«El canon ignorado: las escrituras de las mujeres en Europa»

Plebani, Tiziana. El canon ignorado: las escrituras de las mujeres en Europa (siglos XIII-XX). Trad., María Teresa D’Meza, Rodrigo Molina-Zavalia. Buenos Aires; Madrid: Ampersand, 2022. 480 p. (Scripta manent). ISBN 978-84-123971-6-1. 25 €

Des de fa un cert temps, s’intenta encabir dintre d’un cànon literari grups que, ja sigui pel seu sexe, raça o ideologia han estat oblidats o poc reflectits. En aquest assaig es fa un intent de pal·liar aquesta mancança en relació amb un possible cànon femení. La història de l’escriptura femenina, el seu accés, el desig per aprendre i per escriure de les dones, el seu ús de la llengua materna, de l’educació i de l’interès pel coneixement seran els elements clau. Amb aquests ingredients, Tiziana Plebani farà una anàlisi detallada de cada període des del segle XIII al segle XX.

Amb una introducció clarificadora ens detalla quines seran les premisses i com fa seva la teoria dels «vasos comunicants» on tindrem, per una banda, dones capaces de fer servir l’escriptura i, per una altra, dones que fan servir aquest aprenentatge com a escriptores. D’aquesta manera fa una reconstrucció de la dinàmica entre els dos contenidors, en els diferents períodes històrics. El resultat així no és lineal; apareixen divergències, clausures i obertures, conflictes i aliances continuades entre homes i dones de manera individual, que li permet dibuixar una història al detall. La seva intenció és saber per què escrivien, per quins camins arriben a l’escriptura, quins gèneres prefereixen i quines coses volen narrar. Així comenta la quantitat d’autores que, encara que famoses en la seva època, són oblidades posteriorment, perquè no se les cita, ni se les inclou en repertoris, ni després van ser traduïdes i, per tant, els seus noms s’han diluït entre núvols. En conseqüència, aprofita cada capítol per anomenar les més destacades.

Cinc capítols necessita per fer aquest examen detallat. Comença a estudiar els textos medievals, els tipus d’escriptura monacal i laica, la quotidianitat del món mercantil i el naixement de l’humanisme. Fa menció d’un fet singular d’aquest temps: com les narracions orals realitzades per dones es transcriuen per homes, que tenen més accés a l’escriptura.

El segon capítol el dedica al Renaixement fins a inicis del segle XVII. Un temps on la legitimació de la llengua vulgar, que implicava una normalització de gèneres, convertia les dones, tant com a lectores com a escriptores, en els principals exponents de l’univers popular. Fa evident el nexe entre l’escriptura i la sociabilitat i com el petrarquisme va ajudar la irrupció en el camp editorial, especialment a Itàlia, d’un grup elevat de dones. La temàtica de les seves obres no es limitava a temes amorosos, i així, conreaven gèneres epistolars, històrics o polítics. En aquest període ens comenta l’ús de la traducció de textos escrits per homes que els ajudaran a guanyar legitimitat com a intel·lectuals i, a la vegada, seran un mitjà d’expressió de la seva pròpia creativitat. Per acabar, ens parlarà de com la Reforma i la Contrareforma van suposar la creació de nous models d’escriptura i experiències literàries.

El tercer capítol s’inicia amb la Guerra dels Trenta Anys i arriba fins a finals del segle XVII. Que la dona ha viscut al marge de la història s’ha desmuntat en els capítols precedents; en aquest es comprova definitivament. En un període on la política i els canvis i lluites entre estats és habitual, entre les dones, ens diu, creix la confiança i comencen a interessar-se per camps no sovintejats. Però el seu cost és la notorietat personal i es veuen, en moltes ocasions, obligades a fer servir pseudònims o l’anonimat. Curiosament, remarca, contrasta amb el reforçament de la instrucció i de la formació femenina, ja que encara que no podien assistir a la universitat, sí que ho feien a les acadèmies de tota mena, tant literàries com artístiques. Mentre llegia aquest assaig vaig poder gaudir de la visita a un museu on hi havia un quadre que bé podria ser paradigmàtic d’aquest període: El taller de dones pintores, de Philippe van Bree. S’hi pot veure un grup de pintores davant d’una model, de manera relaxada i natural. A finals del segle XVII, doncs, les dones i la seva ploma omplien tots els camps: científics, historiogràfics i literaris, especialment conreaven la poesia, el teatre i la novel·la.

El quart capítol està dedicat sencer al «Segle de les Llums». El naixement de la premsa escrita posa el focus en les dones com a lectores, però també com a periodistes. Això sí, el quart poder i la seva producció transita per dues direccions paral·leles per a cada sexe. Per una altra banda, la propensió a una sociabilitat expandida dona peu a una certa feminització dels espais públics i de la literatura. La majoria de les novel·les, per exemple, del segle XVIII van ser escrites per dones. A tota Europa, amateurs, dames i diletants discuteixen sobre ciència i poesia... fins que va esclatar la Revolució Francesa. Tots els intel·lectuals, homes i dones, tant dels dos bàndols com d’altres països, es van sentir atrets i estimulats per una revolució que canviaria el món fins ara conegut. Van ser anys de moltíssima producció de pamflets i proclames, però encara estava lluny, com ens recorda, la requerida igualtat política i literària.

El capítol cinquè serveix per acabar aquest passeig per la història i se centra en el segle XIX i inicis del XX. El XIX és el segle de la Història en majúscules. De revolucions i també de grans escriptores, universalment reconegudes, que comptaven amb el llegat de les del segle anterior i una tradició d’autoria i de lectura llargament consolidada. Per una altra banda, el nexe existent entre vot, diners propis i instrucció, els moviments polítics femenins no el van descuidar. Tot això, va consolidar les dones com a autores, encara que sense prou reconeixement i amb una certa autolimitació en l’elecció del gènere literari.

Com a epíleg, ens planteja l’existència o no d’una escriptura netament femenina. És una discussió ben plantejada i argumentada. No podria haver-hi millor conclusió a un assaig rigorós i profusament documentat.

Finalment, la cirereta del pastís: a més a més d’un necessari índex onomàstic, l’acompanya amb una bibliografia comentada de cada apartat de cada capítol i és fàcilment identificable, fet que s’agraeix, que ha estat exhaustivament llegida i estudiada.

Ilumi Ramos
Directora de la Biblioteca la Bòbila, de l’Hospitalet de Llobregat