Valero, Begoña. La Casa del Compás de Oro. Barcelona: Grijalbo, 2017. 405 p. ISBN 978-84-253-5486-1. 20,90 € paper, 9,99 € llibre electrònic.
Els llibres. Què són els llibres? Poden ser pàgines d’oci lleuger; però també poderoses armes de reflexió, d’imaginació, de llibertat. I, com bé sabem, al llarg de la Història això no ha agradat sempre a tothom:
«Cualquiera que fuese hallado culpable de imprimir, reproducir o distribuir en cualquier forma libros o escritos considerados como heréticos, así como quien se hallase en posesión de ellos a sabiendas, será reo de muerte. Si se retracta, en caso de ser hombre, será decapitado y si es mujer, enterrada viva. Si no llegara a retractarse la muerte será en la hoguera».
Aquestes paraules formen part de la novel·la La Casa del Compás de Oro, de l’escriptora i metgessa valenciana Begoña Valero, si bé, per desgràcia, l’afirmació no va ser cap ficció. Valero ens situa a la França i al Flandes del segle XVI, moment en què el qüestionament de l’ortodòxia catòlica ―amb l’aparició de les 95 tesis de Luter com a punt de partida― acaba derivant en sagnants guerres de religió. Unes guerres de religió que, com és d’esperar, s’enllacen amb els conflictes per a l’hegemonia política de les diverses monarquies. Els conflictes bèl·lics no són, històricament, cap novetat, però el que ho canvia tot a partir del segle XV és l’aparició d’una màquina aparentment inofensiva: la impremta. La possibilitat de reproduir infinitat de vegades un text herètic i fer-lo arribar al poble és la mort de l’obediència cega i, per tant, un perill per al poder imperant. Els impressors estan en el punt de mira, i han de buscar constantment la protecció i els favors de les elits per tal de poder exercir en pau. No és una tasca fàcil, i així ens ho demostra Christophe Plantin, el protagonista de la novel·la.
Qui és Christophe Plantin? Un personatge real. L’autora, doncs, s’ha basat en la seva vida per tal de fer-nos arribar el testimoni d’aquest enquadernador, llibreter, editor i impressor que va aconseguir mantenir el seu negoci ―El Compás de Oro― dins d’aquest segle convuls. El recurs que utilitza per explicar-nos el seu periple és el del narrador testimoni: un amic (el personatge de ficció Luis de Osuna) ofereix un preàmbul on ens presenta un manuscrit ―la novel·la en si, 24 capítols― que relata les peripècies del protagonista, posteriorment tancades per un epíleg. Aquesta estructura, juntament amb la temàtica de disputes religioses, ens recorda inevitablement El nom de la rosa, si bé només ho interpretem com un intent d’homenatge, en cap cas com una pretensió d’emular-lo. I és que si fos així no seria bona idea: el gran Umberto Eco és el gran Umberto Eco.
La novel·la es cenyeix a la definició de best-seller: la prosa és senzilla, la psicologia dels personatges poc desenvolupada (fins i tot en alguns casos clarament inversemblant, com és el cas de la metamorfosi de Régine). També es nota en la qüestió documental: és evident l’esforç de documentació que ha realitzat l’autora, i el valorem, però també cal dir que sovint la inserció de la informació es veu postissa, poc natural; com a lectors, notem que ens la vol explicar. Un dels exemples més evidents d’això és quan ens parla de personatges reals: potser desconeixíem qui eren Gabriel de Zayas o Benito Arias Montano, però la seva aparició se’ns narra de tal manera que intuïm que ens està avisant que aquests van existir.
També cal tenir present que la novel·la peca d’alguns anacronismes estructurals, sobretot pel que fa a la mentalitat de Christophe o de Luis de Osuna: els «bons» tenen uns valors gairebé idèntics als de la nostra societat actual―per exemple, la defensa de l’amor en el matrimoni, o el rebuig a la violència―, i això ens podria grinyolar si no fos perquè, repetim, entenem que ens movem dins dels paràmetres del best-seller (i aquesta n’és una pràctica freqüent). En aquest sentit, doncs, res a dir: el llibre és el que vol ser, Begoña Valero no ens enganya, i si l’analitzem en aquest context podem considerar que aconsegueix l’objectiu, a excepció, probablement, d’una qüestió: al llibre li manca tensió narrativa. Un dels elements clau d’aquest tipus de novel·les és la intriga, la plasmació d’un interrogant inicial que manté el lector enganxat al llarg dels centenars de pàgines; aquí, aquest interrogant no es produeix. La novel·la és l’explicació de la vida de Plantin, una vida excessivament plana malgrat alguns episodis que pretenen, però que no aconsegueixen segons el nostre punt de vista, tensar-nos com a lectors.
Tot i així, cal valorar els aspectes positius de la novel·la, i entenem que La Casa del Compás de Oro pot servir com a aproximació iniciàtica al procés del llibre i al context politicoreligiós de l’Europa del segle XVI. A qui li agradin els best-sellers i tingui curiositat per aquest període històric, pot començar per aquí.
Anna Pascual i Vall
De la 4a Promoció de l’Escola de Llibreria
Podeu fer-hi un tast de les primeres pàgines de l'obra.
Afegeix un nou comentari