Pimentel Siles, Manuel. El librero de la Atlántida. Córdoba: Almuzara, 2021. 448 p. (Libros en el bolsillo). ISBN 978-84-18952-10-4. 10 €.
Gaviotas posadas
sobre tapices verdes…
Pedazos que la Atlántida
se dejó sobre el mar.
Fernando Villalón. Los puertos
Manuel Pimentel (Sevilla, 1961), escriptor, editor i expolític, és l’autor d’aquesta novel·la i les dues estrofes que encapçalen aquesta ressenya, del llibre Los puertos de Fernando Villalón (1881-1930), fan d’introducció a l’obra. L’Atlàntida: tenim clar que la novel·la es nodrirà d’un dels mites més grans, màgics i poderosos de tots els temps, basat en l’existència d’una civilització que va desaparèixer fa un munt d’anys, però que va tenir un nivell de saviesa i de desenvolupament excel·lent.
Pimentel estableix un lligam més o menys encertat entre aquest mite i les teories actuals del canvi climàtic. I desenvolupa la idea que aquest canvi climàtic pot destruir part de la nostra civilització, de manera que així es repetiria aquest fet en la història de la humanitat.
Plató fou el primer que va situar la ubicació de l’Atlàntida, una poderosa nació al Mediterrani, al sud de la Península, a la desembocadura d’un gran riu. Pimentel adopta la idea i la fa propera a tots els habitants meridionals peninsulars, justos descendents dels atlants. I sabem que aquesta idea ven, que aquesta idea de viure sobre els sediments d’una gran civilització desapareguda és molt atractiva.
Pot ser que l’Atlàntida no es trobés a Andalusia, potser no sabrem mai on s’ubicava ni si va existir, però està clar que la idea general de la novel·la al costat d’una molt bona ambientació, fa que sigui una obra interessant. I així és, ens endinsem en una història entretinguda, amb un llenguatge proper, fàcil de llegir… però a mesura que avancem esdevé un pèl avorrida, amb una trama simple, molt plana. El desenvolupament i el final són molt fluixos, previsibles. És un llibre d’aquells que llegeixes sense més perspectiva que la d’evadir-te, sense més pretensions.
Cal fer esment de l’epíleg que trobem al final de la novel·la. Format per diferents retalls de premsa, tots ells relacionats amb la trama del llibre.
Què ens pot aportar aquesta obra? La reflexió del paper de l’home davant la natura, quin paper ha exercit fins ara i què hauria de canviar. Un diàleg recurrent els darrers anys, però que en moltes ocasions sembla que no ens afecti.
Alea iacta est.
Fina Olivella i Cuscó
De la 4a promoció de l’Escola de Llibreria
Afegeix un nou comentari