«La biblioteca en llamas»

Orlean, Susan. La biblioteca en llamas: historia de un millón de libros quemados y del hombre que encendió la cerilla. Trad., Juan Trejo. Barcelona: Temas de Hoy, 2019. 398 p. ISBN 978-84-9998-722-4. 20 € en paper, 11,99 € llibre electrònic.

El 29 d'abril de 1986, la Biblioteca Central de Los Angeles es va incendiar: es van cremar prop de 400.000 llibres i uns altres 700.000 van quedar malmesos a causa del foc o de l'aigua utilitzada per extingir les flames. Tots els indicis apuntaven en la mateixa direcció: havia estat un incendi provocat. Però el món sencer, literalment, no va fer-ne gaire cas: aquell dia tothom estava més pendent de l'explosió que havia tingut lloc a la planta nuclear a Txernòbil.

La periodista Susan Orlean, reconeguda pels seus reportatges a la revista The New Yorker o per l'adaptació cinematogràfica d'un dels seus treballs, El ladrón de orquídeas (Anagrama, 2001), no ens fa suposar, a priori, que sigui una persona desinformada del que passa o ha passat al seu país, per això sobta que no va ser fins que es va mudar a Los Angeles, i que la seva filla havia de redactar un treball escolar sobre què es fa a una biblioteca, que Orlean no es va assabentar que la biblioteca s'havia cremat ja feia quasi 30 anys.

Orlean, a La biblioteca en llamas, es podria haver limitat a descriure com va ser aquell 29 d'abril: com van obrir la biblioteca a les 10 del matí com cada dia; com, cap a les 11, es va veure un primer fil de fum; com els bibliotecaris i usuaris van sortir de l'edifici sense donar-li importància perquè les alarmes ja havien fallat més d'un cop; quin fou el camí de les flames arrasant els prestatges («se asaron los libros de cocina»); com un noi molt ros i amb molt de serrell va sortir corrents i va topar amb una dona gran; com eren de transparents les flames, segons va descriure el cap de bombers... i podria haver continuat amb la investigació posterior per cercar el piròman. I tot això ho fa. Però Orlean no es queda aquí. Perquè aquest llibre és, des de la primera pàgina, una constant recerca d'absolutament tot el que era i és en l'òrbita (no només física) de la Biblioteca de Los Angeles.

Ja he dit que l'espurna que permet saber a Orlean que hi ha haver un incendi fou entrar a la biblioteca amb la seva filla: com una magdalena proustiana, l'autora rememora les moltes vegades que ella va fer el mateix amb la seva mare, i com fou la seva mare qui va inculcar-li l'amor als llibres i a l'edifici de la biblioteca de Cleveland. I aquests elements, llavors, podrien fer d’aquesta obra un llibre ensucrat sobre l'amor als llibres, però ho és i no ho és, perquè de «sucre» no n'hi ha, però d'amor, sí, i Orlean sap que, per parlar i transmetre aquest amor, cal anar encara més enllà.

Amb la curiositat de voler saber més del lloc on s'ha mudat, el llibre és tant una exploració històrica de la ciutat de Los Angeles i de la Biblioteca Central, com l'anàlisi de com els canvis i evolucions en una afecten en l'altra i viceversa. És molt interessant saber, per exemple, com l'actual edifici («de tan solo ocho plantas») no va ser sempre la seu de la biblioteca, ja que durant molt de temps la seu va ser ocupada per un centre comercial; o conèixer la cronologia dels directors de la biblioteca, on destacaren les directores Mary Foy (que només tenia divuit anys quan es va encarregar de la direcció), Tessa Keslo o Mary L. Jones: tres directores que van establir les bases per a la modernització racional i pragmàtica de la biblioteca, aplicant la gratuïtat per fer-se el carnet, van reduir l'edat d'entrada o implementaren la universalització de gèneres. I també cal destacar el que fou segurament el director més excèntric que ha tingut mai la biblioteca (i potser, cap altra biblioteca): Charles Fletcher Lummis, un home que escrivia poemes en fulles d'arbre o que preferia recórrer tot el país a peu abans que seure en un despatx. I no és pas una exageració: va recórrer a peu bona part dels Estats Units, un altre cop, quan va ser cridat per dirigir la biblioteca de Los Angeles.

Però aquest llibre no és només un viatge al passat. També és una anàlisi de com funciona avui dia la xarxa de biblioteques de la ciutat i els problemes que ha d'afrontar. Aquesta part farà les delícies dels usuaris i dels treballadors de les biblioteques d'arreu del món: per una banda, els usuaris sabran que el/la seu/va bibliotecari/ària habitual fa molt més del que es podia imaginar, perquè les tasques són semblants (tot i que les xifres a Los Angeles són exageradament grans si les comparem, per exemple, amb la Xarxa de Biblioteques de la Diputació de Barcelona, que són les que conec de primera mà),[1] i els problemes són pràcticament els mateixos; per l'altra banda, els bibliotecaris reconeixeran i sabran que no estan sols, i que poden fer xarxa per unir esforços, idees i trobar solucions.

I què s'hi diu sobre la investigació de l'incendi provocat del 29 d'abril de 1986? Doncs coneixerem en Harry Peak. O potser no l'arribarem a conèixer. És el contrapunt d'aquest llibre-reportatge: totes les altres parts del llibre estan detallades, fins al punt que podria dir-se que la resta de capítols són com les antigues targetes de biblioteca, tot ben catalogat i sense deixar res a l'especulació, però els referents a Harry Peak no són i no poden ser així perquè Harry Peak era incatalogable. Tothom sabia com era i, a la vegada, ningú no ho sabia. Et podia dir la veritat mentre et mentia. Et podia mentir mentre et deia la veritat. Els capítols que Orlean li dedica permeten no només fer-nos una idea de com era Peak, també ens permeten saber com era la ciutat per on es movia i, de retruc, com era la biblioteca.

Pel que fa a l'estructura del llibre, tinc la impressió que és una mica caòtica o, almenys, ho és en una primera lectura, ja que no es segueix un ordre aparent: la majoria de capítols no continuen amb el que s'explica en l'immediatament anterior, sinó que sovint són salts enrere (flashbacks) del que s'explicarà al següent (per exemple, una sèrie de capítols és així: en el primer, s'explica a què es dedicaven les bibliotecàries fa més de 100 anys, en el següent, s'explica a què es dedicaven durant la dècada dels vuitanta i, finalment, s'explica a què es dediquen actualment), i la resta de capítols tracten detalls sobre la investigació de l'incendi i en Peak, moments històrics en els quals s'han cremat llibres i biblioteques (de manera provocada o no), o opinions i experiències personals d'Orlean. En aquest sentit, és especialment curiós quan Orlean, periodista de raça, es proposa cremar un llibre, per tal de veure amb els seus ulls com és, i els problemes ètics i morals que sorgeixen pel fet d'haver d'elegir conscientment un llibre per cremar-lo, perquè no només hi ha l'amor que sent per l'objecte llibre, sinó perquè també remet als incendis de llibres realitzats per règims opressors arreu del planeta al llarg de la història. Deixaré a la imaginació de qui estigui llegint aquesta ressenya que endevini quin és el llibre que finalment escull per cremar.

I, finalment, què hi fa una ressenya d'un llibre sobre biblioteques en un blog sobre llibreries i llibreters/es? La resposta és senzilla i complexa a la vegada: sense les unes no hi ha les altres. Les llibreries (i també qualsevol persona) necessiten les biblioteques perquè en elles «el tiempo queda contenido por un dique, no para detenerlo, sino para protegerlo. La biblioteca es una reserva de narraciones y también una reserva para toda la gente que viene aquí para buscarlas. Es donde podemos entrever la inmortalidad. En la biblioteca podemos vivir para siempre». A les llibreries, les que volen ser quelcom més que un lloc on es venen llibres, igual que a les biblioteques que aspiren a ser quelcom més que un magatzem de llibres, també podem entreveure la immortalitat.

Si voleu veure Susan Orlean parlant sobre el seu llibre, la lectura, l'escriptura, el plaer d'anar a les biblioteques, dient el títol del llibre que ella mateixa va cremar, etc., podeu veure aquesta conversa amb Bel Olid del passat 24 de març al Festival Kosmopolis – CCCB.

Diego Ruiz Llamas  
De la 5a promoció de l’Escola de Llibreria