosté que no cal un cànon que estipuli la jerarquia de valors de les obres literàries per orientar-nos en la marejadora pluralitat del segle XXI, sinó que allò que ens hem de preguntar és si la lectura encara pot ser una «brújula ética y moral» (p. 290). Rodríguez va encara més enllà i proposa un model educatiu per treballar el cànon i els clàssics amb els joves, una manera d’aconseguir que se’ls facin seus, que els sentin propers: que els reescriguin, que els recreïn, que hi experimentin, que entrin en el joc de la cultura de la participació electrònica (p. 278-279).
He deixat per al final el capítol que té com a títol «Hola, soy yo, el autor» (p. 219-233) per diverses raons. La més òbvia és perquè Joaquín Rodríguez s’hi fa present i explica un parell de claus de la seva obra: d’una banda, el deute intel·lectual amb Bourdieu, palès en moltes pàgines, i de l’altra, l’anècdota personal que justifica que el llibre comenci i acabi parlant de Jorge Semprún a la biblioteca del camp de concentració de Buchenwald (p. 220). Hi ha un tercer aspecte que crec interessant destacar: l’opció d’escriure el seu llibre fent servir no el pronom de primera persona sinó el de la tercera, seguint el model de Pierre Bourdieu (p. 232-233). En efecte, el llibre s’obre amb la narració de l’avís per part del bibliotecari de Buchenwald que Jorge Semprún ha de tornar els libres que té en préstec (p. 21-22) i es tanca, a l’últim capítol, amb el retorn dels llibres reclamats, una gestió normal en una situació totalment anormal, fins i tot quan els presoners del camp ja han estat alliberats (p. 297-298 i 300-301).
Rodríguez explica que ha escrit La furia de la lectura tenint present La escritura o la vida (1995), de Jorge Semprún,[3] perquè el va commoure. De fet, el primer capítol del seu llibre duu un títol que evoca el de Semprún, «La lectura o la vida» (p. 21) i el penúltim n’és una resposta, «La lectura y la vida» (p. 283-296); si en aquell calia triar entre l’una i l’altra, en aquest n’afirma la relació declarant, al subtítol del capítol, que la lectura, com la literatura, és un laboratori moral (p. 283). Aquest darrer capítol afegeix més propostes docents a les exposades al capítol anterior; en concret, Rodríguez hi repassa, primer, el projecte The Many Stories Library, la biblioteca de les múltiples històries o, com diu Rodríguez, «La biblioteca de nosotros mismos» (p. 284), com a model d’activitat a unes aules multiculturals i plurilingües en què els alumnes poden contar les seves pròpies històries, eludint la imposició d’una història única i cercant un «equilibri d’històries», com proposa Chimamanda Ngozi Adichie (p. 287-288); després, evoca el projecte Untold Stories: Learning with Digital Stories, amb l’objectiu de compartir maneres diferents de mirar i llegir el món (p. 289); i, finalment, sintetitza els resultats d’un llibre de Jèmeljan Hakemulder, The moral laboratory (J. Benjamins, 2000), que exposa els resultats d’un experiment dedicat a estudiar els efectes positius de la lectura de la literatura sobre la percepció social i el concepte moral d’un mateix (p. 290-293). Rodríguez arriba a la conclusió que «la lectura puede ser, también, un laboratorio moral, no porque quepa o sea deseable reducir la literatura a mera catequesis o simple propaganda, sino porque la literatura es la suma indivisible de una forma de expresión con marcado carácter estético en la que se revela una dimensión ética y política» (p. 296).
Em sembla que queda clar que, si bé Rodríguez es preocupa de la lectura en un sentit general i del seu ensenyament en concret, s’acaba centrant en noves maneres d’estudiar i llegir literatura, fent-se seu, entre altres, el model de la fanfiction (p. 264 i següents). Dona arguments molt sòlids, convincents, sobre els beneficis de la lectura de la literatura, però si pensem com és d’urgent que un estudiant de primària o secundària sigui capaç de llegir, comprendre i resumir un text, qualsevol text, convindria ampliar la perspectiva i incloure en les pràctiques de lectura altres tipus de textos, d’històries; sobretot quan el mateix Rodríguez pren nota de la falta d’interès d’aquests alumnes per les obres canòniques o clàssiques, percebudes com objectes inassequibles i estranys (p. 264).
De La furia de la lectura m’ha agradat particularment que, tal com declara al principi, presti atenció als que no llegeixen i a les raons que tenen per no fer-ho. Encara més, ens fa memòria del que hauria de ser una obvietat: «Leer no es algo natural. Menos aún lo es el gusto por la lectura, el deleite por los libros o la literatura» (p. 203, vegeu també p. 107-108). En aquest sentit, la raó per la qual les campanyes de foment de la lectura pequen d’ingenuïtat, sosté Rodríguez, és perquè no tenen en compte la disposició de les persones que no gaudeixen d’una herència cultural o no tenen prou estímuls que els facin valorar la inversió de temps en la lectura sobretot d’obres literàries. Un repte per a aquest tipus de campanya podria ser difondre, fer entendre, que, sobretot quan llegim narracions, «[l]a lectura nos regala tiempo a cambio, eso sí, de que le dediquemos tiempo» (p. 244).
Enric Sullà
Catedràtic de Teoria de la Literatura i Literatura Comparada de la UAB, professor del postgrau de Prescripció Lectora de la UB
Afegeix un nou comentari