Doce, Jordi. La puerta verde: lecturas de poesía angloamericana contemporánea. Oviedo: Saltadera, 2019. 277 p. (Arenas movedizas; 7). ISBN 978-84-949793-0-9. 21 €.
El títol d’aquest elegant volum em recorda una cançó del mateix nom, del nord-americà Jim Lowe de l’any 1956, que adquirí popularitat l’any següent al Regne Unit per la versió d’un «crooner» de Liverpool, descendent de jueus russos, Frankie Vaughan. La cançó versava sobre la vida alegre experimentada portes endins, inaccessible per al cantant. La puerta verde de Doce no es relaciona amb la cultura popular de la meva adolescència, però posseeix la seva raó de ser.
A un «Aviso», amb data del mes de març del 2018, Doce explica el que motivà el títol del llibre: el color és el del nord, de la seva terra, Astúries, i dels boscos cantàbrics, però també evoca el paisatge anglès i d’Irlanda. La porta aquesta, oberta (com així figura a la coberta de la publicació), contempla els verds encara més cap al nord i ve a testimoniar la relació de l’autor en primer lloc amb Anglaterra, on arribà a conèixer i familiaritzar-se amb un ventall de poetes d’expressió anglesa. Heus ací, doncs, que aquest volum posseeix un notable vessant autobiogràfic. Camí de comentaris i valoracions de la poesia, se’ns revela la trajectòria del jove becari a la Universitat de Sheffield l’any 1992, quan freqüentava la biblioteca universitària. Als prestatges pertinents, «un manantial constante de hallazgos» (p. 207) de poesia britànica i nord-americana, va descobrir l’obra de poetes nord-americans a The Longman anthology of contemporary American poetry: 1950-1980, gaudida a fons mitjançant un préstec de tres mesos!
A més, la llibreria Waterstones d’aquesta ciutat industrial del comtat de Yorkshire el portaria a la poesia de Paul Auster, tot convertint-lo en traductor de la seva obra poètica dels anys setanta, abans del testimoni d’una plena entrega, manifestada el 2012 amb la publicació en traducció de la Poesía completa del nord-americà (Barcelona: Seix Barral). Més endavant, l’estada a Anglaterra també li proporcionà a Doce l’ocasió de conèixer personalment un dels poetes descoberts en primer lloc a la Longman anthology, Charles Simic, la selecció de poesia del qual ja impactà el Doce becari. Manifesta el seu «asombro y fascinación» (p. 214) en conèixer Frightening toys de Simic l’any 1995 i començà a traduir la poesia, sovint durant el viatge en tren de Sheffield a Leeds, on Doce treballava com a voluntari a l’Instituto Cervantes. Al segle XXI, Doce ha publicat quatre volums de l’obra de Simic (2004, 2013, 2015 i 2017). Sense dubte, el becari i objector de consciència aprofità els anys viscuts a Anglaterra, convertint-se, a més, en doctor en Literatura Comparada a la Universitat de Sheffield. El lustre (o més?) que passà a Anglaterra fou profitós per a Doce, com a aprenentatge, i per al públic lector de llengua espanyola a posteriori, a qui ha servit unes traduccions i/o edicions bilingües de la poesia coneguda i treballada a partir de finals del segle XX.
La puerta verde està dividit en dues seccions, tot separant, d’entrada, els poetes anglesos (Charles Tomlinson, Ted Hughes i Geoffrey Hill) dels nord-americans (John Ashbery, Alan Ginsberg, Kenneth Koch, Paul Auster, Sharon Olds i Jeffrey Yang). També figura a la primera secció l’irlandès Seamus Heaney, l’escocès John Burnside i la nord-americana Sylvia Plath. Entre els nord-americans, figura el serbi de naixement Charles Simic, l’exiliat rus Joseph Brodsky i la canadenca Anne Michaels. Doce ha triat un ordre cronològic a cada secció per introduir els poetes, tal com explica a l’«Aviso» inicial. Així, els primers són Tomlinson, Hughes i Hill, seguits de Heaney i Burnside. La divisió establerta es trenca a la primera secció per la inclusió de Sylvia Plath, tot seguint el seu home Ted Hughes. Evidentment, la poeta desenvolupa la seva obra a Anglaterra, on hom li publica «la parte más importante» (p. 9) i neix el mateix any que Hill (1932), aleshores la col·locació posseix la seva lògica (explicada per Doce a l’«Aviso»). No obstant això, es pot argumentar que la valoració crítica de l’obra de Plath queda força determinada per la presència, pel pes de la presència, de Ted Hughes, mentor i marit, a la lectura de Doce. Per altra banda, diria que els assaigs dedicats a Tomlinson, Hughes, Hill i Plath posen de manifest l’aproximació a la interpretació crítica característica del Practical criticism britànic i del New criticism als Estats Units, acompanyada del protagonisme de l’autoritat de l’autor mitjançant declaracions seves a entrevistes, publicacions pròpies o de crítics canònics (el cas de Harold Bloom respecte a Geoffrey Hill en seria un exemple i crec que la menció de Michel Foucault a una nota de peu de pàgina (p. 118, nota 94) abona aquesta percepció). Són lectures que poden considerar-se vàlides, però ja amb un punt de ranci; un tast menys en evidència als textos més recents dedicats a Heaney i Burnside i a la poesia de la segona secció del llibre on trobem la menció de crítics més enllà de «La mort de l’autor» de Roland Barthes (Paul de Man, Julia Kristeva) o del materialisme (Theodor Adorno).
Cal remarcar que La puerta verde no s’obre amb tanta facilitat vers la crítica feminista. S’al·ludeix a «los villanos de la crítica feminista» (p. 62), a propòsit de la lectura crítica d’un sector del feminisme de l’apoderament de Ted Hughes de l’obra de Sylvia Plath, i es presenta la poeta com a «mártir del feminismo angloamericano» (p. 85), tot trobant «acentos de mentira y demagogia» (p. 85) a un paràgraf facilitat com a mostra (p. 86) de la lectura de Katharine Viner, actual editora en cap del diari britànic The Guardian. Doce conclou: «Viner y todos los que comparten su visión heroica de Plath […] han olvidado que el relato de la vida está –como mucho– al servicio de la interpretación crítica, no al revés.» (p. 86. Les negretes són meves.) Potser pagui la pena indicar que la interpretació crítica no és única i l’adoptada per Viner és característica d’una època reivindicativa que considerava del tot pertinent «el relato de la vida» de l’escriptora per a la interpretació crítica. Evidentment no és una interpretació que convencé Doce, i tampoc calia. No obstant això, paradoxalment, sembla que Doce, tot interpretant l’obra de Ted Hughes, reconegué que també hi cabia llegir la seva producció poètica no deslligada de la biografia: «La muerte de Sylvia Plath constituye un momento de crisis en la vida de Ted Hughes, y no sería desatinado leer su obra de madurez como un intento de conjurar el drama de su matrimonio, después de tres años de silencio poético…» (p. 61. Les negretes són meves.) Pot afegir-se respecte a la tolerància de diverses lectures, que a l’assaig dedicat a Anne Michaels, Doce en fa responsable «cierta crítica feminista» d’«una lectura reductiva y posesiva» de l’obra de la també canadenca Margaret Atwood, tot contribuint a «dilu[ir] sensiblemente su perfil [de Atwood] como poeta.» (p. 257). Que una lectura sigui «reductiva y posesiva» és lamentable, sense dubte, però podríem dir que el poder de la paraula la pot superar. Respecte a una lectura pròpia del poema «The Munich Mannequins» de Plath, Doce mateix ha observat: «Reconozco que la interpretación es algo alambicada y no termina de convencerme, pero pruebo a consignarla aquí como huella de una miseria crítica que no agota (no puede agotar) el pozo insondable de la palabra creadora.» (p. 113).
El lector o lectora de La puerta verde trobarà alguns assajos més profitosos que d’altres segons els seus interessos, gustos i conviccions. Aquesta lectora ha trobat particularment reveladors els dedicats a John Burnside i dins la secció nord-americana els enfocats a l’obra de Paul Auster, Anne Michaels i Charles Simic. També, a vegades, la preferència és conseqüència del fet que alguns textos siguin ressenyes breus, el que vindria a invalidar la comparació amb treballs de més envergadura. Finalment, em sembla pertinent reflexionar entorn del públic lector a qui va destinada aquesta recopilació d’escrits dels últims vint anys d’un autor que s’ha dedicat amb empenta a la poesia d’expressió anglesa, tot aconseguint l’èxit com a traductor i crític. D’entrada és el públic lector de parla espanyola. Ara bé, no sé fins a quin punt les pàgines inicials, «un breve panorama de la poesía británica de postguerra» són satisfactòries com a «pórtico del conjunto» (p. 9), com afirma l’autor. Llevat la menció de T.S. Eliot, Ezra Pound, William Carlos Williams i Marianne Moore, entre d’altres, dites pàgines no es relacionen de forma transcendent amb la segona secció del llibre, i si el lector o lectora no coneix gaire la poesia publicada a Anglaterra a partir de la Segona Guerra Mundial, pot trobar-se abrumat/-ada per tants noms i referències, agreujats, a més, per alguna densa oració (vegeu, per exemple, a la página 21: «El itinerario de Donald Davie…». Doce està molt ben informat, però la idea que aquest conjunt ens facilita «un panorama didáctica» (l’èmfasi és meu), tal com consta al text descriptiu a la sobrecoberta posterior del llibre, és discutible. La vista panoràmica s’hi troba, però és un llibre més aviat per a persones enteses de la matèria, les ja instruïdes, i tampoc veig una interrogació de les obres dels poetes seleccionats, tal com hom afirma a la sobrecoberta posterior. Res a dir respecte a «las cuidadas versiones que acompañan cada ensayo», també destacades a la sobrecoberta posterior. De traduir poesia en llengua anglesa al castellà, Doce en sap per anys de pràctica i dedicació. Hom lamenta, doncs, que només a vegades tenim l’original i la traducció; seria útil disposar de tots dos en tots els casos. Això em mena a una última observació respecte al llibre.
El concepte de recollir la producció de l’autor entorn de la poesia d’expressió anglesa al llarg de vint anys pot ser un exercici interessant: ens proporciona l’accés a un material publicat a diversos llocs i, possiblement, no sempre accessible o, inclús, sense publicar. No obstant això, i tot reconeixent la llarga i extensa dedicació de l’autor i l’obra ben feta, crec que l’interès principal de La puerta verde rau en el que revela del camí recorregut (bibliogràfic i geogràfic) pel traductor i crític, des de l’últim decenni del segle XX, i el seu desenvolupament al segle XXI; a més, aquest fil autobiogràfic aporta cohesió a la totalitat. Cal celebrar, doncs, que la poesia en llengua anglesa segueixi comptant amb un traductor i crític assidu, entès, plenament actiu, la curiositat del qual, les seves «inquietudes y búsquedas» (p. 9), no defalleix. El futur promet.
Jacqueline Hurtley
Professora emèrita de Literatura en llengua anglesa de la UB
Afegeix un nou comentari