«Llegir petit», de Blanca Llum Vidal

Vidal, Blanca Llum. Llegir petit i escriure sobre literatura i amor. Barcelona: Arcàdia, 2023. 122 p. (Deriva). ISBN 978-84-126673-7-0. 14 €.

«Crec que el més interessant d’”escriure-sobre-llibres” és explicar on et porten. Quin bot fas a partir o per mor d’ells. Què t’obren de nou, que no necessàriament ha de ser allò de què tracten. La “crítica” és sovint una paràfrasi? Si és que sí, per què se’n diu “crítica”?» –Blanca Llum Vidal, tuit publicat a X el 17 de febrer de 2024.

Crec que com a ressenyador habitual del Blog de l’Escola de Llibreria, i més concretament, com a ressenyador habitual de llibres sobre llibres, tinc el dret de deixar constància sobre un petit problema que vaig tenir a l’hora d’escriure aquesta mateixa ressenya que esteu llegint: no sabia pas com començar, com continuar i com acabar la ressenya de Llegir petit de Blanca Llum Vidal.

No sé si s’escau el que diré a continuació, però pel fet de ser un ressenyador habitual, tinc la sort de poder proposar als responsables del blog si puc ressenyar tal llibre o tal altre. I Llegir petit fou una proposta meva. Perquè n’he llegit d’altres de Vidal i perquè, amb aquests temps que no et deixen temps per a relectures, sentia que se m’escapaven moltes coses en els seus poemaris i en la seva novel·la (si es pot dir que la novel·la La princesa sou Vós [Club Editor, 2022], és novel·la). Res en contra que se m’escapin coses: és una de les coses bones i sorprenents de la narrativa i de la poesia, que quan és bona, sembla que tot sigui allà, sobre el paper i, a la vegada, no hi és tot.

Així que si Arcàdia havia decidit publicar algunes de les crítiques literàries que Vidal havia publicat en els últims sis anys (2017-2023), m’havia fet la idea que a través d’aquests textos arribaria a atrapar alguna de les coses que se m’havien escapat. Vidal comença el llibre amb una introducció titulada «Lectures absents» on explica que la seva manera de llegir «és una manera de relacionar-me amb el subjecte que escriu: aquell altre diferent, aquell altre separat, aquell altre independent, aquell altre amb qui no pretenc dissoldre’m perquè, si ho fes, ens convertiríem en un monstre unitari (amb un sol cap i un sol cor) i ja no ens quedaria espai per mirar-lo, per voler entendre’l i fins i tot desitjar, per ensumar-lo, per estranyar-me de tan singular com sap ser i de tan especial com sap dir». Jo no pretenia «dissoldre’m» en les meves anteriors lectures de Blanca Llum Vidal, però en llegir aquesta introducció em vaig preparar pel que veia que passaria: havia de conscienciar-me que amb Llegir petit no he de pretendre atrapar allò que anteriorment se m’havia escapat. Jo havia de llegir de la mateixa manera que ho fa Vidal: «quan llegeixo he d’intentar que aquesta motxilla [d’amor, de política, d’experiències de vida i de ferides més o menys superficials o profundes] (que cou i que pesa estigui una mica allunyada, una mica apartada, una mica en segon pla. Si no ho fes, la meva lectura esdevindria projectiva i identificadora i allò que llegiria deixaria de ser una realitat radicalment diferent de la meva, que és el que és. Si no ho fes, per tant, el text esdevindria una entitat en la qual jo aniria abocant el meu univers cultural i ideològic, les meves lectures, els meus enamoraments, les meves manies i les meves històries, i això, val més dir-ho ja, això no m’agrada».

Amb aquest punt de partida vaig llegir Llegir petit. O hauria de dir que així vaig voler llegir-lo, perquè, com ja he dit, vaig proposar d’escriure aquest ressenya, i era molt conscient que no podia fer una lectura superficial (que, s’ha de dir, amb cap llibre de Vidal s’hi pot fer, per fortuna, una lectura superficial) si volia que la ressenya fos, almenys, llegible. I reconec que ho he intentat, però no he pogut llegir sense pensar que Blanca Llum Vidal ha antologat els contes de Víctor Català, que ha traduït Marguerite Duras o que també és poeta com ho era Maria Mercè Marçal, per dir tres noms que apareixen a les crítiques d’aquest volum.

I no sabia com enfrontar-me a l’escriptura d’aquesta ressenya perquè, sí, m’hi he trobat Vidal en el que deia a l’anterior paràgraf de la relació amb les autores i autors però, no, no l’he trobada a ella en el fet que, com deia, se m’havien escapat aspectes de les meves anteriors lectures i, potser, n’he atrapat algun, però tampoc podria assegurar-ho. I és que en les crítiques de Llegir petit, Vidal és fidel al que diu a la introducció: llegeix deixant a banda la motxilla i, conseqüentment, escriu la crítica també deixant de banda aquesta motxilla.

Però no us confongueu: Llegir petit no l’hauria pogut escriure qualsevol. No són crítiques planes, asèptiques o sense estil. Si llegiu Llegir petit buscant Blanca Llum Vidal, la trobareu, en l’estil, en els fonaments i, si en poesia crea sensacions, en aquestes crítiques és capaç de saber explicar sensacions que li han sorgit (a la crítica titulada «Literatura contra la celebració» explica magníficament com la lectura Thomas l’Obscur, de Maurice Blanchot [Flâneur, 2018], l’ha captivada tant com l’ha desesperada).

I és en aquest punt on els meus dilemes sobre escriure aquesta ressenya augmentaven, perquè posar exemples trobats a les crítiques que permetin «descobrir» Vidal era, a més a més d’una tasca intel·lectual que va més enllà de la ressenya del llibre, d’una supèrbia per part meva que em fa posar vermell només de pensar-ho. I llavors va arribar el 17 de febrer del 2024, i el tuit que he transcrit a l’inici: si em poso a transcriure (encara més) frases de Llegir petit, això no seria una ressenya (i encara menys una crítica). Però com també diu al tuit, Blanca Llum Vidal, a Llegir petit, explica on l’han portada aquestes lectures, quins bots ha fet i què li han obert de nou.

Diego Ruiz Llamas
De la 5a promoció de l’Escola de Llibreria