«Escribir a contracorriente»

Vallès-Botey, Teresa (ed.). Escribir a contracorriente: fuentes para el estudio del pensamiento literario de Carlos Pujol. Granada: Comares, 2019. XVII, 276 p. ISBN 978-84-9045-871-6. 25 €.

Entre els editors barcelonins importants al segle XX, hi ha una certa desproporció entre el coneixement que el comú dels lectors té dels que van dur a terme el gruix de la seva feina en editorials petites i a partir sobretot dels anys seixanta (Castellet, Barral, Beatriz de Moura, Herralde) i els que van fer el gruix de la seva carrera en empreses d’una certa entitat o fins i tot en grans corporacions, com és el cas de Josep Janés, Germán Plaza, Enrique Badosa, Mario Lacruz... o Carlos Pujol Jaumandreu (1936-2012), veritable pal de paller durant diverses dècades de l’editorial Planeta. Potser això respongui a una qüestió de glamur o de no haver estat mai al centre dels saraus que envolten el negoci editorial, però és clar que, d’una banda, la importància de la tasca de Carlos Pujol no és en cap cas desdenyable i, a més, que l’impacte d’algunes de les seves feines, com ara per exemple a la col·lecció de Clásicos Universales Planeta, van tenir una incidència enorme en unes quantes generacions de lectors. Per no mencionar que durant quatre dècades va ser membre del jurat del Premi Planeta, amb la pila d’episodis que això li va permetre viure de primera mà, i que molt coherentment amb el seu tarannà mai va fer públics...

Per si això fos poc, Carlos Pujol va ser un prolífic traductor tant de prosa com de poesia i tant de l’anglès com del francès, l’italià o el català (Shakespeare, Defoe, Henry James, Stevenson, Orwell, Hemingway, Ronsard, Voltaire, Racine, Dumas, Balzac, Stendhal, Barthes, Guido Gozzano, Joan Sales...) i un creador literari que va conrear tots els gèneres haguts i per haver (assajos, novel·les, relats, poemes, aforismes, crítica literària...).

Aquest és només un dels motius pels qual val la pena endinsar-se en el llibre Escribir a contracorriente, en el qual la professora Teresa Vallès-Botey recull i estructura materials en aparença diversos i heterogenis (conferències, cartes, entrevistes), però amb un objectiu que queda clar ja en el subtítol: «Fuentes para el estudio del pensamiento literario de Carlos Pujol». I ja avanço que la promesa es compleix i que el broll és, en termes qualitatius, molt cabalós.

En un primer i breu text inicial, el també professor Domingo Ródenas aconsegueix compendiar en a penes quatre pàgines els trets més significatius de la trajectòria radicalment literària de Carlos Pujol, subratllant-ne el caràcter lliure i desvinculat de modes, moviments generacionals i qualsevol cosa que sonés a gregarisme. I, després de la preceptiva «Nota a esta edición», on se’ns informa de la procedència dels textos i del propòsit general del llibre, Vallès-Botey dedica unes pàgines al que anomena «exponer y articular su pensamiento sobre qué es la literatura y cuál es su función», caracterització que es queda curta, perquè també presenta afinades apreciacions sobre què era l’estil per a Pujol i quina consideració tenia de conceptes com tradició, estil o cànon literari, i on certament selecciona i jerarquitza les seves idees principals sobre la literatura en un sentit molt ampli.

El cos d’Escribir a contracorriente pròpiament dit arrenca amb un text exemplar quant a la presentació del pensament literari de Pujol, la conferència que va donar a Osca l'any 2003 i que, evocant molt encertadament Rilke, va titular «Carta a unos jóvenes poetas» (i que fins ara era pràcticament inèdita, tret de l’opuscle que se’n va imprimir i repartir en la mateixa conferència). Es tracta d’un text molt fidel a l’estil contingut i ple de sentit que coneixen bé els lectors habituals de Pujol, i en el qual no hi falten tampoc els seus característics humor i ironia, ni la profunditat de pensament que s’hi copsa sobretot en una relectura.

Tot i així, potser el més inusual i extraordinari de tot el llibre ve a continuació: la possibilitat d’assistir des de primera fila i en directe a la manera com Carlos Pujol va fer l’editing de La audiencia va de caza, les memòries novel·lades del jutge Miguel Ángel del Arco. Són gairebé un centenar de cartes i notes inèdites d’extensió diversa escrites entre agost de 2007 i gener de 2012 en les quals, a mesura que en va llegint capítols, l’editor va fent observacions, recomanacions i suggeriments al jutge i que constitueix una mena de document al qual no és gens habitual tenir accés, però que resulta molt il·lustratiu. A través dels comentaris, en ocasions molt generals, però en altres de detall i en tots els casos molt adequadament justificats, aquesta part del llibre es converteix gairebé en un manual pràctic per a editors que no només indica en quines coses val la pena fixar-se (efecte i conveniència de les descripcions, caracterització de personatges, composició de les escenes, ús dels diàlegs, disposició de les unitats narratives, estructuració general d’un text extens...) sinó també de com propiciar que un autor reconsideri les decisions que ha pres i que poden malmetre la seva obra, i quina mena de to i de justificacions són els més efectius per aconseguir-ho. En aquest sentit, tot i haver-se manifestat en alguna ocasió com poc inclinat a la docència, aquí Pujol es revela plenament com el mestre d’editors que va ser.

La tercera secció d’Escribir a contracorriente, l’única que no es pot considerar en sentit estricte inèdita, reuneix un bon feix d’entrevistes a Pujol que fins ara dormien esparses en publicacions periòdiques diverses i que, llegides consecutivament, malgrat algunes repeticions, permeten veure com Pujol concebia la seva pròpia obra, la pràctica de la creació literària i el sentit de la carrera literària (terme aquest últim que probablement ell censuraria que s’apliqués al conjunt de la seva trajectòria). Els bons coneixedors de l’obra de Carlos Pujol potser completaran o afinaran la seva interpretació sobre algunes de les seves novel·les o poemaris, i probablement qui no les conegui potser senti la curiositat o la temptació d’acostar-se a una obra exigent amb si mateixa però molt accessible al lector, en qui sempre diposita la seva confiança i convida a participar (d’aquí, per exemple, que en la seva narrativa hi sovintegin els finals més o menys oberts).

El volum conclou i s’arrodoneix amb una molt completa cronologia professional i literària de Pujol, que usa a més amb enginy la tinta de color per fer més visible la diversitat de gèneres que va conrear, i que està salpebrada de breus comentaris extrets de cartes i documents personals on el mateix editor-escriptor-traductor explica o comenta alguns episodis de la seva vida.

És evident que estem davant d’un llibre que qualsevol lector de Pujol voldrà llegir, però que té també molts punts d’interès per a qui desitgi conèixer el procés d’edició d’un text i que, a més, fidel al pensament estètic del mateix Carlos Pujol, és original i emocionant sense necessitat d’artificiositat, escarafalls ni focs d’artifici. (No tinc cap dubte que l’afinat editor que era Pujol posaria pegues a rematar un text amb aquesta profusió de fricatives!)

Josep Mengual
Tècnic editorial, autor de Negritas y cursivas

tipus document

Afegeix un nou comentari

Filtered HTML

  • Les adreces web i de correu electrònic es transformen en enllaços automàticament.
  • Etiquetes HTML permeses: <a href hreflang> <em> <strong> <cite> <blockquote cite> <code> <ul type> <ol start type> <li> <dl> <dt> <dd>
  • Les línies i paràgrafs es trenquen automàticament.