«El infinito no cabe en un junco», de Carlos Clavería

Clavería Laguarda, Carlos. El infinito no cabe en un junco. Madrid: Altamarea, 2021. 95 p. (Tascabili). ISBN 978-84-18481-25-3. 10,90 €.

Entre els 10 llibres de no-ficció més prestats a les biblioteques de la Diputació de Barcelona ens trobem El infinito en un junco d’Irene Vallejo (Siruela, 2019).[1] No és estrany tampoc trobar-lo a les llistes dels llibres més venuts, tant en castellà com en català.[2] És una proesa del tot lloable, ja que el llibre va camí dels tres anys des que fou publicat i, qui el compra o se l’emporta en préstec de la biblioteca (mera observació personal), és un públic del tot divers. A més a més, ha estat guardonat amb una sèrie de premis ben merescuts, on destaca el Premio Nacional de Ensayo 2020, concedit pel Ministeri de Cultura i Esports.

Per tant, després de tota aquesta agitació llibresca, era d’esperar que hi hagués una resposta, una mirada crítica, com no pot ser d’una altra manera: l’assaig és i ha de ser un gènere viu, on una idea o opinió fa que una altra persona hi reflexioni, en tingui una altra idea o parer, i la digui. És el cas del llibre a ressenyar aquí: El infinito no cabe en un junco, del professor Carlos Clavería Laguarda.

Davant de les 400 pàgines (si obviem la bibliografia i les notes) del llibre de Vallejo, el de Clavería és, si se’m permet la broma, infinitament més petit: no arriba a les 100 pàgines (el mateix Clavería l’anomena «panfleto») i, és clar, hom es pregunta: és possible fer una crítica exhaustiva del text de Vallejo en tan poc espai? Dono per fet que, si heu arribat a aquest paràgraf, és perquè heu llegit El infinito en un junco i, per tant, ja sabeu que és un llibre ple a vessar de dades sobre el món clàssic des d’Egipte, passant per Grècia i acabant a Roma. Em resultava benvingut un text com el que pensava que seria el de Clavería, no perquè no m’entusiasmés el llibre de Vallejo, que em sembla una delícia, sinó perquè m’interessa que una veu reconeguda pugui fer-me’n veure quelcom que no hagués sabut veure, cegat per l’entusiasme.

I El infinito no cabe en un junco m’ha fet veure nous aspectes? Sí. Tants com em pensava? No. El que Clavería vol explicar-nos (i recordar-nos) és que ha escrit «este panfleto contra el infinito amor a los libros con la convicción de que el ser humano es el causante de gran parte de las enfermedades del libro y que merece gran castigo cuando lo maltrata. [...] Entre las enfermedades que produce, la bibliofilia es de las más temibles». I la premissa em sembla una bona premissa, que és quelcom que no cal oblidar, però no comparteixo la suposada ingenuïtat que Clavería li atorga a Vallejo, com si ella no la tingués en compte.

Poso un exemple sobre el que vull dir: a les pàgines 64-65 del llibre de Clavería, s’hi transcriu un passatge del llibre de Vallejo on es descriu com els governants egipcis, en temps de la Biblioteca d’Alexandria, van adquirir rotlles originals d’obres d’Èsquil, Sòfocles i Eurípides: els grecs van demanar una fiança i «los egipcios [...] por supuesto [sic], se los apropiaron, renunciando al depósito». Aquest «[sic]» és de Clavería, donant a entendre que, d’alguna manera, Vallejo no troba gens criticable la conducta egípcia, com si donés a entendre que la bibliofília, entesa com l’acumulació malaltissa de llibres, ja donés el vistiplau necessari per actuar violentament, que és com governaven els faraons. Però no és així. Vallejo, al paràgraf anterior del seu llibre descriu «las enormes ventajas del poder absoluto» dels reis; «si era preciso rebanar cuellos o arrasar cosechas [...] darían la orden de hacerlo» i, ja en el paràgraf citat per Clavería, «la estafa, por supuesto, formaba parte del repertorio de cosas que estaban dispuestos a hacer».

El llibre de Clavería s’ha de llegir, però jo no recomano llegir-lo tenint en compte el llibre de Vallejo. D’acord, potser Clavería sí que té raó en el fet que hi ha ingenuïtat i excés de «glucèmia», però jo, sincerament, n’esperava més i, en aquest sentit, Vallejo m’ha sorprès (existeixen massa llibres amb excés de sucre quan volen parlar de llibres i de la lectura). S’ha de llegir el llibre de Clavería, crec, com a complement. M’explico: El infinito en un junco acaba quan acabà l’Imperi Romà. I després, què? Després, com que no és l’objecte d’estudi que s’ha proposat Vallejo, doncs en pocs paràgrafs dona alguna indicació del que va passar després, però sense entrar en matèria. I el lector es queda amb el dubte de: «i des de llavors fins ara, què?» Doncs aquesta és una bona raó per llegir Clavería: la gran majoria dels seus exemples, de les seves discussions contra la bibliofília i de com hauria de ser una biblioteca realment pública (i no com el que ha passat, com ell ens mostra, que poques vegades en la història les biblioteques ho han estat, de realment públiques), daten a partir del final de l’època clàssica. Per posar un exemple enlluernador: el tercer capítol comença «Sucedió que la dinastía reinante en España quedó sin heredero directo en 1698.» Crítica a El infinito en un junco? No. Llavors, un afegit al que explica Vallejo? Això sí, una manera d’arribar als nostres dies, i d’arribar-hi sense romantitzar els llibres.

No voldria que quedés la idea de qui llegeix aquesta ressenya que tota la crítica de Clavería a Vallejo és fluixa o amb arguments poc sòlids. No. Perquè és un llibre curt, però ple de dades històriques que també fan referència al període clàssic: al capítol quart, «No está permitido disentir», sobre l’exactitud d’un diàleg que transcriu Vallejo sobre quins llibres havien de ser a la Biblioteca d’Alexandria i quins altres havien de ser destruïts, la profusió de fonts que utilitza Clavería per saber què s’hi va dir realment, i no només quedant-se amb la versió de Vallejo, és del tot lloable. I, amb aquest capítol, hom té la sensació que hem llegit dos bons llibres, però ens n’hem perdut un de molt bo: un de coescrit per Vallejo i Clavería, perquè cadascun utilitza fonts diferents; ella, de clàssiques; ell, de medievals i neoclàssiques, i sembla que arribarien més enllà d’on han arribat.

Diego Ruiz Llamas
De la 5a promoció de l’Escola de Llibreria