La urpada del tigre

Rueda, Olivia. No sabes lo que me cuesta escribir esto. Barcelona: Blackie Books, 2018. 216 p. Epíl., Miguel Gallardo. ISBN 978-84-17059-47-7. 17 €.

Ho diu i ho repeteix una vegada i una altra. Olivia Rueda ha escrit un llibre lletra a lletra. Aprenent-les de nou, esforçant-se per lligar-les, per donar sentit a les imatges que s’amuntegaven al seu cap sense ser capaç de pronunciar-les. No sabes lo que me cuesta escribir esto és la història d’una afàsica. La història d’algú que ha perdut la capacitat de comunicar-se.

L’autora va patir un vessament cerebral en una de les intervencions quirúrgiques per intentar vèncer el «tigre» la bèstia amb què havia viscut durant anys sense, ella, saber-ho. Quan l’Olivia va despertar no podia parlar.

És un llibre sincer. Que neix en les llibretes on Rueda fa exercicis per intentar connectar-se de nou al món que l’envolta. I amb les quals aprèn a parlar i a escriure. I escriu sense embuts. Descriu situacions, ens explica les visites als hospitals i la relació amb els metges, ens trasllada els seus pensaments, la relació amb els companys de la Guttmann, les seves pors. Des del lloc més íntim. Amb sentit de l’humor.

Un diari, les memòries d’uns dies que l’han transformat. Llegir la història de l’Olívia és aprendre a donar valor a les paraules, al llenguatge, a la música i als llibres. A la cultura. Les referències culturals de l’autora són infinites. De totes em quedo amb la descripció que fa de la lectura. Explica que un dia entra a l’Abacus amb una amiga i compra Dublinesca d’Enrique Vila-Matas (Seix Barral, 2010) i reprodueixo textualment:

«Leer mola, porque entre otras cosas, es una actividad solitaria. No requiere comunicarse con los demás que es lo que más me sigue costando. Leyendo, a veces me voy lejos y me olvido por un rato de todo lo que me ha pasado, y solo cuando levanto la vista de la página vuelvo a recordar que ya no soy la Olivia de antes. Ojalá pudiera vivir leyendo». Ho diu i ho repeteix una vegada i una altra. Li he escoltat dir en algunes entrevistes que li han fet, no vol ser ni heroïna, ni referent... Llegir-la, però, ens durà lluny, molt lluny.

Carme Parras  
De la 4a promoció de l’Escola de Llibreria