Reivindicació i ètica de la lectura

Mèlich, Joan-Carles. La sabiduría de lo incierto: lectura y condición humana. Barcelona: Tusquets, 2019. 432 p. (Condición humana; 4). ISBN 978-84-9066-744-6. 21 €.

La sabiduría de lo incierto és, d’un costat, una reivindicació i un formidable elogi de la lectura, i, de l’altre, una fascinant proposta de filosofia de la lectura o, encara millor, d’una ètica de la lectura, íntimament lligada a la reflexió filosòfica que Joan-Carles Mèlich, professor de Filosofia de l’Educació a la UAB, ha anat elaborant en un seguit de llibres (i nombrosos articles).

Referint-me només als llibres que he tingut a mà (i en la llengua en què els he llegit), a Filosofía de la finitud (2012) Mèlich diu que li agrada l’assaig perquè no és sistemàtic, perquè li permet ser parcial i no resoldre els problemes que es planteja, perquè, en definitiva, l’assaig és la «forma literaria que adopta la palabra humana para mostrar con más precisión la finitud» (2012, p. 23). De l’obra de Mèlich, precisament, La sabiduría de lo incierto és un dels llibres més llargs; més breus són La lección de Auschwitz (2004) i la parella L’experiència de la pèrdua (2017) i La condició vulnerable (2018), que remarco que duen com a subtítol Assaig de filosofia literària. A La lectura com a pregària (2015) i La prosa de la vida (2016), subtitulats Fragments filosòfics I i II respectivament, també molt breus, hi recull citacions, aforismes i fragments amb idees sovint elaborades en obres posteriors. Contra els absoluts (2018) és un llibre força llarg de converses amb Ignasi Moreta que proporciona claus molt útils d’ordre biogràfic i intel·lectual a qui estigui interessat en la suggestiva obra filosòfica de Mèlich. Si bé és cert que La sabiduría de lo incierto es pot considerar un assaig, també ho és que pren un aire de summa, de resum d’una profunda i rigorosa reflexió sobre la funció de la literatura, els clàssics i les humanitats en les vides dels éssers vulnerables que som les persones.

El mateix Mèlich reconeix que la finitud és el tema central de la seva filosofia, i des d’ella ha intentat repensar l’ètica i l’educació; finitud és la paraula que li permet «englobar tota una sèrie d’anticonceptes que configuren la [seva] filosofia literària: contingència, corporeïtat, compassió, crueltat, perdó, víctima, pèrdua, absència, etcètera», que el porta a una filosofia que «parla de la vida contingent, vulnerable, fràgil» (2018b, p. 16, 18 i 30). Mèlich considera que la reflexió sobre la «condició vulnerable de la vida» s’ha de fer des d’una filosofia que qualifica de literària, radicalment contrària a la metafísica (i al seu contingut moral, normatiu), una filosofia que obre les portes a l’ètica, perquè la condició vulnerable, que és la pròpia de la vida humana, necessita l’ètica. La seva tesi és que «els cossos vulnerables no poden existir sense l’ètica, que ja no s’haurà d’entendre en termes de normativitat [moral], sinó que a partir d’ara s’haurà de pensar com a cura de si i de l’altre, com a responsivitat» (2018a, p. 16). No solament això, aquesta ètica «només es pot narrar des d’una òptica literària», perquè s’ocupa de les passions, de les singularitats, de les situacions, de les ambigüitats i de les ombres; això no obstant, l’ésser vulnerable «no pot eludir la moral cultural, perquè forma part de la gramàtica que cada humà ha heretat en néixer»; això no obstant, si bé la filosofia literària refusa les morals metafísiques, «declara que les morals socials, culturals, històriques són ineludibles», però una moral «en la provisionalitat i que no deixi de ser-ho mai» (2018a, p. 24 i 26). La filosofia literària és, en fi, una «filosofia material i de l’ambigüitat, del flux del temps, de la imprevisibilitat dels esdeveniments i de les relacions finites, dels apunts, dels assajos i fragments, perquè només des d’aquest tipus de filosofia es pot pensar l’ètica com a relació, com a resposta, com a compassió, com a cura de si i de l’altre» (2018a, p. 33). A L’experiència de la pèrdua, Mèlich declara que la seva filosofia literària troba inspiració, de la banda de la filosofia, en Arthur Schopenhauer i Friedrich Nietzsche, a més de pensadors que anomena «postestructuralistes» com Michel Foucault, Emmanuel Levinas, Jacques Derrida i Judith Butler, però, de l’altra banda, de manera decisiva, «té molt present l’obra de grans escriptors de la tradició occidental, des de Sòfocles, Cervantes i Shakespeare fins a Dostoievski, Tolstoi, Kafka, Rilke, Joyce, Proust, Thomas Mann, Beckett, Virginia Woolf i Philip Roth» (2017, p. 26, n. 8).

A La sabiduría de lo incierto Mèlich insisteix que, en contra de la tradició metafísica, és possible una altra mena de filosofia, «una “filosofía de la formación”, de las transformaciones y las deformaciones, de la creación y la herencia, del acontecimiento y la contingencia, una filosofía de la lectura» o, modulant expressions anteriors, una «filosofía literaria, de la lectura y de la formación, un pensamiento que narra la vida como un viaje sin brújula» (2019, p. 29). Mèlich sosté que l’ésser humà és un «ésser que llegeix» i que ho feia abans que existissin els llibres i tot, perquè es nodreix de mites, narracions i històries; en una afortunada expressió, Mèlich afirma que som éssers «enredats en històries» (2019, p. 20). Sosté Mèlich que llegir és transformar-se, perquè «ser lector es ser en imprevisible formación», perquè la lectura «forma la existencia transformándola» (2019, p. 17; la cursiva és de l’original). La lectura no es redueix només, com hem vist, a una metàfora de l’existència, sinó que esdevé la mateixa existència, una existència «inquietant i imprevisible», característica de la finitud (2019, p. 24). A la primera pàgina del llibre, amb una indubtable eficàcia expositiva, Mèlich escriu que llegir és «detenerse un instante en el flujo del tiempo y enfrentarse a algo que nos interroga y desafía, es iniciar un viaje que nunca se sabe adónde conduce, es caminar y perderse en un texto, como quien se pierde en un bosque, y correr el riesgo de salir siendo otro distinto del que se era al principio»; encara més, llegir «es necesario para habitar el mundo y establecer relaciones con los demás» (2019, p. 15-16).

Com sol ser habitual en els llibres de Mèlich, La sabiduría de lo incierto s’obre amb un «Pórtico» (p. 15-34) que en resumeix les idees bàsiques i en descriu l’estructura. D’entrada, en justifica el títol emparant-se en Milan Kundera, «estar dispuesto a habitar ese mundo temporal, finito e histórico, es poseer una “sabiduría de lo incierto”», que és el saber propi de la nostra condició finita, un saber que posa èmfasi en l’herència de les narracions, de les històries que ens han contat. En concret, una de les tesis del llibre és que «la lectura de los clásicos, de los textos venerables, no aporta conocimiento sino sabiduría, porque no nos dicen cómo tenemos que dirigir nuestras vidas, sino todo lo contrario, porque su lectura es productora de interrogantes, de dudas y de inquietudes» (2019, p. 33). Precisament, a la primera part, Mèlich examina una sèrie de «textos venerables», expressió que prefereix a l’habitual de «clàssics»; uns textos que són venerables perquè han resistit el pas del temps, perquè no parlen només del que preocupava l’autor quan els va escriure, sinó que tracten de «nosotros mismos, de nuestras vidas, de nuestra condición humana (e inhumana)», són textos de «sentido infinito, inagotable, que simpre dicen más y de forma distinta», textos que provoquen «una caída en un abismo», la lectura dels quals produeix un «vértigo de sentido» (2019, p. 27). De fet, Mèlich dona una llista de clàssics, de noms venerables, més que no pas de textos, uns clàssics (noms i obres) als quals torna sovint en les seves obres i que es pot dir que constitueix un cànon personal (2019, p. 27-28).

A la primera part, «La herencia de una biblioteca» (2019, p. 37-214), Mèlich ofereix lectures molt sensibles i agudes de textos memorables de la tradició occidental en els quals sap trobar dramatitzacions dels processos de lectura. Sosté, en primer lloc, que «llegar al mundo es heredar una “biblioteca”, un “mundo ordenado” de libros y de historias»; en segon lloc, que l’ésser humà és un homo narrans, perquè «no hay existencia sin interpretaciones, sin relaciones ni mediaciones»; i, en tercer lloc, que llegir (o contar) és interpretar de moltes maneres, i és tal la diversitat de les interpretacions que arriba a generar incertesa (2019, p. 39-40). Al primer capítol, «Las sombras de la caverna» (2019, p. 37-57), Mèlich examina el mite de la caverna de Plató i el fa servir com al·legoria de la lectura: el presoner que surt de la caverna i contempla la llum del sol ja sap què és el bé, sense ombres ni matisos, i pot imposar el seu saber als altres, un saber absolut; però no és això el que fa la lectura, que es mou en les ombres de la caverna, que comporta interpretació, i si hi ha interpretació per força n’hi ha més d’una, perquè és plural i infinita, o no és interpretació (2019, p. 53).

El segon capítol, «La escritura sagrada» (2019, p. 58-85), sotmet a examen la Bíblia, el llibre per excel·lència. Diu Mèlich que amb la Bíblia passa de ser un homo narrans, aquell que conta històries, a ser un homo legens, un lector que estudia i repeteix la paraula divina (2019, p. 61). La Bíblia, qualsevol text sagrat, suscita el problema de la memòria, de la transmissió, perquè, al cap i a la fi, la memòria és una biblioteca, la qual cosa significa que no solament ens és llegat un món, sinó una interpretació del món que té sempre un contingut moral (2019, p. 73).

El tercer capítol, «La lectura y la muerte» (2019, p. 86-103), és dedicat a Michel de Montaigne, mestre del pensament i de la lectura, perquè l’un no és possible sense l’altra, i també mestre de l’assaig, gènere que Mèlich adopta com a idea central de la seva filosofia de la lectura: «”Ensayar” la propia vida es darse forma y, por lo tanto, transformarse infinitamente» (2019, p. 89-90).

El quart capítol, «Los tres viajes de Descartes» (2019, p. 104-123), fa una lectura molt sensible i convincent del que tothom considera un clàssic de la filosofia, el Discurs del mètode, de René Descartes, i aconsegueix fer-lo percebre com una autobiografia intel·lectual, i com un estímul per declarar (amb l’ajuda d’E. Levinas) que, si bé se sol entendre la lectura com una cerca del sentit, com l’intent d’esbrinar el sentit real del text, el que aconseguim és només un sentit, mai l’únic sentit (2019, p. 123).

El cinquè capítol, «Los peligros de la ficción» (2019, p. 124-143), està dedicat a examinar l’enunciat del títol en tres grans novel·les, el Quijote, de Miguel de Cervantes, l’Emili de Jean-Jacques Rousseau, i Madame Bovary, de Gustave Flaubert, en totes les quals la relació entre la realitat i la ficció suscita problemes als protagonistes. Però el que de debò vol dir Mèlich és que «no es posible formar una vida, la propia o la de cualquier otro, sin la ficción», i ja sabem que sense lectura no hi ha formació (2019, p. 134); així que, a desgrat que només proporciona incerteses, a desgrat del possible perill de la lectura de ficcions, la formació mitjançant la ficció és l’única formació possible perquè «som històries» (2019, p. 314).

El sisè capítol, «Las lecciones de Zaratustra» (2019, p. 144-169), li serveix a Mèlich per reblar una mica més l’atac a la metafísica reprenent algunes idees de Nietzsche, com ara l’afirmació «no hi ha fets, només interpretacions» (2019, p. 149), fonamental en la versió més desbocada del pensament postmodern. Més rellevant per a l’argumentació de fons és la descripció que fa Mèlich de la lectura de Nietzsche, dolorosa i perillosa alhora, i la que proporciona el mateix Nietzsche de la lectura lenta, que es concreta en la filologia (2019, p. 155). També és important la descripció del perspectivisme en oposició al relativisme, que relaciona amb la interpretació i la significació d’un text, que el porta a dir que «no hay, ni puede haber, una interpretación que cierre o que clausure el significado de un texto. Porque cada interpretación es finita, la interpretación es infinita; la lectura es infinita. La interpretación se da en un conflicto de múltiples interpretaciones» (2019, p. 160). Això no obstant, Mèlich precisa que no tot està permès, que no es pot atribuir qualsevol significat a un text; el que passa és que la lectura i la vida són formes i, per tant, es poden transformar infinitament (2019, p. 162).

Mèlich està d’acord amb Harold Bloom, que a El cànon occidental considera que Sigmund Freud és un gran escriptor i li dedica el setè capítol, «Leer los sueños» (2019, p. 170-192); però, a part de cridar l’atenció sobre la suggestiva anàlisi de la cultura de Freud, en destaca la pràctica de la interpretació dels somnis i l’exploració d’un concepte que té un paper de gran importància en l’art i la literatura: el sinistre, que li serveix per concloure que la visió de la condició humana des de la lectura «supone pensar lo humano desde lo inhóspito, desde “lo indominable”, porque lo lee pero también es leído, y es en ese juego de lecturas, en ese conflicto, donde descubre de repente que hay algo en la existencia que no está en su sitio» (2019, p. 192), que seria el sinistre (o l’ominós).

El vuitè capítol culmina la primera part amb una defensa de «Los libros venerables» (2019, p. 193-214), denominació que, com he dit, Mèlich prefereix a la de «clàssics», tot i que les fa servir indistintament. Si pren aquesta decisió és perquè vol considerar els textos clàssics des de la «perspectiva de la veneració»: una obra és clàssica perquè és «venerable», objecte d’admiració i de reverència; és admirable perquè significa més del que pot expressar, perquè sempre interpel·la els seus lectors tant o més que la primera vegada, perquè és superior a qualsevol text que el vulgui interpretar, perquè ens parlen de la nostra condició i de la nostra quotidianitat, perquè ens diuen què podem fer, però no què hem de fer (2019, p. 210). Malgrat la importància que concedeix a la lectura dels «textos venerables», Mèlich adverteix que la seva lectura no ha impedit el sofriment i l’extermini en massa; està convençut, però, que, encara que no en tinguem cap garantia, la lectura dels «textos venerables» podria servir com una espècie de «força antidogmàtica», una «força desestabilitzadora» que provocaria en el lector que allò que «antes era indudable y se daba por supuesto, se convierte ahora en frágil y provisional» (209, p. 212-213).

La intenció de la segona part, «La condición lectora» (2019, p. 215-396), argumenta el subtítol del llibre, Lectura y condición humana, més concretament, la relació entre la «condició lectora» i l’ètica. Aquesta part està estructurada de manera simètrica a la primera, amb vuit capítols que culminen en l’exposició de l’anunciada ètica de la lectura al vuitè; però aquests capítols no examinen un autor i els textos que Mèlich en vol destacar, sinó que proporcionen una anàlisi temàtica rigorosa, detallada, matisadíssima, d’aspectes crucials de l’escena de la lectura i de les condicions i operacions que la fan possible. Només en retindré tres moments que considero de gran importància: la filosofia del llibre o de la lectura (una modulació de la filosofia literària), l’estupor i l’ètica de la lectura. Sosté Mèlich que un ésser finit té diverses raons per ser lector. En primer lloc, perquè necessita la lectura per enfrontar-se al seu present; el llibre li permet la relació amb el passat, amb l’herència cultural, que li facilita instal·lar-se en el present. En segon lloc, el llibre palesa una absència, perquè si bé hi ha el que diu, allò que hi ha escrit a les pàgines, també hi ha el que no diu, allò que no s’hi ha escrit i que el lector descobreix. En tercer lloc, la ficció: un ésser finit necessita la ficció i les ficcions, els personatges i les històries de ficció: «Sin ficciones no hay acceso al mundo, no hay ninguna posibilidad de inventar una vida, sin ficciones no hay “yo”, sí mismo, identidad», perquè el mateix jo és una ficció; és més, és la ficció el que fa possible la realitat, la ficció fa la vida possible (2019, p. 240-241). Finalment, la consideració del llibre mateix porta Mèlich a una suggestiva disquisició, guiada per Heidegger, sobre la diferència entre objecte i cosa, que li permet d’afirmar que el llibre que jo llegeixo és una cosa, perquè és a prop meu, a vegades dins meu (2019, p. 241-246).

Adaptant Heinrich Rombach, Mèlich examina algunes de les característiques estructurals de l’estupor, que considera un fenomen bàsic de la lectura: la paraula escrita (el text conté paraules, oracions, metàfores, conceptes, però també «espais buits» i silencis, que no podrà omplir l’autor absent); la relectura (es pot tornar a llegir un llibre però no se sent el mateix, perquè repetir no és reiterar); la ressonància (la lectura no acaba quan es tanca el llibre, sinó que continua, ressona); una ruptura de la relació subjecte-objecte (un cop iniciada la lectura, en un moment o altre, el lector entra dins del llibre, forma part de l’escriptura, esdevé escriptura); un estupor de resistència (encara que un es llegeixi a si mateix, la lectura no pot ser un pretext per legitimar qualsevol cosa que es vulgui); finalment, un estupor d’obertura (llegir és obrir-se al text, posar en risc els prejudicis; llegir és recrear). Com a resum del fenomen de l’estupor, diu Mèlich que l’ésser humà ha estat sempre homo narrans, però que ha esdevingut homo legens i no ho pot deixar de ser: sense deixar de ser «ens-que-conten-històries», els humans són «éssers-lectors-de-llibres» (2019, p. 277-282). Potser Mèlich podria també tenir en compte l’homo videns, perquè la lectura d’imatges és cada vegada més important, imprescindible en el món d’avui; de fet, Mèlich és un bon lector de pintura, como ho demostren les descripcions que fa d’alguns quadres en aquest mateix llibre, per exemple, al «Telón. Tres figuras femeninas» (2019, p. 397-402).

El capítol vuitè, «Hacia una ética de la lectura» (2019, p. 367-396), esbossa les línies mestres de l’ètica de la lectura anunciada al «Pórtico» (2019, p. 30-31). El capítol comença explicant la diferència entre moral i ètica, distinció que Mèlich troba en l’últim Foucault, i que amplia i fonamenta amb les reflexions ètiques de Levinas; la distinció és crucial perquè llegir un llibre «supone ser capaz también de distanciarse de la tradición, esto es, de la gramática heredada y de la moral que vive en esta gramática, y, por lo tanto, de descubrir otras bibliotecas que no son aquella en que uno ha nacido. Leer es heredar un mundo y también es separarse de él» (2019, p. 385-386). Segons Mèlich, la lectura «abre una grieta en el mundo, en la gramática heredada», perquè llegir és «romper con una identidad encerrada en las normas y valores de una tradición, es dejar de preocuparse por uno mismo, una preocupación ególatra, y darse cuenta de que uno se configura desde la otredad del libro [...] Leer un texto venerable es inclinarse ante una alteridad que (me) sobrepasa» (2019, p. 386-387). Per introduir la relació ética, Mèlich proposa al lector que s’imagini llegint, una circumstància en què «irrumpe una situación ética, cara a cara», una situació configurada per una sèrie d’elements. L’ètica de la lectura comença amb el respecte: respecte o veneració «a una escritura que viene de lejos, a esa escritura que persiste en el tiempo sin dejar de ser tiempo y que sigue desasosegando al lector sin darle tregua»; respectar un text vol dir, a més, «estar en condiciones de pensar de otro modo, contra sus ideas, contra su autor, diferentemente» (2019, p. 387-388). En segon lloc, és una ètica del silenci: «Leer, detenerse, volver sobre lo leído, una y otra vez, cerrar el libro y dejarse llevar por esas palabras que todavía vibran en el silencio» (2019, p. 388-389). En tercer lloc, és una ètica de la infidelitat: «Ir de un libro a otro, cambiar de libro, pensar “de otro modo que el libro”. Atreverse a descontextualizarlo, a arrancarlo de su historia, del momento en que fue pensado y escrito, realizar una especie de ejercicio contrario a la hermenéutica»; el lector ha de ser «extemporáneo y, de algún modo, irreverente [,] heterodoxo y desobediente» (2019, p. 389-390). Un quart aspecte és el desassossec, la inquietud del no saber; la saviesa del clàssic, del text venerable, posa de manifest la nostra ignorància, perquè «es una fuente de interrogantes fundamentales, de esas preguntas que no pueden responderse con conocimiento técnico, ni de una vez por todas»; encara en aquest ordre, Mèlich diu que llegim perquè «somos finitos, porque existir es vivir en el desasosiego, en la duda y en la incertidumbre, y porque un clásico es un texto que nos acompaña en esa misma duda» (2019, p. 391-392). En últim lloc, és una ètica anàrquica perquè no té fonament, ni origen ni finalitat: «Leemos con o junto a, pero esos que nos acompañan están tan desprovistos de lo que podríamos llamar “seguridades ontológicas, teológicas o morales” como lo estamos nosotros» (2019, p. 392-393). Glossant el títol del llibre, Mèlich sosté que la «sabiduría de lo incierto no es una sabiduría de la absoluta ignorancia, sino de una “cierta” ignorancia. No es que uno no sepa nada, sino que no sabe nada “absoluto”», és a dir, no sap res que tingui a veure amb la metafísica i la moral corresponent (2019, p. 393). Pel que fa a l’ètica de la lectura, diu Mèlich que «no tolera código alguno porque es una respuesta a otro, a alguien o a algo que “irrumpe” en una situación inaudita (toda auténtica situación es inaudita), en una situación en que los códigos, los deberes y las normas saltan por los aires» perquè, si no, no seria lectura. Aquesta ètica és «responsiva», és una resposta a una situació de «radical excepcionalitat» (cada nova lectura és excepcional), és una resposta a un text que «no nos ayuda a vivir resolviendo nuestras perplejidades, sino todo lo contrario, es la respuesta a un libro que nos transforma la vida»; és una ètica, doncs, «vista desde la formación, desde las transformaciones y las deformaciones, desde las situaciones y las contingencias, desde las incertidumbres». D’acord amb la concepció que proposa Levinas de l’ètica, Mèlich creu que mai no sabrem si hem llegit un llibre correctament (és clar que, diu, no hi ha maneres correctes de llegir) i per això tampoc no podrem saber si hem respost adequadament a la situació perquè no hi ha cap manera adequada de respondre-hi (2019, p. 30-31). L’ètica de la lectura així entesa procedeix d’una «experiencia de sí y del mundo que nace como respuesta a la interpelación de los libros y que opera en las sombras, en el tiempo, en el silencio, en el sufrimiento, en el perdón, en el miedo, en la vergüenza, en el acontecimiento, en la compasión y en la despedida» (2019, p. 32).

Rellegint el passatge que acabo de citar, es pot comprovar no solament que resumeix una bona part dels temes que preocupen l’autor, sinó també un notable domini de la llengua (tant en català com en castellà) que s’adiu amb la pràctica de l’assaig i la presència deliberada d’un jo. Quan Ignasi Moreta li diu que té voluntat estètica, ambició literària, Mèlich li respon que no gosaria dir tal cosa d’ell mateix, però concedeix tot seguit que si «em diuen que els meus llibres són literatura, i bona literatura si pot ser, per mi és el màxim. I poesia, encara més» (2018, p. 141-142). Això no obstant, Mèlich es considera filòsof i no escriptor, com es palesa en l’ús del vocabulari filosòfic, en les autoritats que invoca, en el to general del discurs. Cal dir que, a La sabiduría de lo incierto, l’anàlisi filosòfica, densa i rigorosa, conviu còmodament amb citacions sempre rellevants i suggestives de passatges dels textos literaris (venerables) que encaixen amb l’argumentació, amb descripcions i interpretacions sintètiques, sempre estimulants, d’aquests mateixos textos (per exemple, de La transformació, de Franz Kafka, o de Tot esperant Godot, de Samuel Beckett). El que sí que se li pot fer notar a Mèlich és que algunes lectures de teoria de la literatura (a més de George Steiner, Walter Benjamin, Harold Bloom o l’aparició fugaç d’Antoine Compagnon, encara podria ser que em descuidi algun nom) li farien servei per reforçar la seva argumentació. Menciono només que des de 1980 s’ha produït un «gir ètic» en els estudis literaris; d’aquesta tendència destaco només un nom, Robert Eaglestone, que té una sorprenent afinitat amb Mèlich perquè tots dos comparteixen l’interès per Levinas i l’ètica (vegeu la propera ressenya en aquest mateix blog del seu llibre La literatura: per què és important, encara que no hi té una relació directa). Minúcies a part, sospito que La sabiduría de lo incierto convencerà sobretot els qui ja estan convençuts del valor dels clàssics (els «textos venerables») i de la necessitat de la lectura atenta, lenta i en silenci; no sé si interessarà aquells que, des de la filosofia, potser hi trobaran massa literatura, i podria ser que a alguns estudiosos de la literatura els sembli que el llibre envaeix el territori que els pertany. Convencerà o no, però estic convençut que, a qui el voldrà llegir, i jo els ho recomano, La sabiduría de lo incierto els commourà i els farà pensar alhora.

Enric Sullà
Catedràtic de Teoria de la Literatura i Literatura Comparada de la UAB, professor del postgrau de Prescripció Lectora de la UB.

Referències bibliogràfiques
Mèlich, Joan-Carles (2004). La lección de Auschwitz. Barcelona: Herder.
Mèlich, Joan-Carles (2012). Filosofía de la finitud. 2.ª ed., rev. y amp. Barcelona: Herder.
Mèlich, Joan-Carles (2015). La lectura com a pregària: fragments filosòfics I. Barcelona: Fragmenta. Reimpressió corregida, 2017.
Mèlich, Joan-Carles (2016). La prosa de la vida: fragments filosòfics II. Barcelona: Fragmenta.
Mèlich, Joan-Carles (2017). L’experiència de la pèrdua: assaig de filosofia literària. Barcelona: Arcàdia.
Mèlich, Joan-Carles (2018a). La condició vulnerable: assaig de filosofia literària 2. Barcelona: Arcàdia.
Mèlich, Joan-Carles (2018b). Contra els absoluts: converses amb Ignasi Moreta. Barcelona: Fragmenta.

tipus document

Afegeix un nou comentari

Filtered HTML

  • Les adreces web i de correu electrònic es transformen en enllaços automàticament.
  • Etiquetes HTML permeses: <a href hreflang> <em> <strong> <cite> <blockquote cite> <code> <ul type> <ol start type> <li> <dl> <dt> <dd>
  • Les línies i paràgrafs es trenquen automàticament.