Manguel, Alberto. Mientras embalo mi biblioteca: una elegía y diez digresiones. Trad., Eduardo Hojman. Madrid: Alianza, 2017. 203 p. ISBN 978-84-9104-869-5. 14 € llibre en paper, 9,99 € llibre electrònic.
La proposta de fer una ressenya sobre Mientras embalo mi biblioteca, d’Alberto Manguel em va aclaparar. He llegit i consultat diverses vegades la seva magnífica Una historia de la lectura, publicada també per Alianza Editorial el 2017, que no hem de confondre amb una història del llibre, encara que hi estigui molt relacionada. Hi vaig aprendre moltes coses insospitades sobre el fet de llegir, de les quals no es parla gaire i que vaig trobar fascinants com, per exemple, que actualment no llegim de la mateixa manera que els romans, o que l’accés a la lectura ha sigut sempre molt limitat fins al segle XX.
Vaig obrir, doncs, aquesta nova publicació de Manguel amb reverència, en contra de la meva idea que els llibres no han de ser sagrats sinó una cosa tan habitual i pròxima com una cadira o unes sabates, imprescindibles però també desdenyables si no t’interessen o no t’atrapen. I, una vegada més, Manguel va aconseguir que el temps i l’espai desapareguessin, s’evaporessin: vaig passar de llarg l’estació de metro on havia de baixar i no me’n vaig adonar fins dues més endavant, de tan absorbit com estava en la lectura del seu llibre.
El títol és una paràfrasi d’un article curt de Walter Benjamin i Manguel no ho oculta.[1] Tots dos han dut una vida amb nombrosos canvis de residència i han hagut d’embolicar i desembolicar la seva biblioteca unes quantes vegades. Walter Benjamin era d’origen jueu i, pel seu caràcter i per conflictes ideològics, sovint va haver de traslladar-se de ciutat i es va suïcidar a Portbou fugint dels nazis. Alberto Manguel també és jueu, nascut a Buenos Aires, fill d’un diplomàtic, gai –ell no se n’amaga‒, té ciutadania canadenca i ha viscut en diversos països.
A part de la seva extensió, a part que Benjamin parteix del fet de desembalar-la i que Manguel es basa en la trista experiència d’embolicar-la i deixar-la guardada sense saber quan la recuperarà, la diferència entre l’article d’un i el llibre de l’altre radica en el fet que el primer només se centra en el vessant col·leccionista de qui ha construït una biblioteca personal i el segon ho toca més tangencialment i analitza molts altres aspectes dels llibres, de la seva possessió o de com s’assaboreixen.
Després de la portada i la portadella –que d’entrada no acostumem a llegir–, però abans de la dedicatòria i de la citació que habitualment es posa al començament, m’hi vaig trobar el sumari, que consistia únicament en la relació numèrica d’unes digressions i la seva pàgina corresponent: primera digressió, pàgina tal; segona digressió, pàgina tal; etcètera.
Aquesta extravagància em va fer retrocedir fins a la portada per mirar el títol que ja havia vist a la coberta, i així vaig advertir que hi havia un subtítol: Una elegía y diez digresiones. Vaig pensar que l’elegia no devia ser important perquè no apareixia al sumari... o més aviat estava jugant amb el lector, és a dir amb mi.
El vaig fullejar lleugerament i s’hi alternaven dos tipus de lletra: un capítol sense títol i amb lletra rodona anava seguit d’un altre en cursiva, al començament del qual s’indicava, en lletra rodona i més grossa, de quina digressió es tractava; i així alternativament. Descobrir aquest nou joc provocatiu ja em va seduir: la sempre imprescindible captatio benevolentiae, en deien els retòrics.
D’entrada, els capítols que no són digressions –¿deuen ser l’elegia, paraula que no torna a aparèixer enlloc més?–, consisteixen en la descripció realista i detallada de per què havia embalat la seva biblioteca d’uns trenta-cinc mil volums, de per què no se l’havia endut, de les diverses biblioteques que ha tingut des de sempre, de la seva col·lecció de llibres infantils, dels que és un apassionat col·leccionista, i moltes més coses que ja llegireu. Però sempre hi parla de coses concretes.
Les primeres digressions tracten temes més eteris, com per exemple el fet que, fins avui i en el fons de tot, estem sols perquè som individus, que llegim per buscar companyia però sobretot per definir la nostra identitat. O bé que, encara que ara estem sempre a disposició de tothom perquè ho tenim tot a l’abast de la punta dels dits, la soledat no ha desaparegut en el mon actual.
Però aquesta separació que he fet entre elegies (que no ho són) i digressions (que potser sí que ho són) es va difuminant, tot es va barrejant i, de fet, no he arribat a entendre el perquè d’aquesta diferenciació. Després d’acabar el llibre, he arribat a la conclusió que, a l’hora d’escriure, l’entusiasme més aviat se’l va emportar, com un vendaval, i se’m va endur amb ell perquè no el vaig poder abandonar.
És una barreja d’experiències personals, de coneixements sobre el món del llibre i la lectura, d’anècdotes d’escriptors, d’opinions de filòsofs sobre la paraula i moltes coses més, units tots, com si es tractés d’un collaret, pel fil argumental de què i com és una biblioteca, sigui pública, personal, antiga, actual, ordenada amb pulcritud o amb els llibres capritxosament classificats; en resum, de qualsevol mena. Però no penseu que sigui un batibull sense sentit de tot el que he enumerat i d’encara més temes, sinó que cada cosa està relacionada amb la següent o amb la de més enllà en un calidoscopi infinit que a poc a poc va canviant de forma i que vaig lamentar que s’acabés.
No us explicaré el motiu que l’ha dut a escriure sobre les biblioteques perquè ja ho descobrireu cap al final del llibre, que només té exactament dues-centes pàgines, però el joc erudit i profundament humà està servit i espero que hi entreu i us abdueixi.
Mentre llegia el llibre i hi meditava per poder fer-ne aquesta ressenya, va aparèixer casualment un article magnífic a El Periódico sobre les nits que dues personalitats de la cultura catalana van passar acomiadant-se de la seva biblioteca, que no es podien endur perquè no es podia embalar. Va ser el gener del 1939 i just abans que les tropes franquistes entressin a Barcelona i van haver de triar entre la biblioteca o la vida. Si el voleu llegir, aquest enllaç us hi conduirà.[2]
Com que som al Blog de l’Escola de Llibreria i Manguel només parla de biblioteques, he repassat les diferències i coincidències entre les dues coses i he arribat a la conclusió que són dues cares del mateix. Una llibreria ben duta és tan personal com una biblioteca perquè, si la tria de llibres, els de fons i les novetats, s’ha fet a consciència, amb sinceritat i sentiment, ens l’estimarem igual perquè és ben nostra.
Josep Cots
Llibreter sènior de la Documenta
Afegeix un nou comentari