Bagué Quílez, Luis. La poesía española desde el siglo XXI: una genealogía estética. Madrid: Visor, 2018. 253 p. (Biblioteca filológica hispánica; 202). ISBN 978-84-9895-202-5. 18 €.
L’autor del llibre que ressenyem, Luis Bagué Quílez, és escriptor i crític literari, doctor en Filologia Hispànica per la Universitat d’Alacant; actualment treballa com a investigador «Ramón y Cajal» a la Universitat de Múrcia. Ha publicat diversos poemaris, entre ells Telón de sombras (Hiperión, 2002), El rencor de la luz (Ayuntamiento de Talavera de la Reina, 2006), Un jardín olvidado (Hiperión, 2007), Página en construcción (Visor, 2011), Paseo de la identidad (Visor, 2014) i Clima mediterráneo (Visor, 2017, Premio de la Crítica).
També ha publicat els assajos La poesía de Victor Botas (Libros del Pexe, 2004), Poesía en pie de paz: modos del compromiso hacia el tercer milenio (Pre-Textos, 2006), La Menina ante el espejo: visita al Museo 3.0 (Fórcola, 2016). Així mateix, ha codirigit els catorze números de la revista de poesia Ex Libris (Universitat d’Alacant, 1999-2015). Actualment també exerceix la crítica de poesia en el suplement Babelia del diari El País.
El llibre s’articula en diversos articles que pretenen demostrar la influència d’alguns clàssics contemporanis en la poètica espanyola de l’actualitat. Tots els treballs han estat revisats o actualitzats, perquè ja havien estat publicats anteriorment en forma d’articles, capítols de llibres o contribucions a congressos.
Cada capítol del llibre que presentem està dedicat a un poeta i en algun cas a una generació de poetes. Concretament, el llibre consta de catorze capítols, en els quals es parla de l’obra i de la influència en autors posteriors de noms tan reconeguts com Juan Ramón Jiménez, Antonio Machado, Carmen Conde, Miguel Hernández, Jaime Gil de Biedma, Ángel González, Antonio Gamoneda, Carlos Sahagún, Aníbal Núñez, Víctor Botas, Felipe Benítez Reyes; i per altra banda, també es comenta el paper i la importància dels poetes del grup de «la otra sentimentalidad», «Los deshabitados», o els anomenats «poetes sota l’efecte 2000».
Per exemple, al capítol dedicat a Juan Ramón Jiménez, es planteja la influència d’aquest poeta en dues tendències importants als anys setanta i vuitanta. Per una banda, influeix en un lirisme proper a la poesia figurativa, amb autors com Eloy Sánchez Rosillo, Andrés Trapiello o Antonio Cabrera. I per altra banda, és l’estímul per a un corrent intel·lectual on tenim autors com Andrés Sánchez Robayna o Ada Salas.
Antonio Machado, per la seva banda, és un model per a l’educació ètica, literària i sentimental dels autors que comencen a publicar als anys vuitanta. Alguns, entre d’altres, són Luis García Montero, Jon Juaristi, Benjamín Prado... Podem dir que la combinació entre allò íntim i allò social ha fet de Machado el «company de viatge» de diverses generacions d’escriptors.
Jaime Gil de Biedma abandera el primer intent de normalització poètica a l’Espanya de la postguerra. L’onada expansiva arriba a la poesia dels anys vuitanta i noranta, que reivindiquen la seva manera de pronunciar-se sobre la realitat espanyola. El llegat de Gil de Biedma es propaga des del nucli granadí de «la otra sentimentalidad» fins a la resta del panorama nacional.
Alguns dels poetes que l’han versionat són Álvaro Salvador, Jon Juaristi i Luis García Montero; i Carlos Marzal, Amalia Bautista i Pablo García Casado han versionat el seu poema «Contra Jaime Gil de Biedma». En aquest cas, Gil de Biedma és una figura tutelar com a model estètic que convida a actualitzar el seu llegat, a ironitzar sobre els seus temes recurrents i a renovar els seus dispositius retòrics.
Un altre poeta cabdal, Ángel González, defensa una escriptura condicionada pels imperatius de la història, compromesa amb les necessitats del seu temps i concebuda com l’escenificació d’una consciència. Alguns dels seus hereus podrien ser en algun moment Andrés Neuman, Luis García Montero, Karmelo C. Iribarren, Carlos Pardo... I autors com Benjamín Prado, Felipe Benítez Reyes o Jon Juaristi li han dedicat poemes. I al seu torn, un gran referent de González és Antonio Machado; al final, tot es retroalimenta.
I si parlem d’Antonio Gamoneda, un dels seus poemaris fonamentals, Blues castellano, escrit entre 1961-1966, però publicat al 1982 (Noega), ha estat versionat per Ana Rossetti, Jorge Riechmann... I, un altre exemple, trobem paral·lelismes entre el poema Cecilia (Fundación César Manrique, 2004) de Gamoneda, dedicat a la seva neta, i Tara (DVD, 2006) d’Elena Medel, dedicat a la seva àvia.
Els últims capítols del llibre recullen tota una sèrie d’antologies que van aparèixer al voltant de l’any 2000, amb dos plantejaments complementaris. Per una banda, entre el 1997 i el 2010, veiem antologies de poetes emergents. El llibre en referencia moltes, molt interessants per conèixer la majoria dels poetes importants del moment. Destaquem-ne algunes com, per exemple, La inteligencia y el hacha (Visor Libros, 2010), de Luis Antonio de Villena; la mítica Feroces: muestra de las actitudes radicales, marginales y heterodoxas en la última poesía española (DVD, 1998), de Isla Correyero; Veinticinco poetas españoles jóvenes (Hiperión, 2003), d’Ariadna G. García, Guillermo López Gallego i Álvaro Tato; Periféricos: 15 poetas (Universidad Popular José Hierro, 2004), d’Ignacio Elguero; Deshabitados (Diputación de Granada, 2008), de Juan Carlos Abril; o Poesía en mutación (Alpha Decay, 2010), d’Antonio Jiménez Morato. I, per altra banda, tenim antologies de recopilacions on es recullen nous poetes, els més importants de les últimes dècades. Per exemple, Poesía española reciente: 1980-2000 (Cátedra, 2001), de Juan Cano Ballesta; o Las moradas del verbo: poetas españoles de la democracia (Calambur, 2010), d’Ángel L. Prieto de Paula.
De totes aquestes antologies destaca Deshabitados, que selecciona dinou poetes nascuts entre 1971 i 1985. Podem considerar-la la primera antologia conscient de la seva condició de nova abanderada generacional, ja que incorpora dos elements que tradicionalment han ajudat a determinar una consagració grupal: una introducció programàtica i unes poètiques que delimiten el territori crític, les herències rebudes o les condicions del procés d’escriptura. Alguns d’aquests poetes són Ana Gorría, Elena Medel, Juan Carlos Abril, Julieta Valero, Mariano Peyrou, Miriam Reyes i Yolanda Castaño. Aquests poetes reprenen temes com la precarietat laboral, la desigualtat entre el primer i el tercer món, les diferències entre el nord i el sud d’Europa, o els ideals del 15M.
En conclusió, el llibre ens proporciona connexions entre poetes de diferents generacions que ens ajuden a conèixer possibles influències i herències. I la recopilació d’antologies dels últims capítols és molt interessant per tenir una panoràmica global de la poesia espanyola de les últimes dècades.
M. Isabel Minguillón Carbonel
Directora de la Biblioteca Guinardó-Mercè Rodoreda (Barcelona)
Afegeix un nou comentari