Luxe o independència?

Lefort-Favreau, Julien. Le luxe de l'indépendance: réflexions sur le monde du livre. Montréal: Lux, 2021. 159 p. (Futur proche). ISBN 978-2-89596-355-4. 14 €.

Versió castellana del llibre (2024).

Per ignorància o per inconsciència, vaig acceptar fer la ressenya d’El luxe de la independència: reflexions sobre el món del llibre, de l’autor francocanadec Julien Lefort-Favreau, perquè el seu títol em va intrigar. Quina relació pot tenir la independència amb el món del llibre? Quin sentit dona a aquesta paraula? Estètic, polític i ideològic o econòmic? Per què pot ser un luxe aquesta independència?

L’autor és professor de literatura francesa i estudis culturals en una universitat canadenca i és membre del consell de redacció de Liberté, una revista de debat crític sobre art, literatura, teatre, pensament i política. Té un llibre anterior dedicat a Pierre Guyotat, un escriptor molt poc conegut aquí, escandalós perquè combinava el sexe i la guerra en els seus llibres, i que va morir l’any passat, precisament quan l’editorial Malas Tierras li va publicar l’únic llibre seu traduït al castellà.

Lefort-Favreau dedica, cartesianament, el primer capítol del seu nou llibre a aclarir el significat de l’expressió independència editorial per acabar dient que «és un compromís entre el raonament i els diners; però també entre un ideal, el de difondre l’art i les idees, i un sistema econòmic que hi posa obstacles, el capitalisme de plataforma». Pretén, doncs, defensar la diversitat de publicacions i la llibertat d’expressió, entesa com a possibilitat de criticar el món a través dels llibres i de difondre una varietat d’idees i obres veritablement rica. «Quines són les condicions materials que fan possible la radicalitat estètica, política, editorial? On s’aturen la negociació i el compromís i com evitar caure en la conveniència?»

A continuació, analitza amb detall com s’ha entès a França i al Canadà francòfon el concepte d’independència editorial i quines contradiccions hi han aparegut: falsos editors independents, editors que hi han nascut però que, en tenir un cert èxit, han passat a ser controlats econòmicament, o petits editors alternatius i crítics que veuen limitada la seva difusió en molts mitjans de comunicació o punts de venda, etcètera. 

La primera font d’informació que cita és Le matricule des anges (El registre dels àngels), una revista que va néixer el 1992 –per tant fa gairebé trenta anys– dedicada a l’art, la literatura i el pensament crític contemporanis, que tira uns set mil exemplars cada mes i que ha publicat una entrevista a un editor independent en cadascun dels seus 200 números apareguts. I aquestes xifres m’han fet pensar en la famosa Lire (Llegir), que té un to molt més comercial i conformista però amb una tirada mensual d’uns cinquanta mil exemplars des de l’any 1975 i que l’autor, evidentment, ni cita, suposo per poc interessant i acomodatícia.

A continuació, exposa que l’edició independent consisteix en un artesanat reivindicat, una forma de resistència a la professionalització o al perfil de l’editor emprenedor, i el seu lloc de treball és un mitjà de vida intel·lectual, familiar, material que s’articula al voltant d’una resistència política i cultural que passa per un allunyament dels centres de poder. Gairebé tots aquests editors estan preocupats per problemes de liquiditat, però refusen categòricament que un banquer dicti la seva línia editorial i, en conseqüència, aquestes petites estructures estan condemnades a desaparèixer, bé devorades per un grup o bé confinades a un grau extrem de marginació.

Per analitzar un altre aspecte del tema, explica amb detall l’evolució de l’editorial  Actes Sud que, nascuda a Arles com a cooperativa amb voluntat de ser independent, és capaç d’evolucionar, créixer i convertir-se en un grup editorial de tipus mitjà. Però ho fa gràcies a canviar el seu model econòmic per repenjar-se en la clàssica acumulació primària del capital immobiliari. Participa així en el fenomen de la gentrificació, que sempre acaba girant-se contra el món de la cultura perquè provoca un augment important de lloguers que expulsa els més dèbils: els editors i les llibreries independents.

Perquè el capitalisme financer transforma profundament la trama urbana. Els locals a la ciutat s’encareixen, i el tancament de llocs de cultura implica, metafòricament i per extensió, una reducció d’espais de parla i expressió, l’eliminació de llocs de reunió o intercanvi, però l’autor espera que apareguin moviments de resistència, de guerrilles urbanes i lluites identitàries, possibilitats que els llibres catalitzen. Hi ha subcultures a les ciutats, sempre que l’economia les toleri. I cada vegada les tolera menys.

El tercer capítol el dedica a les llibreries independents que «formen part d’un model de societat que reviu formes ideals de precapitalisme, que qüestionen l’oposició tradicional entre comerç i cultura alhora que difuminen la línia entre l’espai domèstic i el professional». Creu que són exactament el contrari d’una plataforma de venda en línia, on els algoritmes interpreten els gustos dels lectors i orienten la seva elecció oferint-los el que es ven millor. El seu entusiasme, tanmateix, no li impedeix entreveure la realitat: aquestes llibreries intervenen en la seva comunitat, animen la vida cultural organitzant reunions amb autors, uneixen lectors, s’associen a festivals... Tenen, per tant, una funció cultural clarament establerta i cada ciutat en té la seva. Però, per quant de temps?

Està convençut que el llibre també existeix des d’una perspectiva vital i necessària, autènticament lligada als debats socials, i aquest matís és precisament el que escapa al que Jorge Carrión anomena «l'expropiació simbòlica d’Amazon»,[i] és a dir, la manera com el neoliberalisme ens expulsa de la nostra cultura, dels nostres llocs de trobada, de la nostra vida privada, recopilant les nostres dades i supervisant com i què llegim.

El capitalisme de plataformes no pretén vendre llibres, difondre la cultura o participar en debats democràtics. Està pensat exclusivament per recopilar dades, és una eina de control. La concentració del mercat editorial i la gentrificació són fenòmens econòmics que, com tots aquests tipus de fenòmens, no només afecten l’economia. Tal com diu Sarah Schulman,[ii] condueix també a la gentrificació dels esperits, que, igual que la gentrificació urbana, desterra els menys benestants de certs barris i exclou les idees radicals de la cadena del llibre.

La majoria dels actors d’aquesta cadena han anat perdent poder en mans dels principals responsables de la presa de decisions amb la concentració editorial, després en mans dels algoritmes. Hi ha qui afirma que la prescripció és una norma i que la llibreria virtual també és democràtica, ja que horitzontalitza la cultura. Però el llibre continua sent un lloc de radicalisme que ha de ser protegit del capitalisme de vigilància i de l’especulació immobiliària mitjançant la defensa de la llibreria independent.

En el següent capítol analitza i comenta els famosos llibres d’André Schiffrin[iii] i d’Éric Hazan, dos grans editors francesos independents, i dedica el penúltim capítol a les Éditions P.O.L., just abans de la conclusió. Assegura que aquesta editorial, malgrat estar econòmicament infeudada a l’estructura econòmica de Gallimard, segueix una política d’autor que té prioritat sobre el gènere, el to o els temes abordats i que vincula l’editor a l’escriptor mitjançant una forma de contracte implícit, perquè es presenta com a viatger company, com a mediador, més que no pas com a editor.

La conclusió és impressionant: l’edició i la llibreria independent militen per augmentar la força efectiva de les paraules dels dominats en un univers on els espais de diàleg crític es redueixen com una pell de xagrí, per permetre que les idees més heterodoxes sorgeixin i es difonguin entre un públic més ampli. «Donar-se el luxe de la independència és, per tant, aconseguir extreure els llibres del seu valor de mercat. Cal perseguir la recerca de la independència amb pragmatisme i exigència. És una lluita que cal lliurar al mercat, subvertint-lo, contestant-lo violentament des de dins, desenvolupant lectures crítiques, participant en la democratització de la cultura. La relació entre idea i diners és empipadora, però no té sentit negar-la. Més aviat s'ha de desmuntar».

M’he embrancat en aquest resum tan extens del llibre perquè m’ha fascinat la seva radicalitat i he d’agrair aquest encàrrec perquè, embrancat en la feinada habitual, segurament no li hauria dedicat prou atenció. No puc estar d’acord amb tot el que diu, però llegir-ho és inquietant, refrescant, provocador.

També m’ha recordat indirectament la diferència de volum que hi ha entre el món del llibre francès i l’espanyol o el català. Una revista marginal de llibres que fa gairebé trenta anys que es publica? Una revista de to més comercial que tira cinquanta mil exemplars mensuals? Un editor radical que publica els llibres d’Emmanuel Carrère i que ven 340.000 (sí, tres-cents quaranta mil) exemplars del seu llibre El Regne? Quants en deu haver venut de Limonov? En quina galàxia viuen? I quina és la nostra?

No conec en aquest país cap llibre semblant, que amb innocència i intel·ligència et faci veure on som i cap on anem. És millor que els radicals no manin, però sempre hi han de ser perquè amb el seu dit acusador assenyalin el rei que va despullat i potser ens desvetllin. És clar que no ens donen cap solució i l’haurem de buscar i trobar nosaltres sols. 

Josep Cots
Llibreter sènior de Documenta