Sánchez Vigil, Juan Miguel (coord.) La cultura en el bolsillo: historia del libro de bolsillo en España. Gijón: Trea, 2018. 238 p., XXXII p. de làm. col. (Biblioteconomía y administración cultural; 315). ISBN 978-84-17140-28-1. 23 €.
«Y cuánto muchacho habrá que anda con el tomito de la Everyman en el bolsillo, para leer a John en la calle, al aire libre, bajo los parasoles verdes de las plazas. Keats es para el bolsillo, donde se llevan las cosas que cuentan, las manos, el dinero, el pañuelo; los estantes se los deja a Coleridge y a T.S. Eliot, poetas-lámpara. Un bolsillo es la casa esencial y portátil del hombre; hay que elegir lo imprescindible, y solamente un poeta cabe allí.»
Julio Cortázar
«Reserva els prestatges per als grans volums, els meus caben en una mà sola (me manus una capit).»
Epigrames, Marcial
La col·lecció «Biblioteconomía y administración cultural» d’Ediciones Trea ens ofereix un nou text elaborat per quatre especialistes, tots ells professors de la Complutense, que ens expliquen, per ordre cronològic, l’evolució dels diferents suports i formats que, de manera més o menys encertada, podem englobar en el concepte «llibre de butxaca».
José Luis Gonzalo Sánchez-Molero trenca, en la seva exposició històrica, el «mite» de la invenció del llibre de butxaca per part de l’humanista i impressor italià Aldo Manuzio al segle XVI. No hi ha dubte que el format en octau (el del llibre de butxaca) es va «popularitzar» gràcies a la impremta, les idees innovadores de Manuzio i —molt important— les tipografies cursives creades pel col·laborador de Manuzio, Francesco Griffo. Però els romans ja havien inventat els libelli in forma enchiridii, els pugillares (tauletes de fusta encerada) i els libri quadrati. L’Edat Mitjana, amb l’aparició dels ordes de predicació, dominics i franciscans, que necessitaven bíblies i psalteris portables, havia aportat les enquadernacions de bossa o cartera, al mateix temps que les universitats demandaven textos en petit format lligats al sistema de pecia (quaderns o plecs).
Però, com diu l’autor, «la existencia de libros copiados en pequeños formatos para facilitar su portabilidad se constata en casi todas las civilizaciones antiguas». I ens va descrivint les tauletes mesopotàmiques en miniatura, els llibres amulet tefilín hebreus, amb textos de la Torà; els filacteria cristians de sant Jeroni i sant Joan Crisòstom, o els kitabe, rotlles de pell de cabra o xai d’Etiòpia. Formes similars es troben també al Tibet, amb els ghau, i al Japó, amb els Iubutsu.
Tot i això, el llibre més petit i antic conegut és el Codex Manichaicus Coloniensis, pergamí de 4,5 x 3,8 cm datat el segle V d.C., que conté la vida i obra del persa Mani, fundador del maniqueisme. L’autor va seguint un recorregut per diferents exemplars, com el Glazier Codex, manuscrit copte del segle IV o V (12,1 x 10,4 cm), el Palau-Ribes Codex del segle III-IV (4,7 x 3,8 cm), o l’Evangelium Sancti Johanni, del segle VIII (7,2 x 5,6 cm).
El recorregut per l’Alta Edat Mitjana no contempla llibres de «butxaca» i ens informa de les enquadernacions de bossa i de cartera, adients per al transport de llibres de format gran. Fins al segle XIII no es recuperen els formats portàtils a l’Europa cristiana, impulsats, com ja hem apuntat, per les necessitats dels predicadors i per la creació d’un nou públic lector a les universitats. Tenim còdexs de 16 x 11 cm amb obres de Petrarca, o la popular Biblia pauperum, impresa en xilografia; així com guies per a viatgers, com la Mirabilia urbis Romae, moltes edicions del Donato, manual de gramàtica llatina per a universitaris, o els textos de l’Ars Moriendi, vinculats a la devotio moderna i que lliga amb l’antiquíssima tradició dels llibres amulet.
Fermín de los Reyes Gómez arrenca la seva part del llibre plantejant la discussió terminològica i conceptual de què es pot considerar llibre de «butxaca» a partir del segle XVI i que ell delimita als llibres de formats en octau i menors, tot diferenciant-los dels «llibres joia» en miniatura (entre 75 i 100 mm) destinats al col·leccionisme, especialment al segle XIX.
En aquesta categoria trobem molts manuals religiosos, mèdics o filològics, anomenats enchiridion (que en grec vol dir que hi cap a la mà), essent paradigmàtic l’Enchiridion militiis christiani d’Erasme de Rotterdam. També les edicions de llibres de faltriquera i els diccionaris portàtils, proliferen des del segle XVI al XVIII.
Els llibres en octau i dotzè són característics de l’època de la Il·lustració; llavors en deien «llibres de passeig». A Madrid, un impressor com Antonio de Sancha (1720-1790) produïa llibres d’hores, devocionaris, novenes, etc. en petits formats i poques pàgines. Un llibre d’enorme influència, editat constantment, com la Imitació de Crist, del místic agustí Tomàs de Kempis, va anar reduint el format d’octau a dotzè i setzè des del segle XVI fins a les populars edicions de Saturnino Calleja (1853-1915) al segle XIX i començaments del XX. El mateix va passar amb les successives edicions del Quixot, les guies de viatgers, els diccionaris, etc.
És a partir de la primera meitat del segle XIX quan apareixen col·leccions amb el nom de «Biblioteca portàtil», i des de 1840 es generalitza l’edició d’obres ja anomenades «de butxaca». Però, sorprenentment, fins a l’edició del DRAE de 1984 no s’inclou una definició d’aquest tipus de llibre popular: «el que por su formato, poco grueso y peso reducido, puede llevarse cómodamente en el bolsillo. Suele ser de barato precio». Fermín de los Reyes localitza la primera «biblioteca de bolsillo» moderna en 1865 amb l’edició de la comèdia La Noche Buena de 1865, de Juan de Alba y Peña.
Ja en ple segle XIX, amb els avenços tècnics, la liberalització del mercat i la llibertat de premsa, apareix la figura de l’editor modern. Augmenten les tirades, s’abarateixen els costos i en conseqüència els preus de venda: el llibre és negoci i també proliferen els editors. De los Reyes ens ofereix un panorama complet d’editors i col·leccions de butxaca, des d’Antonio de Sancha amb El Parnaso español a finals del segle XVIII fins a les «Colecciones populares» de Saturnino Calleja.
Juan Miguel Sánchez Vigil ens introdueix al segle XX, però abans defineix el concepte «col·lecció» com a continuïtat de les «biblioteques» enteses com a sèries de llibres amb formats i continguts similars per crear addicció, el que avui dirien «fidelitzar» el lector. Una dada curiosa és que, el 1846, l’editor Manuel Rivadeneyra (1805-1872) va crear, amb ajut estatal, la «Biblioteca de autores españoles», que va dirigir l’escriptor i polític Bonaventura Carles Aribau i que tenia com a objectiu reimprimir, en quart i amb acurada qualitat tipogràfica, els autors clàssics de la literatura espanyola.
La primera sèrie popular on apareix la paraula «butxaca» és en 1914, en la col·lecció «La novela de bolsillo», dirigida pel polític i periodista maçó Antonio de Lezama (1882-1971) i que va arribar a publicar 74 títols. Però quan es consolida el concepte i el producte és, sens dubte, amb l’aparició de la «Colección universal» de Calpe. Es tracta de la primera col·lecció de butxaca amb grans tirades, varietat de continguts, preu reduït i format 15 x 10,5 cm. Entre 1919 i 1935 van publicar 1.377 títols. Per expandir el mercat a Amèrica es va crear CIAP, Compañía Ibero-Americana de Publicaciones, que editava les «Bibliotecas populares Cervantes». A Catalunya, l’editorial Selecta també va crear la seva «Biblioteca Universal» en català.
El 1937 Espasa-Calpe d’Argentina crea la «Colección Austral», que fins als anys setanta va ser la reina indiscutible del format. Però l’any 1965 es va llançar la col·lecció que va dominar el mercat del llibre espanyol durant la Transició i fins als anys noranta: «El libro de bolsillo», d’Alianza Editorial, que amb els dissenys de cobertes de Daniel Gil va revolucionar aquest element, i amb l’esperit crític dels seus promotors José Ortega Spottorno, Javier Pradera i Jaime Salinas, els continguts. Actualment té un catàleg de gairebé 2.000 títols.
L’any 1943, l’editor Manuel Aguilar (1888-1965), creador de l’empresa Editorial Aguilar, una de les més importants del segle XX a Espanya, va presentar la col·lecció «Crisol» en format 12 x 8 cm, enquadernada en pell, i el 1946 la sèrie «Crisolín», de format encara més petit (en 8 x 6 cm). Als anys cinquanta apareixen col·leccions de butxaca de Bruguera, Plaza & Janés i Seix Barral. A finals dels seixanta, una de les col·leccions més populars (Libros RTV) és impulsada per Televisió Espanyola i Editorial Salvat amb èxit assegurat per la campanya mediàtica de la, llavors, única televisió de l’Estat. D’aleshores ençà no han parat les iniciatives de consorcis de les editorials més diverses per crear col·leccions de butxaca, totes elles esmentades per l’autor i per la següent autora del llibre, María Olivera Zaldúa, que a la darrera part de l’obra ofereix informació exhaustiva amb descripcions de les diferents col·leccions, Z Bolsillo i B de Bolsillo, d’Ediciones B, DeBolsillo de Penguin Random House Mondadori, Booket de Planeta, Punto de Lectura de Suma de Letras i estadístiques de títols, quantitats i reflexions sobre el futur del llibre en el context digital.
També es relacionen una selecció de col·leccions de butxaca, on trobem a faltar, si més no, algunes de les més populars en català, com la «Biblioteca A tot vent», d’Edicions Proa, «Llibres a l’abast» i «La cua de palla», d’Edicions 62 o les MOLC («Millors obres de la literatura catalana»). Potser cal que també ens plantegem una Història del llibre de butxaca a Catalunya.
Antoni Estela i Barnet
Alumne de la Universitat de l’Experiència
Afegeix un nou comentari