Gatta, Massimo. El desorden de los libros. Pról., Luigi Mascheroni; epíl., José Luis Melero; trad., Amelia Pérez de Villar. Madrid: Fórcola, 2021. 174 p. (Singladuras; 43). ISBN 978-84-17425-02-9. 16,50 €.
Com pot ser que un bibliotecari d’experiència reconeguda defensi amb tots els arguments possibles al seu abast els beneficis del desordre en una biblioteca particular? Doncs sí, aquest llibret de Massimo Gatta, bibliotecari de la Universitat de Molise (Itàlia), és un vertader cant al desordre i per començar posa com a exemple, sense parlar-ne explícitament, la seva pròpia biblioteca, fotografiada des de diversos angles, plena de piles i piles de llibres i papers, uns sobre els altres fent que el primer patiment d’aquesta pobra bibliotecària de poble sigui pels prestatges que la sustenten, i per la pols que es deu esmunyir entre tantes capes de paper.
No m’estranyaria que Gatta, després de la lectura del llibre de Roberto Calasso, Com ordenar una biblioteca, agafés embranzida per emprendre aquest treball minuciós de justificació del desordre com a mode de viure. D’entrada, s’alia amb el prologuista Luigi Mascheroni, que ja ens prepara per al que vindrà, equiparant el creixement de les biblioteques personals al de les plantes trepadores, que fan que a poc a poc els llibres vagin ocupant tots els racons de la casa.
L’obra comença amb un petit recorregut històric pels diversos sistemes d’ordenació de biblioteques i remet sovint al text de Calasso per reflexionar sobre la metafísica de l’ordre dels llibres, que segons la seva opinió, podria haver estat perfectament un tema debatut per Kant. Però sobretot Gatta ens posa una rere l’altra opinions i teories del desordre que ha anat trobant al llarg dels anys en textos de bibliotecaris, bibliòfils i escriptors de tota mena. Els dos primers capítols són un raig inacabable de dades sobre biblioteques importants i sobre com els seus propietaris han decidit tenir-les organitzades, o no. Hi ha tanta informació que en algun moment embafa. De fet, aquest breu treball de poc més de 60 pàgines més aviat sembla ser el fil que lliga i explica l’extensa bibliografia i les nombrosíssimes notes al final de l’obra, que superen l’extensió del text (unes 70 pàgines).
No és fins al tercer i últim capítol que Gatta desplega els arguments de la seva teoria del desordre i enumera els quatre beneficis que segons la seva opinió sustenten la tria d’aquest no-ordre. El primer és l’ànsia, que manté el cor jove, i que es produeix quan un no troba el llibre que busca. El segon, el goig de trobar un llibre que fa mesos que no localitzes, i que proporciona serenitat i felicitat. El tercer, té a veure amb la compra d’un segon o tercer exemplar d’un llibre que no trobes, fent que l’economia del sector editorial millori. I finalment el quart, és el que fa que ens familiaritzem amb paraules com «perdre», «desaparèixer» o «recuperar» tornant a l’inici de la divagació. Gatta parla dels llibres gairebé com a objectes animats, en el sentit literal de tenir una ànima viva, i és així com li agrada imaginar la promiscuïtat de llibres que es toquen, la barreja de llengües, temes i gèneres.
Com a contrapunt, l’editor hi ha posat un epíleg de José Luis Melero, que precisament defensa tot el contrari de Gatta: l’ordre és absolutament necessari per poder gaudir d’una biblioteca operativa, diu.
El llibre té, com deia, una extensa bibliografia agrupada per monografies, articles, catàlegs i pàgines web, que conté bàsicament obres italianes, amb comptades referències d’altres procedències. L’editor ha tingut el detall d’anotar entre claudàtors si algun d’aquests llibres té versió castellana per a la seva localització. Tot seguit es poden trobar 234 notes al text, i finalment un bon índex onomàstic.
En resum, aquest al·legat al desordre en les biblioteques personals, tot i tenir un to proper al divertiment té al meu parer un excés d’informació que fa difícil de pair el que llegim. És un bon recurs a tenir en compte per parlar del concepte d’ordre i de desordre, sobretot com a font bibliogràfica. L’erudició de Gatta és evident, potser massa.
Núria Silvestre Gusi
Directora de la Biblioteca Municipal de Manlleu BBVA
Afegeix un nou comentari