«Literatura y dinero», d’Émile Zola

Émile Zola. Literatura y dinero. Pról., Constantino Bértolo; trad., Gabriela Torregrosa. Madrid: Trama, 2020. 68 p. ISBN 978-84-120493-9-8. 15 €.

Literatura y dinero d’Émile Zola, aparegut ara en un volum, es va publicar amb el títol «L’argent dans la littérature» a Le Messager de l’Europe, el març de 1880 (poden consultar l’original en aquest enllaç). El prologuista del volum, Constantino Bértolo, situa aquesta col·laboració en l’àmbit de la sociologia de la literatura, per l’anàlisi que Zola hi fa sobre els canvis que ha sofert l’escriptor en la societat com a efecte de la industrialització. El títol original és ambigu, especialment en un autor com Zola: el 1891 va publicar una novel·la que es deia L’argent, i de fet totes les seves novel·les podrien dur aquest títol, perquè en totes el paper del diner és fonamental. Però «El diner dins de la literatura» no es refereix al paper que el diner té dins les obres de ficció, sinó al mecanisme que mou la indústria editorial que, en l’entorn capitalista, no pot ser altre que el diner.

Lluny de condemnar-ho, Zola deixa clar que aquest mecanisme ha estat clarament beneficiós per als escriptors; el millor argument és contrastar-ho amb l’Antic Règim, quan «la obra literaria no puede dar de comer al autor, quien se convierte entonces en una rara avis de la que sólo los reyes y los grandes señores pueden permitirse el lujo» (p. 37). L’article és, doncs, una contundent defensa del liberalisme capitalista, contra la nostàlgia dels qui obliden la submissió dels escriptors a les arbitrarietats de l’aristocràcia en èpoques anteriors: «es el dinero, el dinero ganado legítimamente por medio de sus libros, el que ha liberado al escritor de cualquier tipo de protección humillante» (p. 55).

Són mostra de la inutilitat d’aquell món, les romanalles que l’Antic Règim ha deixat, com els salons o l’Acadèmia, «un obstáculo en el camino de nuestra literatura que cada generación debe apartar a patadas» (p. 53). Ni tan sols el seu diccionari se’n salva: «el diccionario Littré, erudito y completo, se consulta hoy más que el diccionario de la Academia» (p. 53). Caldria veure fins a quin punt això segueix sent actual: ¿potser se salva més el DIEC que el DRAE?

Tampoc no accepta Zola l’alternativa de recórrer a l’Estat: «Si no pueden vivir ustedes de sus versos, de sus primeros ensayos, dedíquense a otra cosa, ingrese en la Administración, esperen que el público acuda a ustedes. El Estado no les debe nada. Soñar con una literatura subvencionada es una deshonra» (p. 56). No pot dir-se que hagi tingut èxit en aquesta proposta, perquè en ple segle XX la intervenció de l’Estat no ha cessat, amb resultats, però, diversos: la Unió dels Escriptors Soviètics va durar molts anys (1932-1991) sense aportar resultats gaire brillants, mentre que els ministeris i les conselleries de Cultura no han desaparegut, i ningú no s’atreveix a reclamar-ne (en veu alta) la desaparició.

Algunes observacions han quedat clarament depassades, especialment quan Zola persisteix en la lamentable misogínia del XIX, per a la qual els salons només són per a «mujeres ambiciosas, las marisabidillas ansiosas de nuestra democracia, que presumen de recibir a los escritores. […] no siendo más que cosa de mujeres, tampoco es que [la literatura del momento] les importe demasiado» (p. 51-52). Tampoc resulta gaire convincent quan vol explicar per què els diners són tan importants i s’entesta a relacionar-ho amb el seu Naturalisme: «la causa primera de esta transformación viene de la aplicación de métodos científicos a las letras» (p. 60); el mèrit de Balzac seria que escriu «como analista que trabaja en la investigación científica de su tiempo» (p. 61).

En d’altres casos, en canvi, les seves observacions segueixen vigents: «En el teatro las ganancias son formidables […] el teatro reporta mucho más que el libro y un buen número de autores vive de él» (p. 43); ara hauríem d’aplicar-ho, és clar, al món audiovisual (que és, de fet, una derivació del teatre). Alguns cops les seves afirmacions semblen extretes de la premsa actual: «los editores […] publican demasiado; Francia publica cada año miles de títulos» (p. 41). De vegades es mostra massa confiat: «todo talento con suficiente empuje acaba por salir a la luz e imponerse» (p. 64), especialment si tenim en compte tantes escriptores ocultades, però cal prestar atenció a afirmacions que poden semblar arrogants: «los débiles, en literatura, no merecen el menor interés» (p. 65) mentre que «los fuertes […] mejor para ellos si sufren […] la imbecilidad de la masa y el odio de sus rivales acaban por reforzar su talento» (p. 67).

Són especialment interessants els textos del XVII i el XVIII que Zola rescata per documentar la precarietat en què vivien els seus autors. Destaquem una citació del cap. XXV de Le siècle de Louis XIV de Voltaire, que enumera les retribucions dirigides a diversos escriptors preparades pel ministre Colbert, l’any 1663 (la llista completa es pot trobar a Histoire de la vie et de l’administration de Colbert, Paris, 1846, p. 187-188). La llista és molt il·lustrativa també per reflexionar sobre l’evolució dels cànons literaris: cada nom va acompanyat d’una breu descripció, on Racine no és més que un «poète français», mentre Chapelain resulta «le plus grand poète qui ait jamais été, et du plus solide jugement» i cobra gairebé tres vegades més (p. 32); no sé si algú llegeix encara Chapelain, però Zola apunta que probablement era l’autor de la llista.

El text és doncs una lectura molt recomanable i útil per combatre alguns clixés que encara es repeteixen: els temps passats van ser gloriosos per les humanitats, la premsa actual fa malbé els autors, etc. La traducció, molt correcta, potser hauria d’advertir que, quan parla de Balzac, Zola es refereix a dos autors diferents: Guez de Balzac (1597-1654) i el més conegut Honoré de Balzac (1799-1850); per tant, quan diu «me refiero a un Balzac del siglo XVII», potser hauria de dir «al Balzac del siglo XVII» (l’original diu «je parle du Balzac»).

Lluís Quintana Trias
Universitat Autònoma de Barcelona