Erasme no s’està de romanços

Erasme de Rotterdam. Eduqueu els infants ben aviat en les lletres. Pròl., Gregorio Luri; trad., Laura Cabré. Martorell: Adesiara, 2015. 287 p. (Aetas; 25). ISBN 978-84-92405-95-4. 16 €.

En efecte, Erasme (1466-1536), l’anomenat príncep de l’Humanisme, no s’està de romanços. Un llibre que, en principi, havia de ser un exercici retòric que servís d’exemple de com es construeix i es defensa una argumentació acabà esdevenint una dura crítica contra les maneres de fer familiars, socials i polítiques que dificulten allò que els humanistes —i Erasme en particular— creien que era una bona educació.

Els governs han de procurar que tothom tingui la mateixa oportunitat per a excel·lir, cosa molt diferent de procurar que tots siguem iguals en la mediocritat i la ignorància. Els professors s’han de posar al nivell de l’alumne i despertar-li l’interès a través d’estímuls i innovacions, cosa molt diferent de fer una classe on l’auditori és obligat a escoltar un monòleg o bé és empobrit per aquesta obsessió contemporània de mai no dir res que pugui ferir la sensibilitat d’algú. Els pares i les mares han d’atendre la part emotiva, intel·lectual i espiritual dels seus fills, cosa molt diferent de la tendència actual, on molts pares i mares dimiteixen d’aquesta responsabilitat i deixen que siguin la televisió, les bajanades en línia, els anuncis publicitaris, els crits, les veus grolleres i l’incivisme els qui de veritat eduquin els fills.

Erasme, al 1529, ens parla de conductes i vicis que cinc-cents anys després continuen gairebé igual. «¿Un pare de veritat pot trobar més gratificant veure la seva criatura reproduint gestos obscens i paraulotes que repetint una frase assenyada o imitant qualsevol bona acció? […] ¿Neteges qualsevol brutícia que trobes a la pell del teu infant i, tanmateix, li infectes l’ànima?» (Traducció de Laura Cabré, p. 105). I poc després comenta que els pares no tenen diners per a pagar un bon mestre però sí per a llençar els quartos en festes, banquets i —posant un exemple del món d’avui— vacances turístiques massificades o entrades per a partits de futbol. Per cert, ¿saps que aquest llibre costa 16 € i la mitjana d’una entrada per veure un partit de futbol a l’Estat espanyol és de 70 €[1], amb l’agreujant que un partit té un temps de duració limitat i un llibre pot durar indefinidament, tot el temps que tu necessitis?

Una altra de les idees clau del llibre és la pressa. Sí, has llegit bé: la pressa. Però, a diferència del segle XXI, Erasme no té pressa per anar a comprar-se l’últim model de telèfon mòbil fent llargues cues nocturnes —quina devoció, en res són inferiors aquestes persones als practicants fonamentalistes de qualsevol religió—, ans té pressa perquè els fills comencin a rebre una educació ben aviat. Perquè en aquí rau la humanitat: un home i una dona no són veritablement humans fins que l’educació els forneix de la sensibilitat, la profunditat i la intel·ligència per a ser-ho. «L’home no és home en néixer, se’n fa» (p. 89). Altrament, és més una bèstia que no pas un ésser humà. Sortiu al carrer d’una gran ciutat i en trobareu exemples a balquena. O potser tan sols cal que contempleu algun dels vostres veïns.

Gairebé tots els governs d’arreu del món ens diuen que les humanitats són cares, deficitàries i gens productives. A aquells qui parlen d’aquesta manera els haurien d’inhabilitar per incompetents. Invertir en educació és la decisió empresarial més rendible que pot fer un govern. Una bona educació fa ciutadans cívics, intel·ligents, mentalment oberts i amb consciència del seu entorn. En conseqüència, una bona educació redueix la delinqüència i els actes incívics, afavoreix la convivència entre les persones, n’ajuda a mantenir el benestar emocional i redueix la despesa sanitària en malalties psíquiques i tractaments per estrès i psicosomatitzacions; també incrementa l’ecologisme, la justícia i l’equanimitat. Amb persones sensibles i responsables, ¿per què calen tants tribunals, tants policies, tants soldats i tantes màquines de guerra? El mal ús dels diners públics i la corrupció deixarien de ser també una pràctica habitual. ¿És tot això una utopia? No, de cap manera. Tan sols cal que fem cas a Erasme i en comptes d’obsessionar-nos en el resultat immediat i el benefici ràpid siguem realment intel·ligents i, en efecte, eduquem els infants ben aviat en les lletres.

Siguis qui siguis, vinguis d’on vinguis, treballis del que treballis, tinguis les obligacions públiques o privades que tinguis, llegeix, doncs, aquest llibret en aquesta traducció bellament feta, amb un ús de la llengua catalana variat i culte. Perquè no ens enganyem: qui no sàpiga expressar-se lingüísticament amb una pluralitat de matisos i detalls tampoc no podrà accedir a una realització vital plena i profunda.

Joan Tello i Brugal
Filòleg i investigador en filosofia del Renaixement
http://joantello.blogspot.com.es/