«Del vicio de los libros»

Carroll, Lewis; Gladstone, W.E.; Roberts, William; Roosevelt, Theodore; Whrton, Edith; Woolf, Virginia. Del vicio de los libros. Present. y trad., Íñigo García Ureta. Madrid: Trama, 2019. 132 p. (Largo recorrido). ISBN 978-84-949586-8-7. 18 . 

Per què es publiquen llibres sobre el gaudi de la lectura? A qui habitualment no llegeix, aquesta mena de llibres no li cridarà gens l’atenció per la senzilla raó que es perd el plaer que provoca la lectura; qui habitualment sí que llegeix (tant si ho fa de tant en tant com si no pot estar mai sense un libre entre les mans), no necessita que li diguin que llegir produeix benestar. Llavors, per què es publiquen llibres com el que és objecte d’aquesta ressenya, Del vicio de los libros?

Doncs perquè els lectors constants sabem que els llibres ens produeixen bones estones emocionals i intel·lectuals, però que per molt que llegim (o potser precisament per això), no som capaços d’explicar com la lectura produeix en nosaltres aquestes bones estones. Perquè si ens posem a recordar les bones estones, ens adonem que les «estones» són més duradores que el temps emprat en la lectura i, en última instància, totes aquestes «estones» ens han modelat tal com som.

Per això, qui llegeix molt, sempre voldrà llegir molt, perquè mai se sentirà del tot conformat, ja que sap que cada llibre li aportarà alguna cosa més. I, qui llegeix molt, és també algú amb curiositat perquè també vol saber de quina manera cada llibre el conformarà. I aquesta curiositat el portarà a llegir sobre llibres que intentin explicar-li de quina manera la lectura produeix aquests canvis en la seva persona. Per aquest motiu, per saciar la curiositat, es publiquen llibres com Del vicio de lo libros.

Què trobarem a Del vicio de los libros? Com diu Íñigo García Ureta (el compilador i traductor dels textos) a la presentació-introducció, el que fonamentalment hi trobarem serà «una alabanza del lector» a través de sis textos de sis prestigioses personalitats lligades a les lletres, ja sigui perquè foren grans lectores, grans escriptores o (gens estrany) totes dues coses.

El primer dels textos ens dona les instruccions necessàries per emmagatzemar els nostres llibres eficaçment i eficientment. Qui ens dona les mides idònies dels nostres prestatges és William E. Gladstone que, durant el segle XIX, fou elegit primer ministre del Regne Unit en quatre ocasions i, a més a més, fou un gran col·leccionista de llibres, fins al punt que va fundar una biblioteca amb el seu nom. Qui millor, doncs, per explicar-nos com ordenar els nostres llibres? Entre dades tècniques de fondàries i llargades, ens trobem amb altres motius a tenir en compte per a un correcte emmagatzematge de llibres: «un libro, como el hombre de quien extrae su linaje, consta de cuerpo y alma. Y no siempre son proporcionales entre sí». I què eren els llibres per a Gladstone, ell que tants en tenia? «Son los aliados del pensamiento del hombre. En cierto sentido están enemistados con el mundo». 

Al següent text, l’escriptora Edith Wharton ens fa adonar-nos que la lectura pot ser un vici però, com que la societat ho considera una virtut, és el vici més complicat d’erradicar ja que, per aquell que no és lector, trobar-se amb un lector empedreït és quelcom digne d’elogi. Per a aquest lector-empedreït, però, és quelcom natural que no mereix tant d’entusiasme. No obstant, «leer no es ninguna virtud, pero leer bien es un arte»: que es consideri la lectura com una qualitat moral propicia que sorgeixi un tipus de lector que Wharton anomena «lector mecànic», que no aprofundeix en el que llegeix i que llegeix llibres trivials, i és aquest tipus de llibre els que Wharton identifica com a danyosos, perquè no requereixen una lectura atenta i propicien l’aparició d’altres agents mecànics, com els crítics-mecànics, que empobreixen el nivell literari del que es publica.

Segurament perquè tots ens convertim en lectors mecànics durant les vacances, el següent text del llibre és de qui fou president dels Estats Units i premi Nobel d’Economia Theodore Roosevelt, que tenia molt clar què hem de llegir durant el període vacacional: allò que també llegiríem a casa. I què llegia Roosevelt? A partir d’aquí, el capítol es converteix en un elogi de la lectura per una de les conseqüències que tot bon lector (curiós de mena) coneix: un llibre et porta cap a un altre llibre, i aquest, cap a un altre, etc., sense aturador.

I què més cal per no ser lectors mecànics? Lewis Carroll, conegut pels seus llibres sobre la nena Alícia en terra de meravelles i A través del mirall, ens assimila l’acte de llegir amb l’acte de menjar. Si cal cuidar el cos, també cal tenir cura de la ment, i si al cos se l’ha d’alimentar, també a la ment cal alimentar-la. Amb un text on desborda imaginació i humor, Carroll ens recorda que un dels processos més importants de l’alimentació és la digestió que, en l’equivalència de la lectura i la ment, vindria a ser l’acte de pensar conscientment en el que estem i hem llegit.

El següent text, en aparença, no té cap relació amb els precedents o amb el següent, però si hem acordat que la lectura ens és necessària perquè ens alimenta, podríem considerar que, igual que hi ha persones que roben perquè passen fam, també podem atribuir l’existència dels lladres de llibres per una necessitat d’alimentar la ment. Però William Roberts, que va ser editor, impressor, llibreter i historiador de tot allò que té a veure amb els llibres, ens treu del nostre benpensant error: molt sovint, «los ladrones de libros son casi siempre personas acomodadas». I entre aquestes persones acomodades, també ens adverteix que els pitjors no són els lladres, sinó els «gorrones», i ens dona un valuós consell: presteu diners, però no presteu llibres. És un capítol a estones força divertit perquè mostra la hipocresia que impregna els lladregots de la classe alta.

I arribem al colofó del llibre: Virginia Woolf. A la introducció, García Ureta diu que el text de Woolf «es la mejor carta de amor a la lectura con la que uno puede toparse». No és pas cap exageració. Començant pel consell sobre la lectura que ens dona Woolf («el único consejo que una persona puede darle a otra persona es […] no seguir ningún consejo sino el propio instinto, fiarse del sentido común y llegar a sus propias conclusiones»), i seguint amb com hauríem de jutjar les nostres lectures: inflexibles, cada llibre s’ha de comparar amb el més gran de la seva classe ja que, fins i tot el llibre més ínfim, té dret a ser comparat amb els millors. Però ens adverteix: abans de comparar i jutjar, cal que «se asienten los posos de la lectura». Llavors s’adona que si llegir exigeix fer ús de les més altes qualitats («imaginación, perspicacia y juicio»), potser no serem capaços de contribuir amb una crítica valuosa. Per tant, el que hem de fer és fer cas del consell de l’inici: atendre el nostre instint. He resumit molt algunes de les idees de Woolf, i encara en quedaria la que tanca el capítol... però com aquelles novel·les de les quals no vols explicar gaire perquè el final l’hauria de descobrir cadascú, vull acabar aquí aquest resum del capítol, i voldria que gaudíssiu amb la seva lectura.[1]

Amb quin altre llibre sobre el plaer de llegir comparareu i jutjareu Del vicio de los libros? Com deia a l’inici de la ressenya, en trobem uns quants de la seva classe a les llibreries, però potser, després d’haver reposat la seva lectura, no seria estrany situar a Del vicio de los libros si no com el millor (això només l’instint de cadascú ho podrà decidir), sí entre els que marquen la mesura per poder jutjar la resta de llibres sobre la lectura que se seguiran publicant (i que així sigui) sobre el plaer de la lectura.

Diego Ruiz Llamas
De la 5a promoció de l’Escola de Llibreria


[1]   Per si voleu llegir aquest capítol, també el podeu trobar a les indicacions que García Ureta ha escrit a la primera pàgina del capítol, en una nota al peu: «Artículo aparecido por vez primera en The Yale Review (octubre de 1926) e incluido en The common reader, second series (1932). Hi ha una traducció al castellà d’aquest llibre (Debolsillo, 2010).

tipus document

Afegeix un nou comentari

Filtered HTML

  • Les adreces web i de correu electrònic es transformen en enllaços automàticament.
  • Etiquetes HTML permeses: <a href hreflang> <em> <strong> <cite> <blockquote cite> <code> <ul type> <ol start type> <li> <dl> <dt> <dd>
  • Les línies i paràgrafs es trenquen automàticament.