Waquet, Françoise. Hablar como un libro: la oralidad y el saber entre los siglos XVI y XX. Trad., Horacio Pons. Buenos Aires; Madrid: Ampersand, 2021. 483 p. (Scripta Manent). ISBN 978-84-12397-10-9. 25 €.
Dedicar quatre anys d’estudi i investigació a una disciplina o a desenvolupar una hipòtesi no garanteix ni la qualitat de la investigació ni la confirmació de la hipòtesi. Però no és aquest el cas de l’estudi històric sobre la importància de l’oralitat en la transmissió del saber en les diferents disciplines ni en el procés de la seva producció que ens presenta l’autora en aquesta obra.
Françoise Waquet, una de les més grans especialistes en història intel·lectual, ens demostra, amb profusió de fonts consultades, multitud d’exemples, rastrejant fins i tot el que no està escrit de manera explícita i que s’intueix, de vegades per la seva absència, deguda, a voltes, a l’obvietat de les pràctiques comunes entre els investigadors/es i professors/es, que l’oralitat ha estat una pràctica habitual des del segle XVI i fins el XX, que és el període històric que ha analitzat amb gran profunditat i precisió. És el període que es correspon a partir de la invenció de la impremta fins a gairebé els nostres dies i que li serveix per demostrar que la informació impresa i l’oral han conviscut en harmonia tots aquests segles, i cadascuna ha trobat el seu espai i la seva funcionalitat.
Val a dir que l’autora no partia de zero i que els seus estudis anteriors sobre el mateix període, com ara Le latin ou l’empire d’un signe, XVIe-XXe siècle (Albin Michel, 1999) i el posterior L’ordre matériel du savoir: comment les savants travaillent, XVIe-XXIe siècles (CNRS, 2015) poden haver estat el germen del seu interès per aquest aspecte tan concret de la història occidental del saber que fins ara havia restat amagat i no havia merescut cap estudi de l’abast i la completesa del que se’ns presenta. L’oralitat en la ciència ha estat ignorada, invisibilitzada, amb referències referides més aviat a la seva forma o manca de l’adient, més que no pas al seu fons i rellevància, en els estudis historiogràfics. Això ens dona una idea de la tasca detectivesca que Waquet ha hagut de fer per rastrejar la informació avinent per al seu propòsit.
Amb un llenguatge didàctic i força exemples, que fan que la seva obra sigui de bon passar, alhora que també complaurà i força els estudiosos, pel rigor dels seus plantejaments i conclusions i les notes exhaustives de les fonts consultades, la directora d’investigació al Centre national de la recherche scientifique (CNRS) francès fa una anàlisi detallada de les institucions acadèmiques i dels diferents formats d’esdeveniments científics a la cerca de les petjades de la que, en aparença, pot semblar una pràctica en desús o, si més no, menor i sense gaire importància cognitiva en la producció intel·lectual.
Així, analitza les lliçons magistrals o cursos, les disputes com a herència dels estudis de l’Edat Mitjana, les presentacions de tesis, els exàmens orals, els seminaris alemanys, les acadèmies italianes, els tutors anglesos, els congressos, les small conferences i les sessions de pòsters, tot seguint l’evolució històrica de les diferents formes de creació, presentació i transmissió del coneixement.
Però no es queda només en això, amb precisió quirúrgica, detecta que aquesta lògica progressió al llarg dels segles ha vingut donada per la necessitat d’establir una comunicació cara a cara entre els científics de les diverses disciplines, que la porta a remarcar la importància, no només de la conversa socràtica i el diàleg platònic, sinó, fins i tot, de les converses informals i disteses entre els homes i dones de ciència que poden ser l’inici de línies d’investigació local o més específiques o que poden resoldre dubtes puntuals sobre procediments o sobre investigacions en curs que s’havien aturat momentàniament. La porta fins i tot a analitzar, acuradament, el procés històric de les llengües de comunicació dels congressos i altres esdeveniments internacionals i de les converses que s’hi donen, i a disseccionar les dificultats de comunicació o la seva manca o impossibilitat.
Amb Hablar como un libro, seguirem la pista a l’oralitat i la seva diversificació en el món científic i comprovarem que la seva presència sempre hi ha sigut i ha estat imprescindible per a les idees i la seva concreció, per fer els viratges adients en les investigacions, ja que la possibilitat de verbalitzar-les i confrontar-les amb un auditori, ja sigui reduït o bé més ampli, o amb un interlocutor/a, han ajudat a la seva gènesi, a la seva definició, a la seva circumscripció, a la seva modulació i a la seva transmissió. També se’ns farà palès que l’oposició oralitat-lletra impresa és una falsa dicotomia popular-erudit totalment allunyada de la realitat i de la seva complementarietat.
Com conclou l’autora, no hem de perdre de vista la importància de pensar plegats en veu alta. I als que provenim del món de l’oralitat i la cultura popular i hem passat per l’acadèmic com a receptors del coneixement, ens agrada de manera especial que un estudi científic i rigorós, que no pretén fer una apologia de l’oralitat, vingui a confirmar el que, d’alguna manera, ja intuíem, i posi al lloc que li pertoca l’oralitat dins de la comunitat intel·lectual.
Cèlia Millán González
Bibliotecària
Afegeix un nou comentari