Huerta, Ricard. Diseño de portadas: pedagogías visuales en la frontera digital. [Sevilla]: Aula Magna, 2022. 241 p. ISBN 978-84-19187-13-0. 18,22 €.
Un cop d’ull a la coberta del llibre que comentarem ens promou una certa perplexitat. Això de «dissenyar portades» ens omple de curiositat, especialment si es tracta de disseny i de portades. Segurament hi ha una voluntat de resemantització d’alguna de les paraules utilitzades o potser una adequació a la modernitat on les bones tradicions llibresques han perdut els referents. Però això ja ho veurem.
En Ricard Huerta, amb una llarga trajectòria en el camp de la docència i en la professió de dissenyador gràfic, ens proposa en aquest escrit una possible evolució de les tendències del disseny en les darreres dècades.
Per fer aquest camí, l’autor solament utilitza la seva pròpia obra com a exemple i model referent en el camp del disseny gràfic. Així, va mostrant els seus projectes i productes: cartells, cobertes, llibres, etc., de manera que el possible lector coneix alhora l’evolució del dissenyador, de la seva obra, fent-la sincrònica al progrés tecnològic produït en el camp de la reproducció gràfica.
L’estructura narrativa utilitzada és simple: un seguit de capítols no del tot monogràfics, van exposant i comentant els diferents exemples presentats. És interessant fer esment que aquests cometaris són explicacions i justificacions del procés seguit en el projecte de disseny. Així, són valorades les formes, les tipografies, els colors utilitzats, etc., de manera que qualsevol dels elements gràfics utilitzats pren sentit comunicatiu en relacionar-se entre si conformant l’univers perceptiu i narratiu de la proposta.
No deixa de ser interessant aquesta tasca, diguem-ne pedagògica, que es presenta, ja que d’alguna manera, ens mostra la voluntat i el recorregut projectual del creador, marcant-ne les fases evolutives i especialment justificant-ne la presa de decisions que ha comportat la realització de l’obra.
Per altra banda, caldria considerar que quan un creador es veu empès a comentar la pròpia obra, vol dir que ha arribat al punt màxim de les seves capacitats productives. A partir d’aquest moment comença un nou període de reflexió que sovint significa un estat molt més contemplatiu que no pas generatiu i que ve a significar la justificació de tota una vida d’esforç i de treball.
En els processos de creació, el medi d’expressió utilitzat marca de forma decisiva el nivell, valor i qualitat d’aquest procés. A tall d’exemple, podríem assenyalar com una acció pictòrica té un component prepositiu en la pròpia acció. Per altra banda, en un context argumentatiu o reflexiu, la mateixa proposta agafa tot un caire especulatiu, especialment si el nou mitjà és el llenguatge verbal. Des d’aquesta nova situació, el missatge es contamina de reflexió, de justificació de les voluntats i més específicament, de la necessària autoaprovació.
La trajectòria d’en Ricard Huerta és llarga, àmplia, i abraça quasi tots els camps del disseny gràfic. Una molt completa experiència que va començar amb els productes analògics i que després de diversos anys es concreta en les realitzacions clarament digitals. És un recorregut que mostra, encara que sigui de manera tangencial, els interessos que la indústria gràfica i de comunicació han tingut darrerament, ja sigui en referència als temes i narratives publicades com a les diverses tecnologies que han possibilitat nous productes i noves aplicacions. Així, es mostra com paulatinament els sistemes i productes tradicionals són desplaçats per noves tecnologies i noves necessitats de mercat.
Si això és veritat, no ho és menys que la concepció de les propostes realitzades segueixen la tradició del disseny formal desenvolupat des de postulats i concepcions analògiques. Vull dir que de manera volguda o no, conceptualment, no es vincula aquest progrés a una evolució de la disciplina. Les aportacions segueixen els estrictes criteris que assenyala la tradició gràfica. Podríem dir que les propostes es fan des de la posició d’usuari informàtic, on el control del programari permet actualitzar formes, colors i tipografies, però alhora uniformar els sistemes de dicció del producte gràfic, establint uns trets de formalització comuns. Podríem dir que hi ha una espècie de manierisme comú i assumit.
Fet el comentari general, seria el moment de recordar el títol del llibre, allò de la «portada» i el «disseny». De fet no hauria de ser cap sorpresa, ja que darrerament la confusió entre coberta i portada és habitual.
La tradició bibliogràfica ens indica que els llibres es composen de dos elements, la mal dita «tripa» i les «cobertes». La primera es correspon a l’obra, el text, mentre que la segona, les cobertes, es correspon a algun sistema de protecció del volum.
La denominació de portada ve justificada pel fet que és la primera pàgina del llibre. És la pàgina on queden anunciats tots els elements definidors de l’obra: autor, títol, peu d’impremta, etc. I que acostumava a ser decorada amb algun tipus de portada arquitectònica, assenyalant l’entrada al llibre. Per la seva banda, la coberta ha estat definida segons els plans de la tapa. Així, tenim la primera, segona, tercera i quarta de coberta.
En el cas que ens ocupa, l’autor ha volgut donar una nova significació al mot, i ha unit en una sola idea, paraula, les dues tradicions i realitats. Així, segons ell, la primera de coberta és alhora la portada, ja que anuncia el contingut del llibre, no solament textualment sinó també gràficament i és l’accés a tot un nou món proposat des de les pàgines literàries.
Dr. Enric Tormo Ballester
Catedràtic de Tecnologia del Disseny, Facultat de Belles Arts de la UB
Afegeix un nou comentari