Llegir o morir. Una nova defensa de la lectura

Martínez Cañadas, Evelio. Por qué leer todavía [en línia]: lectura, cultura, racionalidad. Amazon Media, 2019. 93 p. 3 € llibre electrònic.

«Viure sense llegir és perillós, perquè obliga a conformar-se amb la vida»
Michel Houellebecq a Plataforma (Empúries: Anagrama, 2002)

Per què hem de llegir? Té efectes saludables, la lectura? Ens fa millors persones? A l’escola aprenem a llegir perquè l’alfabetització és bàsica per a la vida moderna, d’acord, però cal seguir fent-ho després? És tan important la lectura com diuen? Som millors i més llestos si llegim més? Preguntes com aquestes són algunes de les que planteja Evelio Martínez Cañada al llibre Por qué leer todavía. En aquest recull d’articles, les respostes a aquestes qüestions i d’altres aporten sentit comú i una mirada lúcida al debat entre fonamentalistes lectors i escèptics i planteja arguments per a una nova defensa de la lectura.

Evelio enceta el seu discurs amb un capítol on mostra les seves idees principals entorn de la lectura i la cultura, on formula la seva tesi, l’eix vertebral del text: per què és important llegir. Allunyat de plantejaments benintencionats però d’una ingenuïtat vergonyant, que s’han produït en els darrers anys, des de l’escola o des dels diversos plans de lectura recurrents de cada nou govern de la Generalitat: llegir ens fa més lliures, millors persones, ens canvia la vida, etc. Davant d’aquestes alegres afirmacions han sorgit assajos que qüestionen aquests discursos i inclús la utilitat de la lectura.

L’autor, doncs, defensa un sa escepticisme davant d’aquestes sentències triomfalistes de la lectura, sense caure en «papanatismes». La justa mesura, la tercera via. Hi trobem a faltar, però, més exemples d’aquests autors escèptics, atès que en tot moment ens movem en el terreny filosòfic i el de la reflexió i en alguns casos faltaria més concreció. Val a dir que al final de cada capítol ens ajuda a ampliar els coneixements amb bibliografia molt útil sobre temes plantejats. Els autors i intel·lectuals que hi apareixen són tots d’actualitat. Així, el llibre esdevé una eina útil i didàctica, i ajuda a estar al dia, a professionals que tenen una vinculació amb el món de la lectura i la cultura, com poden ser bibliotecaris i llibreters.

A la pregunta de si la lectura pot ajudar al desenvolupament de la intel·ligència o no, apunta investigacions que relacionen aquesta millora amb factors ambientals (alimentació, sanitat, però també, és clar, educació, on la lectura té un paper destacat), més que amb les capacitats innates, atès que s’ha demostrat que la intel·ligència depèn també en gran mesura de la genètica (factor G). Per exemple, el 2014, una investigació amb dos bessons idèntics genèticament demostrava que el que tenia més habilitats lectores adquirides era més hàbil intel·lectualment. Llegir no sempre ens fa més llestos o millors persones, ni ens assegura la prosperitat, però hi ajuda.

Un altre dels tòpics al voltant de la lectura és aquell que diu que les novel·les ens permeten posar-nos en el lloc de l’altre més fàcilment. Cert, però a la qüestió de si la lectura afavoreix un augment de l’empatia, l’autor esmenta alguns estudis que així ho afirmen i es planteja si això ens fa millors persones. Defensa que no sempre l’empatia ha de ser vista com un aspecte positiu: un excés pot tenir efectes perversos, com sentir més empatia per persones atractives o per aquelles que són del nostre grup ètnic o nacional i no empatitzar amb aquells que són més diferents.

Evelio també recorda, seguint aquesta línia escèptica dels beneficis de la lectura, que hi ha hagut un bon nombre d’escriptors i intel·lectuals que han mostrat un comportament moral reprovable o, fins i tot, criminal. Ser un bon lector i un consumidor voraç de cultura no implica esdevenir bona persona. I aquí arribaríem, com Xavier Melero, advocat de Joaquim Forn a les conclusions del judici del Procés, a la trampa de la Llei de Godwin, a l’extrem del cas del règim nazi i el seu amor per la cultura. Un arbre immens que pot tapar-nos el bosc. L’ambivalència pròpia de l’ésser humà comporta exemples d’aquesta disparitat pels segles dels segles. Tot i això, afirma Evelio, hem experimentat un progrés moral en la nostra història humana i la lectura hi està molt relacionada. L’aposta, en tot moment, ha de seguir essent el foment de la lectura.

Cada cop més, la lectura com a passatemps té rivals poderosos, com la televisió o Internet. Evelio considera que aquests mitjans no s’han de demonitzar, que també aporten coses bones… Bé, en tot cas, argumenta que aquest desprestigi prové d’un cert elitisme cultural; l’educació no implica un amor pel llibres i la lectura i matisa que no hem d’identificar llegir només amb llegir novel·les, sinó que el fet de llegir abasta un ampli ventall de tipus de lectures. Amb la crisi de 2008 hem vist un gran nombre d’aturats amb un llarg expedient acadèmic i a la vegada un bon nombre de famosos amb cert estatus social, gràcies al sol fet d’aparèixer a la televisió, sense que la lectura hagi estat un factor determinant per aconseguir-ho. Evelio aconsella seguir apostant per l’educació i la lectura com a inversions més segures de progrés. Un progrés material que, segons l’autor, també està lligat a un progrés moral:

«Les societats que basen part del seu progrés en l’educació i en la lectura fan més possible que les nostres condicions de vida millorin.»

Dins del mar de possibilitats lectores, impulsat pel tsunami digital que experimentem avui dia, hi ha una pràctica que des de fa uns anys sembla agafar volada: la prescripció cultural. Un renaixement, segons Evelio, impulsat per llibreries, biblioteques públiques i podem afegir-hi també el postgrau de Prescripció Lectora de la Facultat de Biblioteconomia i Documentació de la Universitat de Barcelona, que porta ja tres edicions. Tot i aquesta empenta, encara queda molt camí per recórrer. Segons un estudi realitzat per la Federación de Gremios de Editores de España,[1] ni els bibliotecaris, ni les llibreries són els principals prescriptors. Quan els lectors busquen recomanacions, el 52,7 % es decanten pels amics, familiars i companys; per les xarxes socials, el 25,6 %; per les llibreries, el 5,5 %, i per les biblioteques, el 3,1 % (!). La majoria confia més en la gent propera, amics i coneguts. Evelio afirma que la desconfiança cap a l’intermediador cultural està tan estesa que creiem més en les recomanacions d’algoritmes impersonals i la seva lògica matemàtica, que en el criteri humà. El mateix autor, al llarg del llibre, mira de destriar els motius més potents al voltant d’aquest escepticisme prescriptor. Una de les apostes actuals que agafa més rellevància per a potenciar aquesta pràctica és la de la figura del «content curator», un especialista prescriptor que dona sentit al contingut que ja existeix, que tria allò més rellevant. Davant l’allau de propostes i informació, fer de sedàs de qualitat i interès. El mateix Evelio té un volum dedicat a aquest tema: Curación de contenidos para bibliotecas (UOC, 2017).  

Podem distingir, però, entre productes culturals bons i dolents? Pierre Bourdieu afirma que el que anomenem «bon gust» no és res més que el reflex d’una lluita social per l’estatus. Una dominació cultural, on la classe dominant decideix què és bo i què no. Owen Jones, a la seva obra Chavs: the demonization of the working class (Verso Books, 2011), denuncia com la classe dirigent del Regne Unit promou un procés de desprestigi de la classe obrera, per acabar justificant desigualtats socials i econòmiques, si els rics són rics és perquè tenen més capacitats i qualitats per ser-ho. Els mitjans de comunicació també perpetuen estigmes i prejudicis cap als més dèbils. Els plantejaments de Jones, afirma Evelio, han tingut una excel·lent acollida entre l’esquerra política i ho compara amb la situació espanyola. Els nostres chavs serien els «xonis». La premsa rosa, el regueton, la literatura romàntica... estan per sota de l’alta cultura?

«La distinció entre alta cultura i cultura popular és un prejudici derivat del procés de desprestigi de les classes populars».

Existeix també un cert paternalisme de l’esquerra elitista per educar i imposar uns judicis estètics a bona part de la classe treballadora. Els missatges que emet el capitalisme contemporani són de consum, luxe, promiscuïtat, el poder del diner, la violència... Una constant als vídeos musicals mainstream com els de Beyoncé, Shakira o Rosalía, que són cultura popular, però actuen com a mitjancers dels missatges propis de la cultura dominant i els seus valors. Caldria, doncs, criticar i examinar també aquesta cultura popular.

Un altre argument contra la prescripció és el de la pèrdua de confiança dels experts. Aquests, amb l’arribada del postmodernisme dels anys vuitanta, van ser molt crítics amb productes culturals ara valorats. Com apreciem nosaltres aquests productes? Per exemple, el Quadrat negre (1915) de Malèvitx, que ens pot semblar simplista, amaga intencions més complexes. L’artista esperava que el cervell de l’espectador intentés racionalitzar la pintura i hi trobés un significat més enllà de les aparences. Com afirma Will Gompertz, si s’aconsegueix escapar de la ment inconscient es pot ser capaç de veure que l’artista hi presenta el cosmos sencer i tota la vida que hi conté. Per a això cal entrenament i conèixer el context històric i cultural on es produeix l’obra. Tot el que coneixem d’un producte cultural pot influir en el que ens agrada i el que no, a més d’altres factors, com la dominació social (Bourdieu) o l’orgull grupal (Jones).

Per fer una crítica o una prescripció raonada cal erudició, més enllà del «m’agrada» o no. Evelio adverteix que la prescripció no ha d’entendre’s com una imposició del criteri del prescriptor, els arguments en contra tenen la seva raó de ser, però no són definitius.

És interessant també quan Evelio reflexiona sobre el coneixement i l’ús intensiu d’Internet, de les xarxes socials, de com incrementa la banalitat, de com hem passat de consumidors passius a productors actius, amb quantitats ingents d’informació. Tanta informació ens fa més intel·ligents? En qui hem de creure o confiar? Aquesta immediatesa a l’accés a la informació pot fer que les dades semblin més importants que les interpretacions (Daniel lnnerarity). Un greu error, si no coneixem el context, ni sabem interpretar les dades, no serveixen. Són infoxicació. La millor manera de potenciar la comprensió lectora i superar aquesta barrera, seria expandir el coneixement i el vocabulari ensenyant també continguts de matèries, com història, ciència…, com diu la pedagoga Inger Enkvist, «per a qui no sap res, Google no serveix de res».

En un altre dels capítols del llibre, Evelio avisa que si defensem el dret que cadascú es creï el seu propi gust i criteri, aleshores tots els gustos són no-criticables. Si critiquem pautes de consum perquè són errònies, no estem a favor que cadascú creï el seu propi gust, Evelio l’anomena la fal·làcia lògica del gust. A l’abril de 2019, va aixecar polseguera el cas de l’Escola Tàber de Barcelona, on es van retirar 200 contes infantils en considerar-los tòxics. Biblioteques de Barcelona va convocar una jornada perquè servís de marc de reflexió i debat al voltant d’aquest tema amb professionals de diferents sectors: bibliotecaris, educadors, famílies, autors, narradors, editors, il·lustradors, llibreters… La nostra feina hauria de ser donar les eines per fer lectures crítiques, mai hauria de ser censurar les obres.

Per acabar, us recomano la lectura del llibre, on trobareu aquestes i d’altres idees, més desenvolupades, amb un estil crític, amb reflexions interessants, amb referències a diversos autors que no he esmentat per no allargar-me massa... De fet, el que resulta més interessant és llegir el text de l’Evelio, no pas aquesta ressenya. Que d’això es tracta, de llegir, de triar la pastilla vermella de Matrix per arribar al fons de tot, al coneixement; la blava, no, aquesta és la de la comoditat, la que permet viure en la ignorància sense maldecaps. Però, com a la citació inicial de Houellebecq i com a la de Faulkner, «entre el no-res i el dolor, escullo el dolor», es tracta de triar entre llegir i viure més o no llegir i no viure, morir. Viure sense llegir és viure menys. Què trieu vosaltres?

David Figarola Pámpano
Biblioteca de Palafrugell