Woods, Evie. La librería perdida. Trad., Isabel Murillo Fort. Madrid: HarperCollins Ibérica, 2024. 445 p. (Narrativa). ISBN 978-84-1064-039-9. 20,90 €.
M’arriba a les mans La librería perdida, d’Evie Woods, i m’adono que no conec l’autora, que mai no l’he llegida. Per tant, abans d’encarar la lectura d’una obra de títol estimulant, decideixo documentar-me una mica sobre els treballs de Woods, pseudònim d’Evie Gaughan, autora de best-sellers com The story collector, The heirloom i The mysterious bakery on rue de Paris.
Un cop vaig situar-me davant el subtítol (¿Hasta dónde llegarías para encontrar tu historia?), sense cap idea preconcebuda excepte la de saber de l’èxit de vendes de l’escriptora, vaig pensar, en llegir les primeres línies, que em ressonaven altres llibres d’històries ambientades als plujosos carrers de Dublín en un gèlid dia d’hivern. Bé, sembla que el principi promet, vaig pensar, ja que el paisatge d’una ciutat anomenada literària per la Unesco, en la qual s’han escrit nombrosos clàssics i fins i tot algun Nobel, ens oferirà, sens dubte, una experiència positiva.
Capítol rere capítol, fins els 56 totals, Woods construeix un drama romàntic amb matisos literaris de fons per explicar la unió de dues línies temporals, la del passat i el present, que conflueixen singularment amb salts en el temps d’Opaline a Martha, i d’aquesta a Henry. Malgrat la distància espaciotemporal tots fugen del seu passat, intentant refer-se de les ferides que els ha deixat el seu pas per la vida, nexe en comú d’aquesta tríada insòlita.
L’estructura ens porta del present, on se’ns presenta la llibreria i la mestressa, la Martha, al passat, on coneixem l’Opaline. El text està farcit de referències literàries (James Joyce) i el rerefons de la cerca del manuscrit perdut d’Emily Brontë, del qual en tenim notícies al final de la novel·la, amb constants referències al realisme màgic que recorre tot el text, exemplificat en frases com aquesta: «La gracia de los libros es que te ayudan a imaginar una vida más plena de lo que jamás hayas soñado».
El pròleg, en tercera persona, dona pas als capítols protagonitzats i narrats en primera persona pels tres protagonistes. Els salts en el temps s’amenitzen amb ensurts inesperats i inexplicables, que cada lector haurà de valorar en la seva solitud, i que s’entrellacen en el temps i l’espai per oferir-nos el desenllaç final. A l’epíleg, de nou en tercera persona, coneixem les conclusions a les quals arriba la Martha en la reconciliació amb el seu passat i el descobriment de valors personals que l’obra deixa als lectors com a missatge final «esperando convertirse en parte de la historia de otra persona» (p. 431).
No faré cap espòiler, no patiu, però m’agradaria tant veure-us la cara quan llegiu els successos extrasensorials i gairebé paranormals que s’esdevenen al llarg del llibre, que ha pagat la pena llegir-lo només per imaginar-me-la. No he acabat d’entendre el perquè a la història contemporània no hi ha comunicació entre els protagonistes quan es troben en contextos geogràfics diferents, com si els telèfons haguessin desaparegut de la realitat per ajudar a construir els desencontres dels protagonistes que demoren la seva retrobada feliç. Tampoc m’acaba d’encaixar com algú al qual no li agraden ni els llibres ni la lectura es matricula a la universitat per fer estudis de crítica literària, ho trobo inconsistent; però potser aquesta era la intenció de Wood, i ja ens està preparant una preqüela per explicar-ho.
És un llibre per a lectors que gaudeixin dels miracles i de la fantasia màgica d’una proposta distòpica ornada de llibres i de llibreries que embolcallen un contingut literari de difícil categorització, que frueixin amb històries d’autodescobriment personal. Com haureu apreciat, la fantasia no és el meu gènere, i no serà aquest títol el que em faci canviar d’opinió. Després d’acabar-lo, m’ha semblat una història romàntica farcida de llibres i admiradors dels llibres que guarden secrets a les prestatgeries polsoses i oblidades del món màgic on res és el que sembla, de les llibreries enigmàtiques.
Tot i això, per ser un llibre amb títol atractiu que convida a llegir sobre llibres, les històries personals que relata, tant pel que fa a l’Opaline com a la Martha i en Henry ens connecten amb la realitat de moltes dones i homes que han patit abusos parental i conjugal al llarg dels segles. M’ha sorprès l’ús d’un llenguatge obsolet al voltant de la salut mental com l’entenem contemporàniament («asilos»), potser utilitzat per l’autora per ajustar-se al vocabulari de la societat britànica de 1920.
Per acabar, és un llibre per llegir d’una tirada per la seva prosa fàcil i entenedora, sense floritures, això sí, si no us poseu a intentar esbrinar el com i el perquè dels esdeveniments meravellosos i increïbles que us anireu trobant a la lectura. No cal, té tota la pinta que acabarà sent una sèrie de Netflix...
Sílvia N. Gómez Rodríguez
De la 2a promoció de l’Escola de Llibreria
Afegeix un nou comentari