«La librería de Don Quijote y los libros de Cervantes»

Infantes, Víctor. La librería Don Quijote y los libros de Cervantes (I,VI). Madrid: Turpin, 2015. 62 p. (En 8.º; 12). ISBN 978-84-942682-8-1. 10 €.

Només veient el títol El ingenioso hidalgo Don Quijote de la Mancha, i encara que no hàgiu llegit la novel·la, ja us ve al cap el prim caballero andante muntant Rocinante i, al seu costat, el lleial Sancho muntant el rucio ase, cavalcant per les terres de la Manxa. Potser l’heu imaginat lluitant contra molins, o prometent ínsulas, o veient el mar barceloní. I, per poc que a vosaltres també us agradi llegir (i és de suposar que sigui així, si seguiu aquest blog), l’haureu imaginat llegint, llegint molt, fins a, literalment, embogir.[1] I si heu llegit la novel·la, heu pensat en un capítol.

Sí. Ara esteu pensant en el capítol VI. El capítol de la gran foguera, el capítol on el capellà i el barber decideixen esporgar la biblioteca del Quixot perquè, «òbviament», aquests llibres són els causants de la seva bogeria. I d’aquest capítol tracta el llibre de Víctor Infantes, La librería Don Quijote y los libros de Cervantes (I, IV), un llibret[2] que malda per intentar respondre el següent dubte: els llibres citats al capítol VI, eren llibres que tenia i havia llegit Cervantes, o només són llibres que podria haver llegit un personatge de ficció com el Quixot i no, necessàriament, el seu creador?

El llibret d’Infantes és ple de preguntes que tenen dos objectius matrius: per una banda, com que originàriament només es tractava d’un capítol d’un altre llibre, no és aquest el lloc per trobar respostes, però sí per despertar la curiositat sobre la vida i relació amb el món del llibre que tenia Cervantes; per l’altra banda, aquestes preguntes intenten respondre a les dues principals que mouen la redacció del llibret: «¿Pudo tener Cervantes, y Don Quijote desde luego, una biblioteca tan grande en una época de continuos viajes, penurias económicas, domicilios ocasionales y despego literario?, ¿traspone su escasa (y más que probable itinerante) librería a una Biblioteca imaginaria, por deseada, para su personaje?»

Si Cervantes no tenia aquests llibres a casa (tenint en compte que el concepte «casa» per a l’escriptor fou un concepte bastant volàtil durant la seva vida),[3] on i quan els havia consultat? Segons les probables dates de redacció del capítol VI i la convulsa biografia de Cervantes, els llocs on va poder fullejar i transcriure els títols dels llibres de cavalleries foren les «tiendas de libros»,[4] és a dir, les llibreries de finals del segle XVI. Però, quines?:

• La primera hipòtesi, consultant l’Inventario del llibreter madrileny Cristóbal López (realitzat a la seva mort, el 1606, on figuraven «treinta y quatro libros de Don Quijote») es pot saber que diversos dels llibres «ressenyats» per Cervantes es trobaven a la llibreria de López i, possiblement, quan Cervantes els va consultar, també hi eren els que manquen a l’inventari, com el cas del Tirant.
• La segona hipòtesi ens porta a Sevilla, ciutat on Cervantes va anar en diverses ocasions per motius varis, incloent-hi l’encarcerament, i que, per aquelles dates, era un centre vital del comerç editorial: des del seu port s’enviaven les novetats a les Índies i, per tant, la ciutat estava farcida d’impressors, editors i llibreters... i magatzems on també hi havia llibres antics, com eren llavors les novel·les de cavalleries.

Una altra anàlisi també interessant és quines edicions de les novel·les esmentades al capítol VI va llegir o fullejar Cervantes perquè, encara que en les edicions contemporànies del Quixot (Infantes segueix una edició de Francisco Rico)[5] els títols presenten variacions per fer-los entenedors, el text original del Quixot ens cita uns títols o massa precisos o massa eteris (per il·lustrar què vull dir: no és el mateix dir El ingenioso hidalgo Don Quijote de la Mancha que El Quixot): si tenim un llibre a casa, podem citar el títol correctament; si només l’hem fullejat, és complicat escriure el títol de memòria (i més, si tenim en compte que tampoc ens interessa saber-lo si el que volem és que acabi a la foguera...). És a dir, a partir de com Cervantes va escriure els títols, podem saber quins llibres va llegir i quins només va fullejar i a on (per exemple, a partir de l‘Inventario de Cristóbal López).

Em centraré ara en el títol més recordat del capítol VI:[6] Historia del famoso caballero Tirante el Blanco. Indica Infantes que quan Cervantes va escriure el capítol VI, feia 80 anys que el Tirant no s’editava i, és clar, citar el títol tan explícitament només suggereix «un conocimiento real muy directo con un ejemplar en la mano, y la única edición castellana apareció en Valladolid en 1511 y era (ya en la época) libro valioso y de una peregrina rareza». A més a més, dels exemplars de llavors que es té coneixement, cap té portada i, per tant, només se sap el títol exacte gràcies a com d’explícit fou Cervantes.

Si ja es fa difícil, actualment, que puguem tenir llibres de fa 80 anys a casa o, almenys, tan a l’abast com per poder citar el títol amb tanta precisió, més difícil de pensar és que en una societat convulsa, lligada a una vida personal convulsa, Cervantes tingués l’oportunitat de llegir un llibre ja aleshores tan antic. Què diuen les edicions anotades més celebrades, les de Francisco Rico[7] i Martín de Riquer,[8] al respecte? Els grans elogis de Cervantes a l’obra de Joanot Martorell són molt coneguts, però potser la frase que ve a continuació ja no ho és tant, i el lector contemporani ja no sap què pensar: «Con todo eso, os digo que merecía el que lo compuso, pues no hizo tantas necedades de industria, que le echaran a galeras por todos los días de su vida». Eren irònics els elogis anteriors (recordem: «tesoro de contentos», «el mejor libro del mundo»)? Rico no ens ho aclareix: «Son dudosos tanto el sentido del pasaje como el dictamen final del cura». Però Riquer indagà en el dubte en la nota al peu més llarga del capítol: «Echar a galeras» també podia significar «imprimir» (es fa un acudit al Quixot d’Avellaneda); «el que la compuso» no pot ser Martorell perquè a l’edició castellana de 1511 no hi figurava el nom, sinó que faria referència al que actualment s’anomena el maquetador d’un llibre i en aquest cas fou Diego de Gumiel, que el va «compondre» tant en català el 1497 a Barcelona com en castellà el 1511 a Valladolid... No és aquest el lloc ni hi ha l’espai per aventurar noves hipòtesis, però és una llàstima que ni Infantes, ni Rico, ni Riquer plantegin que, potser, Cervantes va llegir el Tirant en català (no en donen cap raó, ni a favor ni en contra d’aquesta hipòtesi).

En definitiva, i retornant al propòsit d’Infantes: aneu a les llibreries, fullegeu les novetats, fullegeu els llibres de fons, pregunteu als llibreters quins llibres tenen i quins han tingut, ja que us despertaran la curiositat, us fareu preguntes, trobareu la resposta en aquests i en d’altres llibres que fullegeu i, si no us agraden i teniu la temptació de cremar-los, que només sigui en la ficció d’un full.

Diego Ruiz Llamas
De la 5a promoció de l'Escola de Llibreria