Aparicio Maydeu, Javier. Lecturas de ficción contemporánea: de Kafka a Ishiguro. 4.ª ed., rev. y ampl. Madrid: Cátedra, 2020. 735 p. (Crítica y estudios literarios). ISBN 978-84-376-4170-6. 25 €.
Si hi ha un adjectiu que pot englobar qualsevol aspecte de la vida, aquest és «contemporani, -ània». Quan no sapiguem ben bé què tenim al davant, podem dir que és «contemporani». I quan sapiguem exactament, amb tots els seus detalls, què és el que hi tenim, i alhora sigui alguna cosa que es nota que és nova, també podem dir que és «contemporani». Ho escric amb l’esperança d’arrencar algun somriure, però també amb la certesa que la utilització d’aquest adjectiu és un recurs de vegades imprescindible per a la nostra ment cartesiana que sent la necessitat de catalogar tot el que veu, sent i tasta, però que no sempre pot trobar el terme exacte que permeti la desitjada catalogació.
Tot i que molt sovint és un adjectiu utilitzat com un calaix de sastre quan qui parla ignora que ja existeix una catalogació d’allò que té davant dels ulls, amb Lecturas de ficción contemporánea: de Kafka a Ishiguro no ens trobem en aquest cas. Escrit per Javier Aparicio Maydeu, catedràtic de Literatura Espanyola i Literatura Comparada de la Universitat Pompeu Fabra, podem suposar, abans de començar a llegir-lo, que coneix i sap categoritzar (si són susceptibles de ser categoritzades, que seria un altre debat per a un altre moment) les novel·les que ha llegit.
Què és Lecturas de ficción contemporánea: de Kafka a Ishiguro? Format per desenes d’articles i crítiques que el professor Aparicio ha publicat a diaris i revistes especialitzats (orientats a públics de tota mena), i gràcies a la seva ordenació, aquest llibre ens permet recórrer el segle XX i principis del XXI literari occidental i tots els seus corrents artístics (de retruc, com sovint passa amb aquesta mena de treballs, també se’ns parla dels corrents polítics i socials d’aquests cent anys). Tornant al principi d’aquesta ressenya, l’adjectiu «contemporani» no només és adient, sinó que també és necessari: el segle XX literari occidental és un batibull que encara necessita de distància temporal i perspectiva per poder distingir quines obres perduraran.[1]
Aparicio Maydeu comença el llibre amb un text que potser, amb el que he explicat fins ara, pot sobtar: una defensa apassionada d’El Quixot. Un text on tot allò que es va considerar nou en literatura durant els segles següents després de la publicació d’El Quixot potser no ho era tant, de nou, perquè ja en podem trobar traces en l’obra de Cervantes.[2]
De llibres recopilatoris de crítiques, ressenyes i articles sobre literatura, obres i escriptors d’aquest període de temps, en podem trobar un bon grapat a les llibreries i biblioteques, i una gran majoria, escrits i compilats per autors i autores de provada solvència acadèmica, com és el cas que ens ocupa. Per tant, per què paga la pena llegir aquest, més enllà del fet que sempre és bo tenir més opinions sobre lectures que molt probablement hem fet (perquè són obres que han assolit majoritàriament el consens de la seva qualitat)? Perquè el professor Aparicio és capaç d’identificar i organitzar els diferents corrents literaris del segle XX: a partir d’un article on ens explica com fou el segle XIX, impregnat en la seva segona meitat pel realisme, el segle XX comença amb el trencament amb el passat a través de les avantguardes i dona una importància cada cop més gran a l’ús de la tècnica, una preeminència de la forma vers el fons. Només caldria pensar les diferències que trobaríem en un paràgraf de Zola i un altre de Joyce per comprendre ràpidament aquest trencament.
Però no només per això. Perquè el segle XX ha donat de tot i alhora: com diu el subtítol, Kafka, Joyce (ambdós protagonitzen dos articles), Faulkner i Woolf eren coetanis i del tot diferents entre si. Però també hi ha hagut el nou periodisme de Capote, el romanticisme de Lawrence Durrell, l’europeïtat de Dinesen, la consciència social de Steinbeck, l’exuberància de Hemingway, l’arrelament de Cela... i encara ens quedaria la segona meitat del segle XX: García Márquez, Perec, Magris, Saramago i un llarg etcètera que només una ment preclara com la del professor Aparicio Maydeu és capaç de situar i agrupar en diferents capítols, on els articles tenen nexes d’unió i familiaritat amb el capítol immediatament posterior.
Una altra qualitat d’aquests articles és la sempre difícil combinació de brevetat, erudició i accés pel gran públic que sovint es vol assolir en textos d’aquestes característiques, i que aquí es troba pràcticament en tots els casos. Recordem que la gran majoria són crítiques i ressenyes per a diaris i revistes i, per tant, l’espai sol ser reduït i els lectors, amplis: Aparicio Maydeu va al gra, no fa la sensació que es deixi res del que vol explicar, i tot el que explica ho fa sabent del que parla i sabent-ho comunicar. Amb això no vull dir que utilitzi un llenguatge planer; no. Però tampoc vull dir que calgui un diccionari per llegir-lo. El que vull dir és que tracta el lector amb intel·ligència, contextualitzant cada obra o autor/a de la qual estigui donant la seva opinió, però sense la sensació que ens estigui fent una lliçó en una classe plena d’estudiants.
Per si això fos poc, al final del llibre ens trobem amb dos apèndixs que considero d’una gran vàlua: el primer és una llarga llista d’autors/es del segle XX, ordenats alfabèticament, amb un parell o tres dels seus títols més importants. El segon és una cronologia on s’esmenta els llibres més importants, a més a més d’especificar quin altre esdeveniment social, cultural, artístic o del món de les ciències s’hi va produir (fins l’any 2017). Tots dos apèndixs, com he dit, són de gran vàlua, perquè permeten una visió global i ràpida de què va passar al món; però tots dos també discutibles en el seu contingut: per què, per exemple, Assaig sobre la ceguesa no es té en consideració quan esmenta José Saramago en el primer apèndix? Per què és important tenir en compte que la pel·lícula Infiltrats (The departed), de Martin Scorsese, va guanyar l’Òscar a la millor pel·lícula el 2007? Tot el llibre és producte de les opinions personals del professor Aparicio Maydeu (com tots els llibres, de fet, són producte de les opinions dels seus autors); però, a diferència d’aquests apèndixs, als articles, com que hi trobem raons i arguments, tot i que podem no estar-hi d’acord, la seva lectura ens reconforta més que no pas aquests dos apèndixs que no deixen de ser una llista que no permet la rèplica, sense desmerèixer l’erudició que desprenen.
En definitiva, és un llibre per a tothom qui vulgui saber més del que llegeix, no quedar-se només en la novel·la, saber què hi havia al darrere i al voltant quan es va publicar, però també és un llibre per a qui voldria assistir a una classe d’història de la literatura i té curiositat pel món: el que viu i ha viscut, perquè permet, a través de la literatura, fer-se una idea de com ha evolucionat l’art i la societat durant els anys que hem viscut i que, pel fet d’haver-los viscut i ser-ne part, no els hem pogut copsar.[3] També interessarà aquells lletraferits que volen descobrir nous autors/es dels quals fins i tot desconeixien el nom, com per exemple, per citar només tres possibles descobriments: Nathalie Sarraute, Dezső Kosztolányi o Juan Filloy.[4]
Diego Ruiz Llamas
De la 5a promoció de l’Escola de Llibreria
[1] «Se nos antojó la idea de que podría resultar de utilidad reunir un número amplio de las críticas dedicadas a grandes autores del XX [...] y crear con ellas un corpus representativo de la ficción escrita desde los albores del siglo pasado al momento presente, tratando de contribuir de este modo a completar lagunas inevitables y las limitaciones cronológicas y de planteamiento de los escasos estudios de carácter generalista que se ocupan de la ficción contemporánea desde una perspectiva internacional.» (p. 13).
[2] Aparicio cita el professor Márquez Villanueva (a Cervantes en letra viva: estudios sobre la vida y la obra, Reverso, 2005) quan diu que «Cervantes desde el primer día trabaja ya en el terreno de la ficción concebida como infinitas opciones orientadas hacia la despierta receptividad de las masas que nunca hasta entonces habían contado, y no de los círculos académicos». És una característica que considero fonamental per entendre la modernitat i contemporaneïtat d’El Quixot.
[3] Com a l’inici del discurs L’aigua és això, de David Foster Wallace (Periscopi, 2014), que el peix vell pregunta a dos peixos joves com està avui l’aigua, i els joves no li responen perquè no saben què és l’aigua.
[4] Puc admetre que sigui ignorància personal, però em considero prou lletraferit com per creure que aquests tres noms, i un altre grapat que apareixen al llibre, són prou desconeguts per la immensa majoria no només de lectors.
Afegeix un nou comentari