«Diccionario de caracteres tipográficos»: caràcters o costums

Buen Unna, Jorge de. Diccionario de caracteres tipográficos. Gijón: Trea, 2017. 277 p. (Biblioteconomía y administración cultural; 312). ISBN 978-84-17140-14-4. 29 €.

Una nova publicació sobre la tipografia que, una vegada més, ve a completar i ampliar el gruix bibliogràfic sobre el tema i que ineludiblement evidencia que estem en un món que no s’esgota i que encara té moltes aportacions a fer en la nostra nova cultura. 

L’autor Jorge de Buen Unna, mexicà, és un reputat professional i docent en l’àmbit hispanoamericà, on ha desenvolupat una àmplia activitat entre conferències, tallers, publicacions, campanyes publicitàries, de comunicació, etc. Es podria dir que, amb més o menys encert, ha tocat tots i cadascun dels camps de l‘entorn gràfic, la qual cosa li serveix per tenir opinió sobre quasi tots els aspectes que conformen la base dels coneixements necessaris per al disseny gràfic i la comunicació.

És important la ubicació geogràfica de l’autor perquè el situa en una zona on es sobreposen diverses tradicions culturals i on podem trobar molts i diferents referents intel·lectuals que, provinents d’un substrat indígena, d’una culturització colonial i d’una influència anglosaxona, han elaborat una consciència pròpia i una terminologia característica també en tipografia. Alhora, per simple i simpàtica concordança temporal, estem en un període de traspàs tecnològic, que obliga a una revisió dels sabers i coneixements anteriors per tal d’adequar-los a les noves necessitats, ja que hem passat dels tradicionals recursos analògics-mecànics a les virtualitzacions digitals dels entorns informàtics.

El llibre que estem comentant es presenta com a Diccionario de caracteres tipográficos i neix d’una evolució dels continguts del capítol 14 del Manual de diseño editorial del mateix autor (4.ª ed., Gijón: Trea, 2014). En aquella circumstància, es presentava de manera succinta la necessitat del domini de les regles tipogràfiques en les composicions textuals. Per contra, en aquesta ocasió, es podria dir que és un intent per acabar una feina ja començada, que mereixia un tractament especialitzat amb una obra única que donés una visió de conjunt, mostrant-nos així les peculiaritats dels diversos usos i valors dels elements gràfics que componen un alfabet.

En la present ocasió els continguts estan molt més desenvolupats, complets i sobretot sistematitzats, de manera que el lector pot fàcilment fer-se una idea més precisa dels costums i tradicions en la composició tipogràfica. Amb tot, cal dir que el text està destinat més a neòfits del tema que a professionals amb certa tradició i coneixements. De tota manera, no deixa de ser lloable que en aquests moments, on quasi tots els paràmetres tradicionals s’han alterat i que la cultura visual ha trencat amb el passat, hi hagi intents per normalitzar l’ús dels alfabets i les seves capacitats expressives. Estem davant d’un llibre que està a cavall entre la divulgació popular i l‘especialització disciplinar, on el conjunt d’aportacions estan embolcallades amb referències erudites que venen a justificar l’existència i l’ús dels diferents grafismes recollits.

La denominació de «diccionari» ens indica clarament que es tracta d’un text bàsicament de consulta on, en teoria, hi podrem trobar de manera ordenada un exhaustiu repertori o catàleg dels diferents elements gràfics que conformen el conjunt disciplinari de la tipografia i que, fins i tot, es presenten de manera organitzada els diversos recursos formals que determinen els usos i costums dels alfabets, amb una justificació històrica que recull la tradició d’ofici.

Així doncs, es podria dir que els continguts d’aquest diccionari representen un punt mitjà entre cultures i tecnologies i on no queda molt clar quins són els punts de referència organitzadors dels continguts i quina és la voluntat de l’autor, ja que es barregen diverses tradicions i variats dominis, des dels cal·ligràfics històrics fins als informàtics. No és un text estricte sobre ortotipografia, com tampoc és un manual d’ús professional. Hi ha contextualització de conceptes que no acaben de ser normativa com en els preceptes ortotipogràfics.

Tot i que el prefix «orto» està normalment vinculat a criteris d’ús correcte dels elements manipulats, per a nosaltres és més interessant la definició que en feia Vitruvi quan ens deia que «l’ortografia» era el dibuix de l’alçat de l’edifici i que es corresponia a la seva representació simbòlica. Realitat idèntica amb el que passa, en el camp de la gràfica, on la presentació dels textos compaginats i estructurats per una arquitectura gràfica determinada per preceptes geomètrics, conforma un entorn simbòlic i connotatiu. No hem d’oblidar que l‘ortotipografia ben entesa, no deixa de ser més que l’anunci dels recursos i capacitats expressives del text i que en el seu conjunt defineixen les famílies gràfiques de cada alfabet; certament limitades en les antigues foneries en plom, però àmpliament potenciada pels sistemes informàtics actuals i per la globalització expressiva del text.

Però la pregunta a fer-se en aquests moments és si encara és vàlida la voluntat de normativitzar els usos de les lletres, de les tipologies i especialment dels signes i símbols dels actuals alfabets. Potser és limitar la capacitat innovadora de la tipografia i potser fins i tot és anar en contra dels necessaris nous usos dels alfabets. Actualment les narratives digitals han deixat de ser lineals per ser multidireccionals, hipertextuals, sense inici ni final, on la circumstància determina el seu valor comunicatiu i on les conclusions morals aristotèliques han deixat d’existir. Estem més a prop de definir estils propis, individuals i personificats que no pas a la recerca d’una uniformitat social o cultural. És això que està tan de moda de la construcció d’un relat diferenciador de la resta.  

Els mateixos programes informàtics de dibuix d’alfabets ens indiquen la direcció a seguir, quan en la seva concepció han fet desaparèixer allò que es coneixia com a «contracaixa». Ara qualsevol grafisme es correspon a un codi normalitzat universalment i aplicable a qualsevol llengua o idioma. Allò que implicava de dificultat i d’especialitat simbòlica de la contracaixa ha deixat pas a la uniformitat; ja no són necessaris dos punxons per aconseguir matrius de lletres accentuades, ni tampoc un desplaçament del caixista, ni tampoc determinar una pòlissa mínima per compondre un text en català o italià. En definitiva, tot beu de la mateixa font. Vegeu la polisèmia causada per la incorporació de barbarismes i imprecisions lèxiques en el nostre entorn, que fa que en aquest moment la normativa desaparegui.

En tot cas i per acabar aquest curt comentari, faré esment d’un parell de detalls, entre els diversos que es podrien apuntar.

No deixa de ser sorprenent que en el títol del «Diccionario» es faci servir el mot «caràcter» i que després no sigui ni utilitzat ni referenciat dins de l’obra. De fet, el terme, d‘origen francès, un gal·licisme, sempre ha estat una denominació ambigua dins del camp de la tipografia, ja que si bé és una referència a allò que denominem com a «tipus», específicament de plom, també contempla l’altra component idiomàtica: aquella que té en compte la forma, o millor encara, la del valor perceptiu d’una imatge o el d‘un valor moral i estètic. Així podríem dir que en principi estem davant d’una nova possible polisèmia, dos en un.

Però la cosa comença a ser preocupant si recordem que els tipògrafs francesos són els que introdueixen els termes simbòlics, no d’ús com era la tradició, als cossos tipogràfics. A més, no podem tampoc oblidar que aquestes referències formaven un conjunt perceptiu que va facilitar la comprensió i el renovament de la tipografia de l‘estat transpirenaic. En conseqüència, no podem estar segurs que la voluntat de l’autor del diccionari no sigui una picada d’ulls per fer-nos còmplices del joc tipogràfic.  

Aquesta ambigüitat fa que hi hagi una contradicció entre la voluntat que es predica en el llibre sobre la normativització que anuncia l‘ortotipografia i allò que realment la tipografia té de suggeridora en l’espai i en la forma. Potser simplement estem en una nova mostra de la falta de determinació disciplinar de l’obra ressenyada, o potser, en definitiva, sigui un reflex clar del canvi de paradigma que s’està operant en l’entorn de la lletra en el més ampli sentit de la paraula, ja sigui impresa, virtual, projectada, manipulada...

El segon punt, que m’agradaria comentar, és el que fa referència a l’única aportació pròpiament catalana que té la tipografia mundial: la «l» geminada. El «Diccionario» la contempla, no pas com a «caràcter» o tipus o lletra única, sinó que la referencia dins de l’epígraf de «punto alto». No entrarem en qüestions idiomàtiques o gramaticals, el nostre comentari és solament en l'àmbit tipogràfic, i com no podia ser d’una altra manera, ens trobem davant de dues inexactituds.

Per una banda som novament en una situació problemàtica, ja que el concepte «punt» gràfic és de difícil definició. Sabem i coneixem el punt baix, el punt mitjà, el punt centrat; però, i el punt... alt, volat, sobreescrit o...?, ves a saber; a més cal tenir clar si el punt de la «j» o de la «i» són punts o formen part de la pròpia lletra. Aquesta és una realitat complexa, per una raó o altra, no hi ha cap possible normativa, ja que solament per al punt baix i el mitjà sabem quin lloc ocupen en l’ull de la lletra, els altres potser van a voluntat del dissenyador. Situació que es complica encara més pel que fa referència a la «l» geminada, perquè el seu inventor solament la va definir per forma i amplada, va dir: «la “l” geminada ocuparà l’amplada de dues ll” amb un punt al mig». Això vol dir que solament sabem segur que les dues «ll» ocuparan un espai «n» en tipografia o dos de caiguts en una pauta cal·ligràfica; però, i el punt? Com és evident, no pot ser del mateix punxó que la resta de punts, no cabria en el blanc entre les dues «ll» i al mateix temps la seva situació no pot ser la mateixa en una romana o en un pal sec. En definitiva, una bona complicació.

Per altra banda i com a puntualització històrica, cal fer esment que solament trobem la «l» geminada com a lletra única en els tipus de fosa, ja sigui de caixa o bé de linotip. En la resta dels sistemes de composició, aquesta es genera sempre en dues «matrius» físiques o virtuals, on en una d’elles hi ha una «l» i un punt, i en l’altra, una «l», o a la inversa. Aquesta és l’herència de la dactilocomposició, que havent de treballar en un espaiat fix, no va poder enquibir-hi els tres elements en un sol tipus. A més, quan gràcies a un ministre català d’Indústria en el Govern espanyol es va fer la normalització informàtica, va confirmar aquesta configuració de la lletra. Realitat que ha comportat que en l’actualitat el tipus «l» geminada com a unitat gràfica no existeixi a Unicode, de manera que els catalans no tenim la «nostra» lletra codificada en l’entorn tipogràfic digital i per això mateix en aquest «Diccionario» no sigui reconeguda com a «caràcter».

Amb tot, el text que ens proposa Jorge de Buen Unnano no deixa de ser una bona porta per entrar al coneixement de tot allò que va ser el naixement i la vida de les lletres, la seva capacitat comunicativa, i de com les necessitats d’expressió gràfica han anat evolucionant en relació directa amb la generació de nous continguts i narratives socials.

Dr. Enric Tormo Ballester
Catedràtic de Tecnologia del Disseny
Facultat de Belles Arts de la UB

Podeu fer-hi un tast de les primeres pàgines de l'obra.

tipus document

Afegeix un nou comentari

Filtered HTML

  • Les adreces web i de correu electrònic es transformen en enllaços automàticament.
  • Etiquetes HTML permeses: <a href hreflang> <em> <strong> <cite> <blockquote cite> <code> <ul type> <ol start type> <li> <dl> <dt> <dd>
  • Les línies i paràgrafs es trenquen automàticament.