Iser, Wolfgang. El acto de leer: teoría del efecto estético. Trad., J.A. Gimbernat, Manuel Barbeito. 2.ª ed., rev. y ampl. Madrid: Taurus, 2022. 420 p. (Clásicos radicales). ISBN 978-84-306-2542-0. 21,90 €.
Aquest llibre és una reedició de la traducció de 1987 d’un clàssic de la teoria literària, publicat originalment el 1976. La contracoberta presenta Iser com a membre del que es va anomenar l’Escola de Constança, pel nom de la universitat d’aquesta ciutat alemanya. L’escola va ser impulsada per Hans-Robert Jauss i la seva proposta es va conèixer sota el nom de «teoria de la recepció», amb la qual s’estudia com els diferents lectors d’una mateixa obra la llegeixen necessàriament de manera diferent, en fan doncs una «recepció» diferent. El terme usat per Iser és «efecte» (Wirkung; en la tradició acadèmica, els termes de vegades s’indiquen en la llengua original; en el cas de la filosofia alemanya, això és gairebé preceptiu), de manera que el seu llibre és, com diu el subtítol, una «teoria de l’efecte estètic», perquè estudia el diferent efecte d’una mateixa obra en diferents lectors. En la més clàssica tradició de la filosofia alemanya, el llibre es divideix en parts, que es divideixen en capítols, que es divideixen en subcapítols, alguns dels quals amb subsubcapítols; cada part, capítol i subcapítol du un títol, no necessàriament breu: la idea seria que repassant el sumari del llibre es pogués recuperar el raonament general de l’obra.
La primera part, «Estado de la cuestión», posa en dubte, com és obligat, la tradició interpretativa dominant des del Romanticisme i presenta una alternativa. La segona desenvolupa el seu «modelo de texto de la literatura de carácter histórico funcional», basada en dos mecanismes: «repertorio» i «estrategias». La tercera defineix el fonament teòric de la seva teoria: la fenomenologia, especialment la línia que va de Husserl a Gadamer, a Ingarden, a Jauss i finalment a Iser. Finalment, la quarta mostra el funcionament d’aquesta teoria en la lectura concreta d’alguns textos.
La crítica a la tradició interpretativa parteix de l’anàlisi d’un conte de Henry James: «La imatge de la catifa», en què uns crítics literaris pugnen per interpretar el que diu un text. Per Iser, aquesta és una idea obsoleta del que és la crítica d’un text de ficció: en comptes de «desxifrar o desvelar un sentit», la crítica ha de donar compte dels potencials sentits de què disposa un text (p. 63). Cada lectura és un «acte» (d’aquí el títol del llibre) pel qual cada lector «actualitza» un text; la lectura produeix un «efecte» en el lector: és això el que cal estudiar, i no pas «explicar» què passa en el text (p. 46). Aquí Iser esmenta propostes anteriors en aquesta línia, com Contra la interpretación,de Susan Sontag (Debolsillo, 2007).
A partir d’aquí Iser presenta el que és probablement el concepte que li ha valgut més reconeixement: el «lector implícit», que es diferencia del lector que ell anomena «d’època». El lector d’època és cadascun de nosaltres, perquè llegim i fem judicis segons les normes i orientacions que regeixen la nostra època: «en el espejo de la literatura aparece el código cultural por el que tales juicios están condicionados» (p. 72). El lector implícit, en canvi, recull totes les orientacions prèvies que el text ofereix al lector de cada època: és doncs una figura ideal (p. 80). És un concepte útil perquè permet entendre la major o menor riquesa d’interpretacions (d’«efectes») que un text pot tenir.
Cal especificar que Iser es refereix sempre a la ficció: el títol del llibre hauria de ser més aviat l’«acte de lectura de la ficció» (i no de la poesia o del diari). La ficció era un concepte que durant molt temps es considerava obvi i rebia poca atenció; per Iser en canvi, és un concepte fonamental i la caracteritza en uns termes que aleshores eren innovadors i ara estan generalitzats: «el texto no copia el mundo como tal, sino que constituye un mundo con el material de aquello que se encuentra ante él» (p. 81); més endavant afegeix: la ficció no es compara amb la realitat sinó que l’organitza (p. 294). Aquesta construcció del món la fa l’autor segons la seva perspectiva, el seu «punt de vista» (p. 294); aquesta terminologia, en canvi, resulta obsoleta, especialment des que la narratologia ha distingit entre focalització, perspectiva, punt de vista, etc.
La segona part presenta el «model», una proposta alternativa a la crítica tradicional; el model es fonamenta en una teoria de la lectura presentada com una teoria del coneixement: la lectura proporciona un «accés» (p. 107) al text entès com a cosa (aquí els interessats en la fenomenologia trobaran una similitud entre el text i el Dasein). Aquesta lectura se situa dins d’un «repertori», un terme que prové d’Abraham Moles, un teòric de la comunicació (em sembla que bastant oblidat) que postulava que l’«emissor» parteix d’uns coneixements que transmet a un «receptor» (termes que també han quedat obsolets), el qual contrasta allò que rep amb el seu propi «repertori» de coneixements (p. 153). Iser desenvolupa aquest terme per indicar tots aquells elements que l’autor posa a disposició del lector: «una determinante realidad extratextual» i «un saber determinado» (p. 337). Un altre terme és «horitzó», que caracteritza l’Escola de Constança i que parteix de la definició de Gadamer: «el círculo de visión que abarca y encierra todo lo que es perceptible desde un punto» (p. 178). És aparentment òbvia, però és la manera que té de definir allò que el lector coneix i allò que espera i contra el qual es projecta l’obra literària. Iser es fonamenta en el model dels «actes de parla» de John L. Austin i John Searle, perquè ens permeten entendre que la comprensió és un procés productiu, en què hem de resoldre tots els implícits inherents a qualsevol comunicació (p. 117).
La tercera part analitza els processos psicològics que es duen a terme en la lectura, que constitueixen una fenomenologia de la lectura. Iser la defineix, previsiblement, en els termes de Husserl, fundador de la fenomonologia moderna: la lectura és una «síntesis pasiva» (p. 234) perquè, quan llegim, sintetitzem, però no elaborem judicis. El text ens obre unes «expectatives» que durant la lectura es confirmen o no. La lectura, doncs, efectua una transformació en el lector, cosa que explica la censura a què ha estat sovint sotmesa (p. 264).
La quarta part, finalment, posa els fonaments sobre una «ciencia literaria» (p. 271), que hauria d’explicar en què consisteix la interacció entre text i lector. Aquesta és la part en què l’exposició teòrica es troba il·lustrada amb casos concrets, amb els quals Iser mostra com la major o menor indeterminació del que el text ofereix permet definir determinats fenòmens culturals. El kitsch, per exemple, redueix els «espais d’intedeterminació» (p. 286), cosa que explica el seu èxit entre lectors poc exigents. El cine descriu una realitat coneguda, però aquesta descripció té un límit: la representació necessita ser resumida; per això les pel·lícules d’Antonioni o Godard, que juguen amb aquests límits, ens desconcerten: «la equivalencia incrementada entre la cotidianeidad habitual y su representación toca en el espectador los límites de la tolerancia» (p. 294). L’Ulysses de Joyce nega la possibilitat d’un punt de vista (una focalització) uniforme, i substitueix el narrador per un «acopio de procesos narrativos» (p. 329). I aquí acaba Iser el seu estudi, que es tanca sense cap conclusió o resum.
Una de les primeres ressenyes que es van fer del llibre deia que es tractava d’un text alhora desafiant i exasperant. I efectivament és així: és un text ple d’observacions encertades i amb una proposta ben fonamentada però de lectura difícil. Em sembla que amb el que he dit en els paràgrafs anteriors queda clar que el llibre no se sembla gaire als que es ressenyen en aquest blog, i això es deu al pes que determinades tradicions filosòfiques hi tenen, com l’esmentada fenomenologia. Iser també fa seves propostes d’autors no alemanys com Stanley Fish o Umberto Eco, però el que el diferencia d’aquestes tradicions acadèmiques és el procediment i el to. En tota la primera part només hi ha una referència a una obra literària, l’esmentada narració de Henry James; els escassos exemples que apareixen a la segona i la tercera part són d’autors anglesos del segle XVIII (dels quals Iser és especialista), com Henry Fielding o William Thackeray, certament valuosos però potser no gaire coneguts. Que una obra de teoria literària no hagi de recórrer a exemples de la història de la literatura ja ens indica que ens movem en un àmbit més lligat a la tradició filosòfica que a la literària.
I això afegeix més dificultats a la lectura; la filosofia alemanya és especialment inclinada a aprofitar l’aptitud de la llengua germànica per crear termes («efecto», «noema», «despragmatizar», «expectativa»…), que certament donen precisió però no fan fàcil la lectura. D’altra banda, la creativitat terminològica du de vegades a excessos, com designar el que és una simple conversa entre dos personatges com a «interacción diádica» (p. 276). La redacció no acompanya: no sé si entenc què vol dir «la falta de disponibilidad de toda la obra durante el acto de comprensión que se concreta como punto de vista errante» (p. 56), però és una sintaxi que s’inscriu en una tradició filosòfica alemanya capaç d’escriure «la consideración de la posibilidad de la constitución de la cualidad de valencia estética conduce a la necesidad de una restricción posterior» (Ingarden, citat a la p. 286).
La feina de traducció és meritòria; detecto una certa confusió en la traducció de la terminologia d’Austin: «realizativo» (p. 111), «performativo» (p. 112), «ilocutionario» (p. 114), però potser és un problema del text original alemany adaptant el text anglès. També caldria revisar termes com «octava» i «sexteto» (p. 161), que en la tradició filològica espanyola no s’usen per referir-se a les estrofes d’un sonet. La traducció «ciencia literaria» per «Literaturwissenschaft» (p. 271) és precisa, però és més usual en la nostra tradició «teoria de la literatura» o expressions semblants.
Aquestes reserves no haurien d’ocultar els encerts d’aquest llibre, més enllà de la seva proposta general, prou innovadora. Iser és un tèoric però també és un bon lector, i la seva proposta permet explicar el paper canviant de l’horitzó dels successius lectors de les novel·les de Chrétien de Troyes (p. 146); les observacions sobre els problemes de la narració escrita al cinema, pel diferent efecte que causen (p. 238); el narrador canviant de l’Ulysses de Joyce i la seva incorporació al nouveau roman (p. 332); el desconcert que causen Faulkner (p. 347) o Beckett (p. 352) en alterar les expectatives del lector, etc.
Sorprenentment en la nostra indústria editorial, el llibre té un índex de noms propis i un de termes; sempre és possible trobar-hi problemes: per exemple no hi surten «heurística» (p. 107 i altres), o el teòric de la llegibilitat François Richaudeau, que en canvi sí que s’esmenta en el text (p. 209), però els dos índexs són especialment útils en una obra com aquesta.
Lluís Quintana Trias
Universitat Autònoma de Barcelona
Afegeix un nou comentari