Martín Escribà, Àlex; Sánchez Zapatero, Javier. Veinte años y un día: ensayos sobre novela negra. Pról., Carlos Zanón. Barcelona: Clandestina, 2024. 323 p. ISBN 978-84-19627-53-7. 20 €.
Des de l’any 2000 s’han presentat a Espanya un centenar de tesis doctorals dedicades al gènere negre i policíac, un gènere que mai no havia tingut prou reconeixement acadèmic, tot i donar una visió crítica de societats injustes amb una clara i determinada voluntat literària –com se’ns diu a la mateixa introducció d’aquest llibre.
No direm que aquest elevat nombre de tesis sigui mèrit dels dos autors del recull d’articles que tinc a les mans. Però segur que hi ha tingut una certa influència el Congreso de Novela y Cine Negro que s’ha fet a Salamanca aquests últims vint anys i que ells han codirigit.
Certament, fer el mateix durant vint anys no és garantia de res. La repetició sistemàtica d’unes dinàmiques determinades tampoc no t’assegura l’excel·lència del teu treball. La mediocritat té les cames molt llargues, també dins el món universitari. I per què no havia de ser així? Al capdavall, la universitat és un reflex més o menys fidel de la nostra societat.
Per sort, no és el cas del congrés. La durada no ha estat la raó del seu èxit, sinó una conseqüència. Era un congrés on es percebia una certa màgia, un ambient de germanor i d’interrelacions temàtiques que mantenia l’interès dels investigadors per obrir noves vies d’estudi o per aprofundir les ja existents.
Àlex Martín Escribà i Javier Sánchez Zapatero no estaven immunitzats i també es van encomanar d’aquest esperit. En aquest volum, que els serveix així mateix de comiat, ens presenten articles diversos, alguns de nous i alguns altres de revisats, com a exemple del seu treball com a investigadors. Els divideixen en quatre blocs. Com a professors que són, no podien començar sinó amb la definició de les etiquetes del gènere. Cinc articles per definir-ne les fronteres: entre la novel·la negra i la novel·la policíaca; la novel·la procedimental; la novel·la criminal; la novel·la negra mediterrània, i, per últim, la relació que s’estableix entre el periodisme i el gènere negre. És en aquest primer bloc que apareix per primera vegada una paraula que ens acompanyarà al llarg de tot el llibre: desencant. En aquest cas, amb una citació de Dominique Manotti, que ens diu que concep el gènere com «l’expressió més evident del desencant».
El segon bloc es dedica a un període acotat en el temps: la Transició Espanyola, però amb noms i cognoms. Els dels detectius protagonistes i els escriptors que els han creats: Méndez - González Ledesma; Toni Romano - Juan Madrid; Carvalho - Vázquez Montalbán, als quals s’afegeixen Lònia Guiu - Maria Antònia Oliver i les autores més representatives del gènere d’aquell temps. Vázquez Montalbán i la seva «literatura del desencant» són paradigmàtics d’aquesta època i –com ens assenyalen els autors– tindran una marcada influència en la novel·la negra posterior.
Dos autors dispars, amb una veu pròpia i exemples de la diversitat i l’heterogeneïtat de la novel·la negra contemporània, són Carlos Zanón i Jordi Ledesma, protagonistes del bloc següent. La seva obra compta amb la presència d’antiherois complexos i d’un espai-temps de fronteres difuses: entre extraradi i ciutat, o entre víctimes i culpables.
I, per acabar, el desencant torna a aparèixer d’una manera més explícita amb l’anàlisi del neopolicial llatinoamericà i les figures de Mempo Giardinelli, Leonardo Padura i Paco Ignacio Taibo II i la novel·la negra cubana.
Tant de bo que no els hagi traït el subconscient i que, malgrat ser el protagonista d’aquest recull, el desencant no hagi estat el motiu per deixar de fer el Congreso de Novela y Cine Negro de Salamanca. Però si el motiu ha estat realment aquest, desitjo que la futura obra d’aquests dos investigadors sigui –parafrasejant Dominique Manotti– l’expressió més evident del seu desencant.
Ilumi Ramos
Directora de la Biblioteca la Bòbila, de l’Hospitalet de Llobregat
Afegeix un nou comentari