Desfilada de lletres japoneses

Yagisawa, Satoshi. Amics i llibres a Jinbōchō. Trad., Sandra Ruiz Morilla. Barcelona: Navona, 2023. 197 p. (Serie M). ISBN 978-84-19552-72-3. 16 €.

Asseguda al meu raconet de lectura (i de pensar), llibre en mà i amb atenció plena, em disposo a llegir aquesta recent, i ben trobada, novel·la: Amics i llibres a Jinbōchō. De cadència fàcil de seguir, noto que captiva des del primer moment a través d’una història delicadament senzilla que ens connecta amb la vida i, sense cap esforç, amb el panorama literari japonès. Va haver-hi, abans, una novel·la d’èxit precursora d’aquesta, Els meus dies a la llibreria Morisaki que va esdevenir un fenomen editorial i va ser duta al cinema, per la qual l’autor, Satoshi Yagisawa, va guanyar el premi literari japonès Chiyoda i que, com aquesta, va estar traduïda al català per l’editorial Navona.[1] Han passat tretze anys entre l’una i l’altra, i la seqüela d’aquella, la novel·la Amics i llibres a Jinbōchō que tractem ara, no defrauda en absolut.

Respecte a Satoshi Yagisawa, poca cosa transcendeix als seus seguidors, de fet no es disposa d’informació en relació a les plataformes de xarxes socials en les quals pugui publicar contingut. Potser és percepció d’una servidora, i puc estar equivocada, però en els temps que corren, en què la projecció pública s’ha mudat fins tornar-se obsessió, mantenir-se apartat d’elles és ja garantia de puresa i afecció a la intimitat, valors aquests que s’endevinen nítidament en el seu text.

La novel·la està ambientada en una llibreria de vell al barri de Jinbōchō, a Tòquio, conegut com «la ciutat dels llibres» on passejant-nos-hi, podríem trobar-hi fins a més de 160 llibreries de vell plenes a vessar de llibres centenaris de segona mà, perfectament conservats. La nostra, la que en llegir la novel·la ens encomana la fascinació pels llibres en general i per la literatura moderna japonesa en particular, és l‘entranyable llibreria Morisaki.

S’inicia la lectura i, a poc a poc, s’avança naturalment per un fil conductor en el qual la trama va trenant-se entre títols i citacions a escriptors japonesos pels que, una, es deixa immediatament atrapar, tant, que em dona per pensar que potser, només potser, la vertadera intenció de l’autor no radica en l’argument del relat, sinó en la manera de contar-lo, fent que les referències literàries hi puguin cabre amb el mateix protagonisme merescut dels seus singulars protagonistes de ficció. L’autor, a través de la trama, ens tempta a descobrir literatura japonesa, i així desfilen llibres i escriptors de manera sigil·losa però pertinaç, que hi són per causalitat i no per casualitat, agraciats sens dubte pel criteri selectiu de l’autor.

L’argument radica en la recerca de si mateixa de la protagonista, la Takako, una noia jove que, escarmentada per una relació amorosa anterior, sent inseguretats sobre els sentiments de la seva nova parella cap a ella, i que aprèn a establir noves bases per a la seva existència, apassionant-se per llibres, per la llibreria Morisaki i per determinades persones importants en la seva vida actual. La Takako, endinsada en les lectures i descobrint, a la vegada, el món de les contradiccions humanes, les veus dels uns i dels altres on es troben moments de confusió, de conflicte i de ressorgiment, resulta ser la vehiculadora d’una història amb la qual, qui ho llegeix, s’hi pot fàcilment identificar. És una història humana tractada amb sensibilitat, una història amb la necessària carn verbal per fer reals personatges literaris, amb la suficient acció com per seguir pendent de la lectura però, a més, una història narrada entorn una llibreria de vell d’un barri sospirat. És evident que el còctel està servit per als amants de la lectura en general.

El relat és narrat en primera persona i la Takako, veu narrativa i protagonista, és el punt de vista que se’ns transmet, i així veiem com li afecten cadascuna de les circumstàncies que li van passant i com li afecten les decisions que va prenent: «era una veritat dolorosa que ja havia aparegut en el passat, com quan pensava que el noi amb qui sortia volia estar amb mi, tot i que en realitat el que volia era "una persona com jo"», diu. Trobem al relat conflictes externs a ella, i conflictes interns molt ben tractats i, tot, amb la dosi d’intriga adequada, amb expectatives que no deceben i amb un final calmat a l’alçada de la intimitat que la novel·la propaga. És lectura crua i dolça, com la fruita del temps. I és que, sovint, el text genera imatges molt efectives al cap de qui ho llegeix, vegeu si no, quan diu de la seva actual parella «Quan en Wada m’abraçava amb força, sentia que tocava la meva essència», o en presentar a la Momoko, la seva tieta: «Tenia un caràcter fresc com el bambú acabat de tallar». Llegim, reconeixem, sentim.

És en les converses sorgides entre els personatges, que l’autor ens va presentant, com si fos espontàniament, escriptors i obres de la literatura moderna japonesa. De vegades, aquestes converses es donen entre la Takako i l’oncle, veterà llibreter i personatge indispensable, ja que «la seva afició als llibres depassa el negoci de la venda»: és clarament una afició personal, la seva, que encomana al seu entorn, contant la vida dels escriptors, les anècdotes, la correspondència o les circumstàncies de les seves morts «com si ell mateix les hagués presenciades», segueix dient. En llegir-ho es té la sensació que en aquestes xerrades, l’autor ens està interpel·lant, i que el relat transcorre en dos nivells diferents però en paral·lel: allò que l’oncle Satoru li conta a la Takako és el que, en realitat, l’autor ens vol relatar a nosaltres, evidenciant que ficcionant és com ens pot parlar d’allò que li interessa. És, per exemple, el cas del passatge en què l’oncle descobreix la noia llegint Felicitats, parella! de Sakunosuke Oda i, emocionant-se, li explica l’experiència de vida d’aquest escriptor que irremeiablement traspua en el seu propi estil literari, un llarg fragment que acaba sent una fascinant immersió a l’obra i a l’escriptor esmentats. I ho fa tot ubicant-ho temporalment en l’era en què es divideix la història al Japó, associada sovint als emperadors regnants: «any 22 de l’era Showa» diu, i aclareix «és a dir, l’any 1947».

Són moltes i diverses les referències esmentades i, en aquest aspecte, potser sí que es troba a faltar un útil índex onomàstic al final del llibre. I és que ja sabem que un autor en crida un altre, i un llibre un altre, i que qui llegeix, inoculada la cuca del descobriment, acaba incloent al seu propi univers de referents, novetats en les quals ha desitjat endinsar-se en algun moment. Al llarg de les pàgines de la novel·la desfilen, a més de Sakunosuke Oda i el seu llibre Felicitats, parella!, ja esmentats, Kōsaku Takii, Jun’ichirō Tanizaki i el seu Elogi de l’ombra (Angle, 2018), l’antologia de contes curts de Taruho Inagaki, Kōtarō Takamura amb Poemes per a la Chieko, Hideo Kobayashi, Tōson Shimazaki amb Abans de l’alba, Hyakken Uchida amb Viatge sense sentit, o Mitsuko Fuyuno que amb Un instant al capvespre ens podria evocar Les mil i una nits, en tractar-se d’un llibre on el personatge femení en llegeix un altre que en realitat acaba sent el nucli de la història del primer. En definitiva, s’intueix tot un luxe per als sentits i els sentiments.

I és que en tot el relat, la literatura és l’eix principal, i la lectura és tractada com un estat d’ànim (o de desànim), en el qual cada moment vital, cada circumstància personal dels personatges, i per tant, de qui llegeix, es manifesta acompanyada del seu llibre adequat. Les històries personals que es conten, no són tan diferents a altres històries personals que ja coneixem: allò que és diferent és la manera de contar-les, l’estil triat per qui ens les explica i, en aquest cas, una, acaba la lectura, respira, aixeca els ulls del llibre, i sent que un penetrant bàlsam l’ha reconfortat...

Teresa Aragonés Gisbert
De la 8a promoció de l’Escola de Llibreria
teresaaragonesg@gmail.com