«La literatura elitista no existeix, perquè tant si agrada com si no, tota la literatura ho és»

Vázquez, Cristian. Contra la arrogancia de los que leen. Madrid: Trama, 2018. 172 p. (Tipos móviles; 26). ISBN 978-84-948465-3-3. 19 €.

Aquest és un d’aquells llibres que, si no s’hagués publicat, no trobaríem gens a faltar. Però, vist que hi és, més val que mirem d’aprofitar-lo. I és segur que se’n pot treure prou de profit. Perquè compil·la un seguit d’aspectes del llibre que, més enllà del que tenen d’anecdòtic, conviden a enriquir les nostres mirades sobre l’experiència de la lectura i el seu suport material.

Cristian Vázquez (Buenos Aires, 1978), professor de periodisme a la Universitat de La Plata, ha publicat un parell de novel·les i un volum de contes. Col·laborador de la revista mensual hispanomexicana de crítica i creació Letras libres, hi ha escrit un reguitzell d’articles. A Contra la arrogancia de los que leen n’autoantologa una quarantena, que aplega en tres parts: llibres, escriptures i lectures.

A la primera part, es fixa en el llom dels llibres i en la seva orientació, en la manera d’endreçar-los («se ordenan los libros como se vive»), en el costum de comprar-ne que no llegirem, en el fet de deixar llibres, en el fet de robar-ne, en el fet de regalar-ne («ver a alguien leyendo un libro que te gusta es ver a un libro recomendándote a esa persona»), en el preu que tenen, en la venda de llibres a pes, en les llibreries de vell, en l’intercanvi de llibres de franc, en el recorregut que fan (per exemple, els d’una biblioteca pública abans no ens arriben a les mans), en les pàgines de respecte, en l’olor dels llibres, en les presentacions de llibres (potser de vegades amb figurants de pagament…), en la fusió per herència o per trasllat de biblioteques particulars, en el llibre entès com el missatge llançat dins una ampolla. Vázquez vincula especialment l’objecte llibre amb la biografia del lector. Per exemple quan constata que, sovint, quan n’obre un, hi retroba records d’ell mateix relacionats amb algun altre moment en què el va llegir, de manera, conclou, que la biblioteca particular de cadascú «también es un retrato de nuestra memoria».

A «Escrituras» comença compil·lant algunes de les reaccions de la gent comuna quan descobreix que ets escriptor (que tant et pot preguntar, santa innocència, per què no vius del que escrius com, horror, «de què va» el teu llibre), recorda experiències d’antiplagi (escriptors cèlebres que es fan passar per desconeguts per desemmascarar els prejudicis de crítics o editors), especula sobre el potencial creatiu de la intel·ligència artificial o sobre la correcció de les paraules, valora la diferència entre escriure a mà o amb teclat o l’elecció tipogràfica. I es demana si tots els finals són feliços, fins i tot els que no ho semblen.

Obre la tercera secció, dedicada a les lectures, una paràfrasi de Com una novel·la, de Daniel Pennac. Després observa alguns aspectes materials i socials de la lectura: l’art de subratllar o la lectura de fotocòpies, la recomanació de llibres i la imposició fins i tot violenta d’una lectura, la malaltia de llegir, la lectura en el transport públic i el plaer que fa veure que algú llegeix. Troba el moment de recordar els casos d’apòcrifs en l’era d’Internet, com els cèlebres poemes cursis atribuïts a Borges o a García Márquez, i de preguntar-se sobre l’elitisme de la lectura: «Los que leemos no nos oponemos a los intereses de los grupos mayoritarios. Es decir, a los intereses de los no lectores. Por el contrario, en general tenemos interés en promover la lectura. Nos encantaría que nuestros amigos que no leen sí lo hicieran, así podríamos hablar de libros también con ellos, así ellos también disfrutarían de las maravillas de las que gozamos nosotros».

Dèiem en començar que aquest és un d’aquells llibres que si no s’hagués publicat no trobaríem gens a faltar. Deu contribuir a aquesta impressió el fet que l’autor, sembla que conseqüent amb el títol que ha escollit i per evitar qualsevol temptació de suficiència, miri de no transcendir mai el caràcter anecdòtic dels fenòmens que observa i descriu. Per bé que alhora, sense abandonar mai aquest posat, sembri pertot altres lectures —obres, autors, textos— que els il·lustren i amplifiquen. Però aturem-nos abans de dir, per exemple, que, d’aquesta manera, Contra la arrogancia de los que leen podria apuntar cap a un esbós de fenomenologia del llibre i de la lectura. Perquè, si ho féssim, potser estaríem condemnant Vázquez i la seva modèstia al fracàs…

Oriol Izquierdo 
Professor de l'Escola de Llibreria i de la Universitat Ramon Llull  

tipus document

Afegeix un nou comentari

Filtered HTML

  • Les adreces web i de correu electrònic es transformen en enllaços automàticament.
  • Etiquetes HTML permeses: <a href hreflang> <em> <strong> <cite> <blockquote cite> <code> <ul type> <ol start type> <li> <dl> <dt> <dd>
  • Les línies i paràgrafs es trenquen automàticament.