Pérez-Adsuar Belso, Antonio. La odisea del libro: la transición digital: guía para autores, editores, libreros y bibliotecarios. Pról., Javier Celaya; epíl., Manuel Gil. Barcelona: Diëresis, 2017. 178 p. ISBN 978-84-946289-1-7. 15 € en paper, 7,59 € llibre electrònic.
Començo aquesta ressenya citant una frase que Pérez-Adsuar escriu a l’epíleg i que resumeix l’objectiu d’aquest llibre. Ell explica que la seva intenció ha estat «dotar de herramientas a los autores, editores y libreros —i als bibliotecaris, afegeixo jo— para seguir siendo relevantes en el mundo digital hacia el que nos encaminamos» (p. 153). Ens agradi o no, l’única manera de prendre decisions correctes és a partir d’una anàlisi que reflecteixi la realitat de manera lleial i sense disfressar-la. El llibre de Pérez-Adsuar fa, dolorosament, això. Sí: descriu molt bé la situació actual tant del món editorial com dels espais culturals, i dedica capítols específics a oferir propostes sobre com el llibre, l’autor, l’editor, la llibreria i la biblioteca haurien d’encarar el futur, és a dir, la seva refundació: quines haurien de ser les seves noves característiques i qualitats, quina hauria de ser la seva nova identitat. Són temes delicats i de digestió difícil. Però diguem-ho ben clar: l’autor ni s’enganya a si mateix ni enganya els altres, i en això rau la força, la valentia i la vàlua del llibre.
El llibre ‘vell’ i el llibre ‘nou’
Des de la pàgina 30, Pérez-Adsuar ja desvela quina és la batalla que hem d’entomar. Segons l’autor, en el futur hi haurà dues realitats i, ambdues, pel bé de la ment humana i de l’harmonia social, haurien de ser igualment conreades i practicades. Així, ens explica que el ‘llibre vell’ «nos permite re-conectar con nosotros mismos, re-enraizarnos, vivir más lenta y conscientemente. Los libros, al permanecer inalterables, nos permiten recuperar su contenido, releer, revisitar y así construir memoria y tradición, y re-trabajar aspectos importantes». Aquestes virtuts han de ser conservades i, en conseqüència, també a les biblioteques «hemos de mantener las zonas de estudio silenciosas donde la lectura pausada, individual y comprensiva se pueda realizar en condiciones» (p. 142).
D’altra banda, el ‘llibre nou’, fill de la revolució digital, «se desmaterializa, se vuelve servicio, dejando de ser un objeto» (p. 32). Similar a una pàgina web o a un programa d’ordinador, el llibre digital mai no està acabat, sempre pot ser actualitzat i inclou multitud d’enllaços. És un ‘metallibre’ (p. 33), interactiu i canviant, que implica mutabilitat i hiperactivitat. Una de les conseqüències més immediates d’aquestes característiques és la creació d’un lector que cada vegada té menys capacitat d’atenció. Absorbit per l’epilèpsia dels enllaços sense fi, aquest tipus de lector salta contínuament, es dispersa, es dilueix, es fon en una intoxicació d’informació que pot acabar col·lapsant-lo.
No obstant això, la revolució digital i les conductes a ella associades no només disminuiran sinó que dominaran encara més i tant l’autor com l’editor, el llibreter i el bibliotecari no poden ser aliens a aquesta realitat. Segons Pérez-Adsuar, el lector del segle xxi (i l’ésser humà en general) existeix en un món «plagado de ruido» (p. 39), en el qual «vive asediado por mil distracciones y tiene mil motivos para abandonar nuestra lectura a cada paso» (p. 23), ja que «el alud de contenido es monstruoso» (p. 21). Vivim en un «content shock» (p. 71 i 121) o, dit d’una altra manera, una saturació, un excés d’oferta. I aquesta saturació anirà a més. Segons Manuel Gil, director de la Fira del Llibre de Madrid i autor de l’epíleg d’aquest llibre, «en los próximos cuatro años, cálculos razonables hablan de un incremento de más de un 500 % sobre lo que se produce ahora mismo. […] Estamos pues ante un shock de contenido, en cantidad y en gratuidad» (p. 159). A causa d’aquesta massa caòtica i saturada infestada de distraccions de tota mena que ens porten d’ací a allà com un huracà sense rumb, Pérez-Adsuar creu que les llibreries i les biblioteques refloriran com peces claus i indispensables d’harmonia i d’asserenament.
La llibreria i el llibreter
Segons l’autor, a la virtualitat, la indefinició, la volatilitat i el caos de la xarxa cal contraposar-li una llibreria molt especialitzada, en la qual el lector trobi allò que la xarxa no li ofereix, és a dir, caliu, humanitat i, especialment, consell, guiatge i conversa. La llibreria del futur immediat ha de ser «un espacio donde los sentidos de la vista, el olfato y sobre todo el tacto, cobren importancia […] Reforcemos la percepción de nuestro espacio como punto de encuentro, como un ágora en la que tienen lugar conversaciones» (p. 106). I adverteix: «Hemos de evitar crear una librería para un público generalista, para el mass market. Este tipo de establecimientos indiferenciados son los que más van a sufrir en la situación de mercado actual» (p. 107). Cal crear una llibreria el més especialitzada possible, i que tingui com a eix vertebrador una temàtica que apassioni tant el llibreter com la comunitat a la qual la llibreria es dirigeix.
L’autor remarca de forma insistent que el llibreter ha de saber generar una comunitat de lectors i fidelitzar-la, i això s’aconsegueix no posant tots els ous en el cistell de la venda de contingut. En efecte, en un moment en què «las ventas de las obras han bajado y opino que lo harán más» (p. 102), el llibreter ha de trobar altres fonts d’ingressos. En aquest sentit, la llibreria ha d’oferir als lectors serveis o productes que tinguin relació amb la idea o temàtica especialitzada que defineix la botiga. El llibreter ha de seduir el lector-comprador-usuari amb elements com la decoració, la venda d’objectes complementaris, la incorporació d’una cafeteria o l’organització d’activitats. La supervivència de la llibreria passa per convertir-se en un espai cultural (p. 104), un emplaçament singular (p. 105) en el qual la comunitat pugui experimentar sensacions agradables. És cabdal «ir creando en torno a nuestra librería una tribu lectora con identidad propia, que haga suyo el proyecto, que realmente sienta que le pertenece» (p. 108).
La biblioteca i el bibliotecari
Pérez-Adsuar torna a ser lúcid quan escriu que cal acabar amb el conflicte que hi ha a les nostres biblioteques «entre los usuarios que quieren hacer un uso más tradicional y aquellos que acuden a nuestros equipamientos básicamente para conectarse y conversar» (p. 142). Segons el meu parer, és, en efecte, escandalós i repugnant de veure com la majoria de les nostres biblioteques universitàries i públiques han esdevingut només sales d’estar on els usuaris actuen igual com si estiguessin al sofà de casa seva. ¿Fins quan tolerarem que al costat de les obres completes de Nietzsche hi hagi algú que estigui mirant la final del mundial de futbol, o cinc persones xerrant sorollosament amb begudes i menjar de tota mena? L’autor del llibre que ressenyo ho té molt clar: cal dividir la biblioteca en dos espais, de manera que els usuaris que cerquin silenci i concentració no es topin amb els qui volen conversar i socialitzar. No cal expulsar ningú ni penalitzar ningú (p. 142), però sí separar nítidament.
Feta aquesta meritòria reflexió, Pérez-Adsuar explica a continuació com hauria de ser la biblioteca del futur immediat. Aquest equipament ha d’esdevenir un «agente organizador de la abundancia» (p. 124), és a dir, «ha de tratar de ayudar al ciudadano a organizar la información en un mundo selvático de inputs abrumadores» (p. 150). Per això, el paper del bibliotecari haurà de ser el de guia i formador (p. 132). De manera semblant a les llibreries, les biblioteques hauran de «ajustarse al neo-lector, al usuario multimedia y a sus nuevas demandas, pasando a ser sobre todo gestoras de comunidades» (p. 141). Si bé la idea de servei a la comunitat és, evidentment, la que ha de dirigir un equipament públic, jo gosaria afegir que la biblioteca no només ha de donar resposta als gustos dels habitants d’un barri o d’una ciutat, sinó que ha de fer possible que aquests habitants tinguin necessitat de gustos i aspiracions més elevades que els ajudin a evolucionar.
Cloenda
Acabo la ressenya amb una reflexió personal. Crec que la batalla entre el llibre en paper i el llibre digital no ha de ser entesa només en termes de costos, gustos i modes. El rerefons és més pertorbador: d’alguna manera, hi ha en joc l’estil de vida i el model d’ésser humà. El llibre tradicional representa la serenitat i el ritme lent que permeten que aflori la reflexió i la conversa matisada. En canvi, el llibre digital representa la il·limitació: no hi ha límit a res i, en conseqüència, tampoc no hi pot haver ni definició ni matís ni fre. Ben curiós: l’aparent llibertat d’Internet i del llibre digital té sospitosament molts punts en comú amb la ideologia del capitalisme més ferotge: la màquina permanent que mai no s’atura, la massa de població esclavitzada que no té dret a cap moment de repòs, la impossibilitat de crear un espai per a la reflexió, la renúncia de l’ésser humà a ser humà.
Joan Tello i Brugal
Doctorand en Filosofia Contemporània i Estudis Clàssics
joantello.blogspot.com
Afegeix un nou comentari