Eco, Umberto. La memoria vegetal. Trad., Helena Lozano. Barcelona: Lumen, 2021. 263 p. (Ensayo). ISBN 978-84-264-0628-6. 18,90 €.
Umberto Eco (Alessandria, 1932 - Milà, 2016) reprèn a La memoria vegetal un dels seus temes ─i objectes─ més estimats: el llibre. El volum, però, no és una obra original, sinó que aplega gairebé una vintena de textos d’origen i tipus diversos com ara assaigs, articles especialitzats i conferències, entre altres, escrits al llarg de poc més de vint anys, des de finals de la dècada dels vuitanta del segle passat fins a començaments del segle XXI, publicats ara en castellà per primera vegada.
Estructurat en quatre parts («Sobre la bibliofilia», «Histórica», «Locos literarios (y científicos)», i «Heteropatías y falsificaciones»), cadascuna d’elles constitueix una aproximació rigorosa, documentada i apassionada al llibre i al món que l’envolta de la mà experta d’Eco. «La memoria vegetal», que dona títol i obre la miscel·lània, és també el nom de la conferència que Eco pronuncià el 23 de novembre de 1991 a la sala Teresiana de la Biblioteca Nazionale Braidense (BNB) de Milà. En ella, l’autor presenta un compendi dels temes més presents en la seva obra: la memòria i la inevitable ─per estimada─ referència a Jorge Luis Borges i al personatge de Funes el memorioso, l’escriptura, la lectura, la bibliofília, el col·leccionisme, els enemics dels llibres... tots ells amanits amb citacions de grans filòsofs (Plató, Nietzsche) i d’escriptors (Hugo, Joyce) que il·lustren i omplen de significat el seu discurs. Una de les aportacions més innovadores és la distinció de tres estadis successius de memòria: orgànica, mineral i vegetal. És aquest darrer el que veu néixer el llibre, que Eco concep com a memòria individual i col·lectiva i garantia d’eternitat (p. 19), com a factor identitari i humà perquè permet interpretar i enraonar (p. 17), però que és també una extensió del cos perquè «leer tiene que ver con nuestra fisiología» (p. 31-32) i ho argumenta tot referint-se no sols a la manera com el nostre cos (ulls, coll, columna, glutis) adopta una posició adient per llegir còmodament, sinó també al fet que el format del llibre ha canviat «para que la mano pueda asirlo y colocarlo a la correcta distancia del ojo» (p. 32). L’al·lusió a la mà ens recorda un epigrama de Marcial:
«Tu, que per tot desitges tenir amb tu els meus llibrets i cerques que t’acompanyin en un llarg viatge, compra aquells que el pergamí atapeeix en curtes pàgines: reserva els prestatges per als grans volums; jo puc cabre en una mà sola.» (M. Valeri Marcial, Epigrames. Barcelona: Fundació Bernat Metge, 1949, p. 14).
En una picada d’ullet al lector, i per seguir amb la qüestió fisiològica, Eco recupera el fragment final del quart capítol de l’Ulisses de James Joyce, on trobem el seu protagonista, Leopold Bloom, en una situació amb la qual, molts lectors d’aquest blog potser es sentiran identificats:
«Tranquilamente leyó... A medio camino, rindiendo su última resistencia, permitió a sus tripas liberarse tranquilamente... ese ligero estreñimiento de ayer ha desaparecido del todo. Espero que no sea demasiado grande y no vuelvan las almorranas...» (Lumen, 2001, citat per Eco, p. 32).
No demana perdó per la referència escatològica, ans al contrari: «A alguien la página podrá parecerle vulgar. En este caso, que consulte a su psicoanalista, porque la página es en cambio sublime» (p. 32).
No exagerem quan diem que a La Memoria vegetal ens trobem totes les preocupacions i fílies de l’autor, les quals reprèn de manera amorosa en la resta de textos que conformen el volum. Així, per exemple, defineix la biblioclàstia, la bibliofília, la bibliomania; diferencia la biblioteca dels llibres llegits «que soporta anotaciones y esquinas dobladas» (p. 55) de la biblioteca de porpra que és propietat d’aquell que ha esdevingut col·leccionista; tot això sense oblidar la història del llibre, la naturalesa i utilitat dels catàlegs o la funció de les biblioteques.
Un dels grans encerts d’Eco és la seva capacitat per desvetllar l’interès tant de lectors experts «bibliófilos empedernidos o... eruditos que tienen mucha, incluso excesiva familiaridad con los libros» (p. 12) com aquells que «son un poco menos lectores» (p. 12), objectiu, d’altra banda, que també buscava el cicle de conferències de la BNB. Per fer-ho possible, es serveix d’un llenguatge planer no exempt de rigor, i de tocs d’humor que et fan somriure i, de vegades, riure obertament. Es tracta, doncs, d’una obra recomanable que agradarà tant als lectors habituals de l’autor com a aquells que el desconeixen encara. A uns perquè reconeixeran ─en el sentit platònic del terme─ a l’Umberto Eco de sempre, i als altres perquè descobriran un autor capaç d’encomanar-los la passió per la lectura.
Concepción Rodríguez-Parada
Coordinadora del màster de Gestió i Direcció de Biblioteques i Serveis d'Informació. Facultat d’Informació i Mitjans Audiovisuals
Podeu fer-hi un tast de les primeres pàgines de l'obra.
Afegeix un nou comentari